Despertar

Un relat de: Matheu

DESPERTAR
"El azar me llevó hasta ellos una mañana de primavera
en que París abría su cola de pavo real ..." (Axolotl,, Cortàzar)

L'atzar o les circumstàncies em menaren fins aquell lloc
una matinada de primavera,
tot just quan ja la natura volia obrir finestres,
i es destapaven màgics flascons d'essències
després de perllongada hivernada.

Els follets arrendataris del son camallarg,
acuitats vers forçosa abdicació,
pugnaven, rebels, per escapolir-se dels sedosos dits
de lasciva pubertat, impregnada de cobejós
perfum, en el que es malmetien ofegats.

Mentre, la càndida nuesa dels meus peus embadocats
lliscava encara amb irreverents petjades
damunt la fascinant estora de cautxú
verd, eurítmica disposició dins prat regi,
que s'allargassava fins al cor de l'infinit.

El frec tendre de ramats de roselles,
fictícies sílfides agresolades,
omplien de complaent embriaguesa
el buit intens de les galeries dissolutes
de la meva ànima rosegada pel corc de la solitud.

Vaig deixar-me portar, tal cop milers
d'hores, amb els ulls velats
per un exquisit plaer, assaborint
l'estiba sensual de múltiples sensacions
que l'amalgama dels sentits em transmetien.

¡Excessiva fascinació!, truncada en mal hora
per un mesquí parany, disposat
pels gnoms de l'infortuni, capaç d'atomitzar
en fragments exigus el flamant mirall de complaença
en que la meva aura es veia reflectida.


Les sobtades pupil·les, per un instant atabalades,
es flamejaren amb la perversa
sorpresa d'una estampa enverinada,
la del hostalatge maleït de ràncies vides anteriors,
que de nou contrariava el meu camí.

Allí, lluint seductora cua de plomes postisses,
veié una pèrfida silueta,
contornejant-se amb tota mena de sortilegis,
entre merlets envernissats de la muralla interminable
que envoltava aquella acròpolis esotèrica.

Halos de fosforescència prodigiosa
bruixaven llargues madeixes
emancipades en el sallent de cabell cadenciós,
incendiat pels fulgors primerencs
que assolellaven una nova albada.

Al seu davant, atrapat entre dolces
lianes d'encanteris,
un actor es prestava, ferm en l'esbós,
tal fàtua estàtua de pedra dura,
al joc absurd de l'embadaliment.

Em pogué la curiositat... o la follia
de vagabund desterrat,
i vaig robar ales d'artifici per apropar-me
a les figures, tangibles o quimèriques, que
en l'escenari aparent lluïen amb esplendor.

Trist desencert, infausta ingerència,
fatídica exhalació,
la justa per advertir les faiçons
ressuscitades de la mateixa fetillera
que en data remota jo cregué incinerar

en la foguera de l'oblit absolut,
després d'aconseguir desfer-me
del turmentós malefici esdevingut,
i pel qual havia estat transmutat llarg temps
en gripau bascós, estadant de xafeguers.

Perplex, esfereït, vaig adonar-me llavors com
ambdues mirades ensopegaven
en un llampec d'odi rebrotat, mentre
les comissures de la seva boca traçaven
subtils esbossos de rampells pervertits.

Em llagrimejaren engrunes de passió podrida,
brollaren dolls de desenganys,
i volgué abdicar de les lúcides pupil·les
en va impuls de bèstia malferida
per intentar evadir-me del nefast encontre.

Impossible assoliment, operació fallida.
Encara arribaria més desconcert
al percebre tot seguit el xiuxiueig diabòlic de
l'acompanyant embadalit que em requeria pel meu nom.
Serpents de esgarrifances resseguiren el meu cos.


- Qui ets, espectre, que el meu nom coneixes?
li digué tot corglaçat.
- Repara en mi, mussità amb veu freda l'estàtua.
- No puc, el pànic segella les meves venes,
i amb treballs m'entra l'alè per sostenir-me.

- De valerós associat la providencia volgué fornir-me.
Jo tant sols soc tu mateix,
la meva forma segueix sent igual d'humana.
Mira'm, tinc el viu aspecte que tu em vas llegar,
amb la teva pròpia carn i els teus ossos.



No ho entenc, si estàs fet de jo, amb matèria viva,
llavors jo qui soc,
si es que realment existeixo?
- Tu tan sols ets vacu esperit, fugitiu
del teu cos, més per sempre al seu destí parell.

- I ella, ens nigromant, quina figura encobreix?
- Recula't fins enterrats albors,
i distingeix la dona que vas estimar amb bogeria,
la mateixa per qui del teu jo vas fugir
quan ella donà la relació per acabada.

- Si va marxar, com es doncs que et veig amb ella?
- Vas ser tu, cegat per un amor nociu
qui va quedar atrapat en el record perpetu.
Jo tant sols obeeixo el teu designi, i romanc,
efígie immòbil del desig, a frec del seu hàlit.

Déu, quin laberint: si ambdós vaguem perduts
en el temps, esclaus del embruix,
immers en la nostàlgia malaltissa d'un passat,
trenquem a l'una la cadena que ens tortura, i
sentim-nos lliures de la paranoia vers ella.

Els follets del llarg somni camallarg,
acuitats a forçada desbandada,
fugiren a la fi en peculiar diàspora,
fonent-se pels conreus de roselles tendres
que lluïen en l'humit mantell verd del prat infinit.

L'atzar o la porfídia m'allunyaren d'ells
aquella matinada de primavera
just quan de les finestres obertes fluïen
màgiques essències dels flascons destapats,
després de confitar-se en tan llarga hivernada.

Comentaris

  • follets...[Ofensiu]
    DANA | 16-04-2008 | Valoració: 10

    Felcitats un cop més! d'un nidó tot el treball del teu "despertar". La veritat és que en llegir-te també es desperta el meu esperit i s'inunda de sentiments tot i que també he de reconèixer que a vegades em costa posar-me al teu nivell, potser hi han tot un seguit d'expressions o paraules que potser no caldria que fossin tan rebuscades, parlo per mi evidenment...tenin en compte que soc una pobra aprenent al teu costat.
    Dana

l´Autor

Foto de perfil de Matheu

Matheu

17 Relats

43 Comentaris

15894 Lectures

Valoració de l'autor: 9.72

Biografia:
Nascut a Granyena de les Garrigues, en plena primavera de l'any 1957. Aquesta casualitat estacional l'ha marcat des de sempre, impregnant-lo d'un perfum peculiar que tant aviat pot obrir els seus porus "literaris" com produir-li una hipersensibilitat bronquial. Enamorat del llit, tal cop s'hi ha passat massa jorns de la vida, qui sap si per mandra o per manca de salut. La lectura li feia d'amant des de l'adolescència, fins que se'n avorrí un xic i la canvià per l'escriptura. Amb ella ha tingut una prole de fills pseudo-literaris, molts dels quals encara romanen reclosos a la seva llar, per temor del pare a que li embrutin el nom. Diuen d'ell que no deixa de ser un rar espècimen rural, aficionat a l'art d'escriure, de formació autodidacta, que aprofita les aturades de sa maleïda fibromialgia per endinsar-se en un jardí il·lusori, on buscar la pau de l'ànima conreant parterres de preci(o)ses paraules. Tot i els anys passats, encara està submergit en la bombolla primaveral, envoltat d'amor i lirisme, conservant-se com un capoll que fa temps que apunta però no acaba mai d'esclatar.