El tarannà del Baix Empordà, ja fa 15 anys (III)

El tarannà dels Baix Empordà, ja fa 15 anys. L’
M’adono que sóc privilegiada, no tothom té accés en aquest lloc, la cúpula d’un far; a mi m’ho permet l’amistat amb l’Àngel Casariego, el farer de Sant Sebastià, encara que per poc temps ja que em diu que s’està preparant un manteniment elèctric i electrònic en tots els fars, o sigui que desapareixerà aquest personatge, aquest ofici, en el far mateix.
Porto estona dalt, no em canso de mirar, m’adono que haig de baixar, però els peus es queden clavats al terra. En aquests moments comença la posta de sol terra endins, uns petits núvols acompanyen l’astre rei mentre s’amaga, per segons. Com si s’encengués la terra una vermellor roenta tenyeix el cel i de retruc els cirrus, estratus... No sé exactament com es diuen, no hi entenc massa, però per l’espectacle que ofereixen recomano no deixar-se’l perdre a qui vulgui viure un moment únic: és per no oblidar-lo. En pocs minuts s’ha fos, m’adono que les alzines i els pins s’han reclòs dins la penombra fins l’endemà.
L’Àngel em crida, el far és a punt d’encendre’s, baixo ràpidament, he abusat de la seva cordialitat.
Al capdavall de les escales ja hi trobo una casa normal, a part clar de les fotos de les parets, totes relacionades amb la matèria. Em crida l’atenció, una d’elles, un gran far envoltat pel xoc d’una enorme onada que sobrepassa l’alçada de la cúpula de vidre i l’embolcalla amb tot el gruix i la força de l’escuma de l’aigua. La visió al natural d’aquesta fotografia deuria posar el pèls de punta al qui la va fer volant i amb el zoom; dic volant perquè ha de ser impossible acostar-s’hi.
L’Àngel m’ofereix una tassa de cafè, em saben el meu punt fluix, ell també m’acompanya.
Tot assaborint poquet a poquet el nèctar vaig assabentant-me de coses que en part ja sabia, com que ell ja va néixer en un far, el de Corrubedo, un petit poble de Galícia. El far era el seu món però fins als vint-i-un anys no va optar per aquesta feina; va tenir sort ja que diu que les places eren molt sol•licitades, sobretot les properes a les poblacions. Sant Sebastià reunia les condicions d’aïllament i a la vegada proximitat amb el nucli urbà, tal i com a ell li agradava. Tan per a ell com per a la seva família, troba que és un lloc agradable de viure-hi. Han tingut en compte la bellesa del seu entorn; un lloc bonic, on es pot passejar pel bosc, la vista és maca... una sèrie de coses que donen una qualitat de vida, que ells em diu valoren molt. Jo hi estic d’acord; les circumstàncies no m’ho permeten però jo també canviaria el lloc de la meva llar per un espai com el de dalt a Sant Sebastià.
M’explica que la vida de faroner que portava el seu pare i la que porta ell ja no tenen res a veure. Hi ha moltes diferències, abans s’era més un guardaboscos i ara s’assembla més a un electricista.
Se m’escapa la pregunta.
--Últimament s’estan privatitzant els fars. És viable aquest projecte?
--A mi particularment m’agradaria que la feina als fars derivés sempre cap a l’ús públic. Hi ha una tendència general de la societat vers la privatització i jo crec que és molt important conservar certs llocs com a públics, d’altre manera anirem perdent patrimoni i “petits tresors”.
--Hi ha fars que són llocs històrics, llegendaris i mitològics. Com els definiries avui en dia?
--Jo, m’oblido de llegendes i mitologies, simplement gaudeixo de la sortida del sol sobre el Mediterrani.
La conversa tomba cap els accidents i m’aclareix que aquests sempre acostumen a ser deguts a un accés de confiança, falles dels mecanismes o la negligència humana; que per sort no són massa freqüents, però reconeix que quan apareixen són espectaculars. Hi ha avaries que estan relacionades amb els problemes atmosfèrics, sobretot els llamps, en són la font principal. A més és espectacular pel soroll que es produeix, supera la tramuntana. Quan cau una descàrrega elèctrica d’aquesta magnitud afecta tots els automatismes, tot deixa de funcionar: el telèfon, el radio far, la red elèctrica... Això sol coincidir amb dies de tempesta forta, el resultat pot ser una gran sensació de desemparança.
Pregunto quin tipus d’ajuda ofereix el far a un vaixell i diu que la més coneguda, el senyal lluminós, que dóna un llampec cada cinc segons; també hi ha un senyal radioelèctric de les lletres SN en Morse. Estem a punt de poder instal•lar molt aviat el GPS diferencial, (sistema de posicionament global) mitjançant el qual es poden aconseguir, exactament, precisions de centímetres en el posicionament d’un vaixell.
També m’explica, potser per treure tanta seriositat en la conversa, que un dia una senyora va trucar a la Policia Municipal dient que veia uns senyals lluminosos que podrien ser d’algú demanant socors; clar, quan ho van comprovar li van explicar que allò era el far de Sant Sebastià.
Miro el rellotge i veig l’hora, m’aixeco i m’acomiado de l’Àngel, em diu que hi vagi quan vulgui, segurament ho faré però abans hauré pujat per les escaletes que hi ha al costat fins al mirador de l’esplanada de dalt. Val la pena acostar-s’hi, us asseguro que podreu veure nítidament en un dia clar l’horitzó partint els blaus del mar i el cel.
Uns metres més cap a la muntanya hi podreu trobar l’ermita de Sant Sebastià. Podeu aprofitar la visita i, clar, no oblidar-se de la cala de Llafranc: la transparència de les seves aigües que et mostren des de dalt les roques amagades dins seu; és impossible només donar-hi un cop d’ull, has de resseguir-ho pausadament i saturar-te’n una mica, sinó no val la pena l’esforç de pujar fins allà dalt.