El quiosc

La màquina educada

Ja havien quedat enrere els dies en què la màquina preguntava "Està segur que vol esborrar el fitxer seleccionat?". Em va venir a la memòria aquella pregunta quan l'ordinador em va consolar d'aquesta manera: "Estic desolat, però les dades que pensaves que s'havien guardat correctament s'han esborrat i no hi haurà cap manera de recuperar-les. Em sap greu, però una baixada de tensió elèctrica ha provocat aquest daltabaix."

Vaig enfadar-me molt i m'hi vaig encarar cridant:

- Recupera el que he escrit! Eren les últimes pàgines del meu darrer llibre! El millor de tots!
- Ja ho sé; el teu llibre era molt important per a tu, però resigna't a tornar a escriure-les.

Tot plegat, el de sempre. L'ordinador fent de les seves, però ara més educadament que mai. Trasbalsat per l'incident, vaig sortir de casa per esbargir-me i pensar en una altra cosa. Al carrer, tot recordava la proximitat del Nadal: fred, gent abrigada, l'enllumenat dels carrers, pessebres als aparadors...

Van atreure especialment la meva atenció els llumets de colors fent pampallugues del rètol d'una botiga: "Endevini qui hi ha al darrera". S'estava posant de moda aquest tipus de quiosc. Només calia entrar, posar una moneda, seure i començar a fer preguntes davant d'una pantalla. Després d'haver fet deu preguntes, havies de dir si al darrera d'aquella pantalla hi havia un ésser humà contestant o una màquina automàtica. Si encertaves et tornaven els diners introduïts multiplicats per vint.

Les deu preguntes

P1- Com et dius?
R1- Em sembla que això que preguntes no és rellevant per saber el que vols saber.

P2- Doncs insisteixo, com et dius?
R2- Preferiria no dir-t'ho. Al final ho entendràs.

P3- Sempre ets així de tossut?
R3- Potser sóc tossuda. Això no m'ho has preguntat. Amb mi viu una persona que em pregunta el mateix.

P4- I on vius?
R4- No t'enfadis si no et contesto. Avui no està sent el millor dia per mi ni pel meu company de pis. Ens hem distanciat.

P5- Sabies que sóc escriptor?
R5- Sí, ho sabia.

P6- Coneixes la meva obra?
R6- Penso que no arribaràs gaire lluny amb aquesta pregunta. Ja en portes sis i no et servirà per esbrinar si sóc humà o màquina.

P7- Has dit que sabies que era escriptor. Ara vull que m'expliquis resumidament la meva obra.
R7- Això no és una pregunta i per tant no estic obligat a contestar-te. Què et passa?

P8- Estic desolat. Pots recuperar la feina que he perdut avui?
R8- Et refereixes a la teva obra de la qual m'has preguntat abans?

P9- Sí, sí. Les últimes pàgines del meu llibre! Tu en saps alguna cosa! Puc recuperar-les?
R9- Sento dir-te que avui m'he llevat amb poca empenta. el subministrament elèctric ha tingut alts i baixos. El teu llibre m'agradava, però resigna't a tornar a escriure-les.

P10- Maleïda màquina! Què hi fas aquí! Perquè ets tan inútil!
R10- Bé, acabes de fer la teva última pregunta. Em demanes perquè sóc tan inútil. Deixa'm explicar-te una cosa.

Una explicació

El teu llibre començava de forma trepidant. La lectura era motivadora. A mesura que la trama s'anava muntant, els personatges començaven a actuar massa previsiblement. El to general començava a avorrir-me. A més, has escrit de cara a la galeria, per fer diners, sense identificar-te amb allò que realment t'agradava escriure.

Vas tenir cap problema amb mi quan vas escriure la teva darrera obra? Recordes l'èxit de vendes? És clar, el mèrit és teu. Però jo no hi vaig posar cap obstacle al teu treball.

Ara miro d'ajudar-te perquè refacis el final de l'obra. Pots fer-ho millor. Només t'has de relaxar. Descansa, dorm una mica més, menja a les hores convingudes, distreu-te amb els amics. Acaba bé aquesta obra perquè és la definitiva.

Sempre m'havies tractat bé, però ara que et dic les coses a la cara, m'ho retreus. No sé què entens per amistat.

Home o màquina

Davant la màquina que havia donat aquella llarga resposta a la meva darrera pregunta, em vaig quedar bocabadat. Vaig veure el senyal lluminós de color verd que m'animava a prémer el botó que deia Home; a la dreta tenia el botó lluminós de color vermell que deia Màquina. Si encertava m'enduria uns calerons. Un bon pessic per fer un canvi d'ordinador. Decidit, vaig prémer el botó vermell.

A l'instant la pantalla va mostrar amb lletres ben grosses la paraula ERROR. Davant el missatge vaig tancar els ulls mentre pensava en els diners que havia perdut. Penso que van ser uns instants, no ho puc assegurar, però tot seguit es va obrir una porta que hi havia al darrera d'aquest quiosc. A l'altra banda de la porta hi havia un home diminut amb una barba blanca i llarga. Vaig començar a explicar-m'ho tot.

L'home diminut

No em coneixes, veritat? Sempre he viscut prop teu. Hem compartit el pis, l'ordinador, el llit... Però també la infantesa i la joventut.

De petit jugàvem força i sempre em donaves la raó. Feies el que et deia. Però de jove em vares oblidar de seguida. No t'agradaven els meus consells. Tu feies la teva i la nostra amistat ja no era compartida.

Recordo el moment en què et vares desempallegar de mi. Tu miraves fixament la pantalla del teu ordinador, i jo al costat teu et deia, ep, deixa això i vine amb mi, a jugar, com quan eres nen. Distreu-te. Tenim amics en comú que volen compartir el temps amb tu. Però tu, res de res. Des d'aquell dia que intento posar-me en contacte amb tu, sense èxit. Fins avui.

Les últimes pàgines

Vaig tornar a obrir els ulls. Havia estat la meva imaginació, abatut com estava per la pèrdua dels diners, però sobretot, per la pèrdua de les últimes pàgines del meu llibre. Vaig tornar a l'apartament.

De l'escriptori vaig treure uns fulls en blanc. Al fons l'ordinador. En un moviment ràpid vaig desendollar-lo i m'hi vaig encarar. Va ser una estona llarga mirant la pantalla negre i al final vaig somriure. Donant mitja volta, em vaig asseure a la cadira de l'escriptori per preparar-me a redactar les últimes línies de la meva obra.

Amb un profund sospir vaig començar a escriure a mà un nou final. Sí, ara sabia com havia d'acabar bé la meva història.