Eleccions

Un relat de: Lluís Pagès
Els sons que surten del plató de televisió no són pas, bondat graciosa, les notes d’una música que amanseix les feres. Més aviat hom diria que són aquestes darreres, en mode bèsties desfermades, les responsables d’un enrenou que hom identificaria com una baralla de lleons per cruspir-se el domador. Efectivament, el darrer debat entre els candidats polítics és un espectacle depriment més propi del coliseu romà que dels futurs membres d’un parlament.
- I de cap manera acceptarem el gruix de mesures retrògrades que ens voleu imposar, que a veure si us adoneu, d’una punyetera vegada, que l’electorat és adult i en cap cas passarà per l’adreçador! – crida qui té el torn de paraula perquè així ho ha decidit, amb un color de pell a punt de patir un accident cardiovascular, de tan vermella.
- I un be amb potes roses! És el que l’economia necessita per agafar volada, són les lleis del lliure mercat les que ens faran avançar com a societat, sens dubte! – respon l’interpel•lat, qui no pot allargar la seva intervenció perquè ja és interromput per qui s’està dempeus a la seva dreta.
- Això de societat, aplica-t’ho als teus, que sou una colla de rèmores d’un passat tan ple de corrupció i favoritisme, que fa fàstic! – intervé un tercer, conegut per una llengua tan viperina com buida de contingut.
- Nosaltres mai farem costat a qui castiga els assalariats amb més impostos i eximeix els rics de pagar el que els pertoca, aprofitant-se sense escrúpols dels treballadors mentre elogien llur esperit de sacrifici per a un món més just, quines penques! – raona d’una tirada el quart ponent, quasi sense l’alè, agafat al faristol com si s’hi hagués enrampat.
El moderador del debat aixeca el braç just quan sembla que hi ha una fracció de segon de treva en aquesta batalla cruenta pel torn de paraula. És la seva oportunitat per deixar que intervingui qui, fins ara, ha mantingut un silenci sepulcral, limitant-se a observar com s’esvalotava el galliner amb rèpliques i contrarèpliques, a quina més pujada de to. L’índex d’audiència, el paràmetre que mana en aquestes emissions televisives, comença a estabilitzar-se, que la gent n’està tipa de retrets i d’insults poca soltes que només pretenen vexar el contrari sense aportar cap solució constructiva a qualsevol dels temes plantejats. El moderador, amatent a aquesta dada cabdal per a la supervivència del programa, decideix donar pas a qui encara no ha obert boca. Així que li atorga la paraula, la resta de presents callen perquè no estan acostumats a algú que no entra al cos a cos de la lluita verbal per esgarrapar uns vots, el veuen com una rara-avis, l’ignoren perquè estan convençuts que no aportarà res de nou a un debat per al qual s’han preparat amb les millors armes per derrotar l’enemic: una llengua tan afilada com un ganivet de carnisser, ensinistrada per fer mal de veritat.
- Benvolguts, benvolgudes. Feu una ullada al vostre entorn, als éssers humans que ens envolten: parents, amics, veïns, companys de feina o de lleure, tothom, els aquí presents. Fixeu-vos-hi bé, què tenim en comú com a éssers vius? Ben senzill, que tots i cadascun de nosaltres som únics i irrepetibles. No ens assemblem en res, cadascú té el seu físic i el seu tarannà personal i intransferible, tots i totes amb llurs propis parers, valors, creences, alegries i dolors. Aleshores, qui gosa pensar en una única veritat? Què hi ha de definitiu en l’opinió de cadascú? Podem imposar el nostre parer sense escoltar el dels altres? No us farà dubtar gens ni mica el que pensa de diferent el teu interlocutor? I si et quedes sol en el que dius, no paga la pena d’escoltar i rumiar la resta de punts de vista? La meva mentalitat, la teva visió, els meus principis, les teves creences, les vostres opinions, no són mai absolutes. Per exemple, el que creieu immoral, pot ser que no ho sembli als ulls d’una altra persona? És clar que sí! Som diferents i hauríem d’acceptar-ho… i superar-ho! Hi haurà persones amb qui mai podreu estar d’acord. Això no vol dir, però, que no puguis acceptar-les per qui són, que no puguis viure al seu costat, compartir el seu dolor (i també l'alegria!), guanyar-se la seva confiança i creure que et recolzaran sempre que els necessitem. Recordeu, estimats amics oients: l’única veritat en la qual tots podem coincidir i l’única força que ens pot unir a tots és el poder del cor, perquè tots els éssers vius tenim en comú una cosa: el poder de sentir, de tenir cura i d’estimar. La diversitat no pot ser erradicada, aniquilada, anorreada per la violència en qualsevol de les seves esgarrifoses formes, ja sigui pel terrorisme, per la guerra o per d’altres manifestacions d’odi. La diversitat és un tresor que només es pot conquerir reconeixent i reivindicant la riquesa de valors que representa per a tots, en cap cas combatent-la.
Com a representants del poble en un sistema parlamentari, els polítics hauríem de ser el mirall en el que reflectir el vertader valor de la democràcia: la convivència pacífica en la diversitat més pregona de la societat d’avui; que som capaços de proposar lleis, de discutir-les, modificar-les, aprovar-les o rebutjar-les després de sessions on el poder de la paraula assoleix el seu zenit més alt; que ens escoltem, argumentem i concloem sobre propostes procedents dels partits més oposats, i que ho fem civilitzadament i pacífica, per acabar votant plegats. El nostre poder és el de la convicció per la dialèctica, pel discurs ben trenat, pel respecte mutu. I hem de ser exemple per a les generacions presents i per a les futures, només així podrem garantir una societat lliure per a tothom.
Va acabar de parlar i, oh miracle!, ningú s’atreví a obrir boca. Una situació inesperada en un debat on tot era previsible, excepte el silenci reflexiu, quasi opressiu per la força que exercia sobre els ponents. I si fos el silenci de la vergonya? La vergonya dels que insulten, menteixen i amenacen en lloc de rebatre amb dades i manejar informació contrastada; vergonya per ser incapaços de bastir ponts de diàleg, de fer propostes de progrés comú, de construir en lloc de destruir; vergonya per defensar la seva poltrona escandalosament ben remunerada, reclamant el vot per, una vegada exercit el dret, oblidar-se del votant i arrodonir el sou formant part de comissions sense cap repercussió social. Hi ha algú que encara es pensi que no se’ls veu el llautó?
El moderador, desconcertat, va donar pas a la publicitat. Quan es va reprendre el programa, però, el seguiment del mateix havia caigut en picat i això va accelerar la fi del debat.
Només el resultat sorpresa de les eleccions va explicar l’estrany comportament de l’audiència aquell capvespre. Ho endevineu?

Comentaris

  • El silenci[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 29-11-2019 | Valoració: 10

    Renoi, que important és el silenci en debats com aquest! No hi estan acostumats, i a les reflexions profundes, tampoc. Quin retrat més sensacional del món polític que ens envolta! Una forta abraçada, Lluís.

    Aleix

  • Sense esperança[Ofensiu]
    Montseblanc | 28-11-2019

    Veig que en la categoria del relat no has posat “Fantàstica”, que és el que li escauria més perquè les situacions com la que descrius s’han succeït fins a la nàusea i continuen. I ni tan sols un polític parlant com tu fas parlar al, diguem-ne protagonista, canviaria res. Els altres el destrossarien com gossos afamats. I el públic ja ho ha vist tot per guanyar vots, pensarien que és una estratègia més... Ho expliques molt bé i fas venir ganes de creure’t, de creure’l a ell, però jo diria que estem tan escarmentats que ja no confiem absolutament en ningú.

  • Gràcies... Lluís Pagès...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 15-11-2019

    Pel teu bon comentari, sobre Com a teuladins.
    Vocabulari... i molt més. Que m'ha fet somriure un tant i m'ha agradat tot el que em dius. Molt amable per la teua visita.
    Salutacions.
    Perla de vellut

  • Hola Lluís Pagès...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 14-11-2019

    Et comente que no t'he vist encara pels meus poemes. Aleshores, et convide, quan tingues temps, a llegir-me algun poema meu que he editat últimament.
    Gràcies mil i una salutació...
    Això és cosa de dos... jo publique i tu em lleiges. i viceversa...

  • Magnifica escenificació... [Ofensiu]
    Nil | 10-11-2019 | Valoració: 10

    Aquest debat que magníficament escenifiques és un viu retrat del que s'esdevé a tots, o gairebé tots, els parlaments del món. Al de Catalunya...fins que no han irromput els partits representats per forces alienes al nostre tarannà i idiosincràsia... no se sentien els crits, insults i tampoc aquesta abusiva i escandalosa consonant de la lletra "J" de "Joder! " tan emprada pels "fatxendes" funcionaris de la política "mesetaria". Els debats polítics, sembla que si no hi ha enfrontament i dialèctica ferotge capaç d'emocionar, empipar, i fer alçar a un del sofà....Ja no assolirà les quotes d'audiència desitjada per la direcció de la cadena televisiva. Com molt bé dius..., el debat ha esdevingut un Coliseum romà, com remarques, on l'audiència demana capolar la testa o els "dallonses" de més d'un interventor polític. Al final ja pot sortir el Sagrat cor de Jesús per a mirar de moderar el debat amb bones i sàvies paraules... procurant implanta la participació de tothom en un projecte comú i igualitari... Ja pot!...., si! que al final, aquest per sant, acaba perdent tota credibilitat i de retruc audiència televisiva. I el que és pitjor de tot... el menys votat com crec que acaba passant en el teu escaient relat. Gràcies, Nil.

  • Baralla de lleons.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 10-11-2019 | Valoració: 10

    La planteges molt bé, tota l'acció. M'ha agradat llegir-lo i en general et comente que no l'he entens molt bé tot, però en fi... fas penetrar en el món de les eleccions.
    Una salutació...
    Perla de vellut

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

168 Relats

294 Comentaris

185636 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.