El regal

De bon matí, l’Alba sortí del poble que encara dormia, en silenci, perquè no es despertés la seva mare. La mare de l’Alba complia quaranta anys i la nena, pobreta, no tenia diners per comprar-li cap perfum, cap joia, cap ram de flors. Així que decidida agafà un pot de llauna buit que li servia de joguina i començà a caminar cap a la muntanya amb una idea al cap.

L’Alba sabia que la mare no es preocuparia d’ella fins l’hora de dinar. Els nens solen trobar-se pels carrers i se’n van a jugar pels camps. Uns van a les cases dels altres i esmorzen una mica. Es troben, decideixen què fer i tornen quan ja tenen gana o senten les mares quan els criden per dinar. Aquesta és la rutina en els dies de festa.

L’Alba travessà els camps, carregats del perfum de primavera, i continuà per un corriol que pujava cap a l’ermita del bou mort. Un pont mig trencat l’impedia travessar un petit rierol. Descalça, ficà els peus nus en l’aigua gelada. “La mare estarà dormint encara”, pensava mentre resistia el dolor quan trepitjava les pedres de la llera del riuet. A l’altra banda, el camí s’enfilava en costa suau cap al cim. Per a una nena de nou anys no era fàcil tot allò. A casa passaven una època dolenta i havien d’estalviar molt per poder tenir tots els dies el menjar a taula. “Dona-li un petó al pa”, li deia la mare, “perquè no ens manqui mai”. L’Alba deia que el pa era més bo així, després de besar-lo.

¿Per què tot aquest esforç i al final un regal tan senzill?

Quan caminava a través del camps sembrats pensava en la meva mare; quan pujava l’empedrat costerut pensava en la meva mare; quan travessava el riu i se’m gelaven els peus pensava en la meva mare, quan vaig agafar la flor pensava en el somriure de la meva mare, en l’alegria que tindria, en l’aroma que oloraria. Perquè el regal és la flor i totes aquestes penes que la fan més bonica.