EL POU SEMPRE HAVIA ESTAT ALLÍ.

Un relat de: quimmiracle
El pou sempre havia estat allí, darrera la masia. Solitari, sobresortia com una fita en aquell monòton erm d’herba mig pasturada i marcida. Només les vaques se li apropaven, de quan en quan, i amb una certa aprensió. Jo mai. Ningú no m’ho havia prohibit. Ni tan sols l’àvia, tan supersticiosa com era. Simplement ningú no ho feia i tampoc jo... fins llavors.

Aquell matí a les golfes, ratonejant entre les seves pertinences, el vaig entrellucar per una finestrella polsegosa, allà baix, al mig del camp, massís i perenne, desafiant el temps amb cants de sirena...., i un lleu calfred m’esborronà la pell.

A la tarda, tot decidit, hi vaig anar. Una curiositat enrarida m’hi aconduïa, com guiat per art d’encanteri. Quan vaig ser a tocar-hi, les pedres - estranyament llefiscoses i grises com el temps- em parlaren de la seva vellesa i abandonament, de la seva solitud i desesperança...

Uns vells taulons mig podrits li tapaven al pou la boca. Com en un somni, els vaig anar apartant, deixant-los amb molta cura a terra. Una tènue bafarada d’humitat resclosa, va sorgir-ne, talment una exhalació d’alleugeriment. I allí davant meu -ert i fascinat- el pou em desvelà la seva íntima pregonesa tan infinita i negra com l’infern més etern.

Ofuscat d’enteniment, amb el seny i els sentits encara torbats, no se’m va ocórrer res més que exclamar, mentre hi guaitava:

-Hola! Hola! Que hi ha algú?

I en dir-ho la meva veu s’anava enfonsant dins la foscor sense fi ni sense eco.

-Que hi ha algú? –vaig repetir ara amb el cap dins la nit del pou.

I de nou ni el buit ni les pedres es van dignar contestar-me.

-Que hi ha algúúúúúuúúúú? Vaig insistir, amb insolència i per tercera i darrera vegada, cridant com un posseït en èxtasi mentre m’anava abocant de cor i ànima dins l’encanteri xuclador.

I caient i udolant, pou avall, vaig poder sentir entre els meus crits una riallada sarcàstica que m’escupia per contesta: ENCARA NO!

Comentaris

  • Fantàstic[Ofensiu]
    bloodymaruja | 09-12-2013 | Valoració: 10

    El pou; una boca que t'engull ( et pot engullir ) fins a les tenebres d'un sub món desconegut. Has aconsseguit un relat terrorífic que enganxa fins al previsible final, quan el protagonista hi cau, però amb una terrible premonició; que si que hi ha algú allà al fons, a més del que està caient.. un ésser monstruós, que deu ser la Por en persona.Moltes felicitats, amic.

  • Em sumo al comentari de l’Aleix: Que bèstia![Ofensiu]
    Eloi Miró | 28-11-2013 | Valoració: 10

    És curiós, però això dels pous, personalment, sempre m’ha impressionat. Ja de petit, acostar-m’hi i mirar-hi a dins, imaginant una caiguda, em feia posar la pell de gallina. Dit d’una altre manera, els i tenia molta por, però a la vegada sentia una certa atracció per acostar-me...

    Bon relat

    Salutacions
    Eloi

  • Un pressentiment que es concreta...[Ofensiu]
    Toni Arencón Arias | 19-11-2013 | Valoració: 10

    Un pressentiment que es concreta. El pou sempre havia estat allí... Solitari... Esperant... Pacient... El temps a favor seu... Relat gòtic, amb regust de Poe. La resposta deixa obert el final, incert. Per si de cas, jo fugiria per cames.

    Felicitats, Quim.

  • Destaco l'ambientàs[Ofensiu]
    allan lee | 17-11-2013

    -qui de nosaltres no recorda una situació similar?- en aquest relat minimalista, fet de molsa negra i pedra parlant. M'ha fet esglai, i l'has tancat amb elegància. Molt bo.

    a

  • que bèstia![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 06-11-2013 | Valoració: 10

    Ostres, quina angoixa! Si ho volies aconseguir, et felicito. Breu, intens, fosc, patidor, ben escrit, ben narrat pas a pas i un somriure final glaçat, que encara escolto només llegir-ho. Felicitats! Una abraçada Quim.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: