El Senyor Vidal

Heus ací el Senyor Vidal, un paio com cal, en general, però si bé un xic especial i ara n’esbrinareu el sidral. Viu a la ciutat comtal, prop de l’hospital, el senyor Vidal, per si de cas un dia normal es comença a trobar fatal. Així s’estalvia de travessar els col•lapses de la llarga Diagonal. Aquella llaga estomacal, nascuda dels nervis que li va fer passar aquell General a les milícies, qualsevol dia li pot tornar a fer molt de mal. O qui sap si l’hi assalta un greu procés gripal o bé si el deixa enterc una hèrnia discal al hipocondríac del Senyor Vidal.
Casa seva és senyorial, gran, espaiosa i sensacional, heretada d’una família d’alt rang social. No viu sol el senyor Vidal sinó, amb aquell seu animal, una fura de nas negre que amb ell és molt amical, però amb la resta d’humans es presenta temperamental. Manté algun affair en silenci i ocasional, el senyor Vidal, que li treu les pessigolles, una necessitat vital, però a part d’això no busca res formal, prefereix seguir solter que així està fenomenal, sinó fos per la Xantal, per la que sospira a un ritme inusual.
Vesteix pantalons gris de tergal, el senyor Vidal amb camises florides d’un estil primaveral, tot i que a vegades opta pels estampats de pinyes i palmeres i aleshores adopta un to més tropical. Un look casual el del senyor Vidal.
Cada dia a l’hora en punt, quan acaba el seu jornal, el senyor Vidal, fa prest cap a casona per saciar la seva gana frugal i creuar-se amb l’hermosa Xantal a baix al portal de la casa senyorial, quina dona tan sensual! Si pogués li arrencaria aquell somriure a cada encontre casual però li és impossible emetre res verbal, al senyor Vidal. No és pas que estigui malalt, el nostre personatge, però sí que va patir de jove un ensurt brutal que va fer que quedés impedit d’emetre una sola vocal, el pobre senyor Vidal. Diuen les males llengües que va tenir una aparició celestial enmig d’una Vetlla Pasqual i en ser ell tan aprensiu, tan sensible i anormal, no ho va saber digerir i va quedar silenciat a l’acte, el curiós Senyor Vidal.
Així que, bo i mut, pensa en la Xantal mentre es mira el seu didal que aquell dia li va caure de la bossa allà al portal, i que guarda com un tresor nimfal. Però la Fura quan el veu, li vol prendre de la mà, per bé que no hi pensi amb la mossa jovial i el rosega amb el queixal, només li’n queda un de tan que mastega, l’animal.
I millor passar-ho per alt, deixar-ho tal i com està, pensa el senyor Vidal, que quan vol és fred, calculador i mental. No li agrada prendre’s la vida amb mirada teatral, més aviat pensa d’una manera real com pot arribar a vèncer aquell sentiment d’amor tan carnal sense que acabi de ser mortal. I mentre ell pensa i hi dóna voltes, la Xantal, que feineja al pis senyorial de sota el del Senyor Vidal, decidida es treu el davantal abans d’acabar el jornal i enfila l’escala, jovial i arriba enamorada al seu pis senyorial. Pica la porta i mira als ulls al Senyor Vidal, aquest home de llum zenital i d’aspecte formal que la tracta com una dama, només amb la seva mirada més que verbal.
Emprèn un recital la Xantal, tornant-li l’esma al Senyor Vidal que fa un esglai descomunal, ella li estampa un bes monumental i els dos es troben enmig de l’acte sexual sense prèvies ni petició formal, tan sols amb aquell desig estomacal que feia temps que alimentaven amb les trobades al portal. Al terra la camisa floral i la faldilla de la Xantal arremangada fins a dalt i la Fura que s’amaga del percal d’aquell parell de cossos fosos en un miratge sensual que els porta a l’amor més fonamental. Una parella ideal, la de la Xantal i el Senyor Vidal.