AURORA VORA EL MAR

No li cal despertador a en Melitó, els seus ulls s’obren enèrgics dessota unes parpelles que dibuixen les arrugues del temps d’aquest vell mariner. Encara de nit, observa la lluna somrient i tímida des de la finestra del seu dormitori. El Mixu, un gat ros de carrer, li dóna el bon dia cargolant la seva cua a la cama de l’home mentre ell es calça les xiruques fangoses que ja saben el camí.

Pantalons de pana prima de color terrós, camisa de quadres, jaqueteta de llana que amaga uns tirants antics i molts records. Pren la boina marró, se la posa al cap per cobrir-se l’ànima més que per protegir-se del fred. Tanca la porta de la casa centenària isolada, de bigues de fusta i pintada de blanc al peu de la costa Brava. Al sortir emprèn la ruta amb una lot a la mà que una mica més endavant ja no necessitarà perquè les ninetes dels seus ulls i la rutina s’hauran acostumat a la foscor i guiaran els seu instint. Entretant en Melitó inspira un nou despertar, una nova vida. Una passa rere l’altra enfilen cap al turó. Ja clareja, la lluna i les estrelles es confonen amb el cel rogenc que dóna pas a un nou dia. Es planta dalt de l’espadat amb fermesa. La barba grisosa s’esvalota i els rínxols dels cabells blancs que apareixen per sota la boina es confonen amb l’aroma del salnitre igual que la brisa amb la rosada.

Tothom dorm mentre ell observa. Tothom somia mentre ell enyora. Mans a la butxaca, barbeta amunt, ulls clucs, narius oberts, inspira el present d’aquell matí que ja s’aixeca. Posa els braços en creu, ben estirats , palmells de la mà estesos com si volguessin agafar el matí i inspira vida i la pren. El mar és testimoni de tan amor i encant i les roques fins s’estoven de veure’l tan entregat a la vida.

Avui fa mil matins que recórrer el mateix camí. El primer dia hi va pujar perquè la seva esposa finada li ho va demanar com a última voluntat. La seva Aurora, companya de vida, volia confondre’s amb el paratge un cop fos cendra. Tantes albades l’havien pujat junts la costa de l’amor. Tantes rialles entre flors feréstegues i pins robustos. Ara, com cada dia, hi pujava convençut de retrobar-la a ella entre les onades.

Davant seu el mar inquiet que va removent els esperits. A l’esquerra la serralada blava conjuntada amb el mar. Les muntanyes li prenen la nit, com si tibessin un vel gruixut de negre i el mar els atansa el nou dia. I en Melitó és allà, acomiadant una onada per rebre’n una altra. Sabent que la nit que marxa tornarà i que el dia que ara abraça marxarà, que llavors serà fosc i mig clar si la lluna l’acompanya conversant amb les estrelles. De moment l’esguarda un nou dia per endavant, ple d’energia i vitalitat, ple de llum i perfum d’Aurora.

L’albada sempre torna, lliure i senzilla. Preciosa com cada dia que neix i ell hi tornarà a ser per admirar-la i així guardar cada instant al calaix dels records vius, per quan faci falta comprendre que, malgrat l’enyorança dels que no hi són, la meravella de néixer es succeeix un dia rere un altre.