PRECIPITADA A LA FELICITAT ETERNA

Un relat de: INDIRA
PRECIPITADA A LA FELICITAT ETERNA

Desolada, després que l’Enric marxés més enllà d’on es pon el sol sense motiu aparent, l’Anna plora desconsolada amb el cap cot asseguda en una de les cadires de teca al terrat de casa. Les rajoles s’han picat, observa entre llàgrimes, les juntes són negres i els racons del terrat tan oblidats com ella se sent ara. Les torretes que un dia havien estat la placenta d’unes blanques margarites ara contenen burilles, cendra i terra estèril amuntegada. Com més mira al seu voltant més plora, una sensació àrida li envaeix el cos mentre els mals records li envaeixen el cap. Devorada pels mals sentiments l’Anna mira el carrer recolzant el ventre a la barana d’un cinquè pis.
Què passaria si llencés el meu cos al buit, si em precipités volant per uns instants com un ocell, aconseguiria la felicitat eterna? Sent una força que la vol empènyer i sense parar de bramar, amb un nus a l’estómac i un salt al cor es retira fins recolzar-se a l’empit de l finestra de l’habitació. Ha lluitat molt a la vida, ningú li ha regalat mai res, tot el que té és perquè ella ho ha desitjat i realitzat. Ara, per un home... val la pena tirar la tovallola? Seria just per ella mateixa? Mentre tots aquests interrogants viatgen a la velocitat de la llum al seu cervell, l’Ana respira fons, pren vida i agafa embranzida, córrer quatre passes i s’atura aferrant-se finalment a la barana, a la frontera entre el món terrenal i l’espiritual, fa un somriure modest i crida:
- M’has robat l’amor però no em prendràs les ganes de viure!!!
Satisfeta del seu crit sortint del més profund de les seves entranyes, l’Anna jau arraulida recolzant l’esquena a la barana. Un raig de sol, una injecció de vida, fa que s’alci i entri al menjador. És mitja tarda d’un dia d’agost, la calor ha penetrat la casa i el seu cos, així que decideix capbussar-se en una banyera fresqueta i obrir una ampolla de vi color vermell tornassolat amb sabor a fruites i olor a flors. Mentre gaudeix del seu moment es fa creus dels terribles sentiments que la dominaven uns moments abans i satisfeta de no haver complert els seus desitjos temeraris fa un tast al vi que la transporta a aquella època de felicitat extrema quan l’Enric encara era a casa i el petit Albert encara era viu. Retén aire en el seu interior i somriu encara que la vida no l’hagi somrigut a ella.
Després d’un bany de pau l’Anna torna a sortir al balcó ara amb el cap ben alt i topa amb el seu sentinella, aquell que l’ha vist créixer, començar a caminar, a festejar, a aprendre a ser esposa i mare i a suportar a deixar de ser-ho. Aquell conjunt de pedres posades una damunt l’altre amb les mans dels seus avantpassats medievals. Aquell castell que sap més coses que el més savi del poble encara que les guardi en el seu silenci. Aquell sentinella que ha viscut batalles, derrotes i victòries, aquell guerrer que encara que malferit ha resistit i continua sent admirat i visitat per centenars de persones a l’any i que li dóna coratge per a continuar resistint el pas del temps, com ho ha fet ell, sentir-se VIVA i no tan sola, malgrat el seu dolor interior.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: