El recargolat art del reciclatge.

Un relat de: Sergi G. Oset
—És ell mama, el que em va tocar —sangloto assenyalant l'ancià de barba i cabellera blanca que la policia s'enduu emmanillat entre els comentaris horroritzats dels veïns.
La mama m'estreny contra la falda tremolant de rabia continguda, els ulls ennuegats de llàgrimes, acariciant-me els embenats del cap, cames i braços.

L'havia conegut la mateixa tarda en que vam arribar a aquell llogaret costaner per estiuejar amb els pares. Un excèntric, deia la mama, un bohemi, deia el pare, no t'atansis deien els dos. De seguida ens vam fer amics. Vivia dalt del turó, en un antic vaixell de pesca apuntalat amb bigues. Creava escultures de dofins i sirenes amb ampolles.
—Si em portes ampolles buides et daré unes monedes per que juguis al futbolí amb els amics —em va dir.
Em passava el dia damunt l'atrotinada Derbi buscant envasos de cervesa (el color ambarí era l'únic que ell volia), i carregant-los en la caixa de fruita que duia lligada a la bicicleta. Baixava fins a la platja on recollia el preuat botí que abandonaven els alemanys borratxos després de les gresques nocturnes i travessava el poble de tornada, sota un sol esclafador.
—Avui no duc calés noiet, la propera setmana —va dir aquell dia, enduent-se les ampolles.
El següent cop que em va dir el mateix ja sabia el que faria. Em vaig llençar a tota velocitat per la pendent del turó amb la bicicleta. Sense frens.

Vaig despertar a l'hospital. Un policia molt receptiu es va empassar tot el que vaig explicar-li. Aquella mena d'històries adornades amb detalls escabrosos sempre els agraden. Ja m'havia funcionat abans.

De reüll guaito com l'introdueixen en el cotxe patrulla. Em torna la mirada, que passa de la perplexitat absoluta a una sobtada comprensió. Els meus ulls són espurnes de malicia. Sóc conscient de la seva por.
«vell xaruc, no tornaràs a entabanar-me»

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer