El poll ressuscitat

La perfecció entesa com a súmmum, com a màxim exponent, de com haurien de ser les coses, esdevingué una solemne utopia fins el dia vint-i-nou d'abril del mil nou-cents seixanta-u. I això no ho testifico jo, que ja seria una garantia prou sòlida com per ser validada sense afegitons complementaris; feliçment, ho consta-ten i certifiquen quatre ratlles cal·li-grafiades, amb la pulcritud pròpia d'un amanuense que ha guanyat la plaça per oposició, al Registre Civil de la Casa de la Vila de Castellar del Vallès. Aquella esponerosa i primaverenca tarda de dissabte, una dona treballadora incansable i mare per segona vegada, infantà la criatura més bonica del món. Aquesta anècdota tan circumstancial, comú i habitualment subjectiva, no tindria més importància del que hom li volgués donar, si l'expressió hagués sortit de la boca de la partera (que donades les augustes dimensions de la xolla de la criatura, altra feina tenia a preguntar-se, a mitja veu, si després d'aquella cruenta lluita, encara se li mantenia tot l'utillatge anatòmic al seu lloc). L'assumpte co-mença a prendre un caire força més regi i assenyat, just al moment en què tots els testimonis presencials de l'episodi convergeixen a afirmar que la primera persona que s'adonà de l'angèlica bellesa del nadó fou una de les assistents al part, la germana Alberta que, tot i no haver estat mai mare, d'aquesta mena de coses hi entenia un munt. De cop de teatre, doncs: res de res.
Tal i com solia ser preceptiu en aquella època, l'infant, que era un serafí rossenc, galtaplè i que tenia molta més gana que no pas son, va rebre les aigües del baptisme a l'església parroquial del poble que havia tingut la gran xamba d'haver-lo vist néixer, uns dies abans. El sacerdot que li administrà el Sant Sacrament vaticinà, a la mare de la criatura, que el nou batejat, amb el temps i per poc que Déu Nostre Senyor hi ajudés una mica, tindria molt bona fusta per ser futbolista o capellà. Amb el pas dels anys, l'error del prevere s'ha anat fent molt més nítid i perceptible. Fins a l'hora present el mossicot, que ja s'afaita un parell de cops a la setmana, no ha sentit el més mínim desig de donar cap puntada de peu cotitzable i revaloritzable a una pilota de cuir sintètic (curosament cosida, a preu d'esclau -això sí-, per puerils ditets pakistanesos o indis). Bo i fent referència a la segona possibilitat de l'auguració postbaptismal, el minyó tampoc s'ha vestit encara amb el capel porpra que és l'hàbit del clergat que antecedeix el de color blanc: peça de roba amb la qual, si s'hagués embarcat en la gòndola del sacerdoci, haguera acabat vestint-se el nostre il·lustre biografiat. Aquest és un convenciment objectiu, ferm, gairebé dogmàtic.
El nen bonic, gràcil, gentil, amable, cordial, formós, senzill, bufó i soci de la Unió Esportiva Castellar Club de Futbol, desconeix l'extensíssim abast semàntic del mot mandra a l'hora de fer-se petons. El nen distingit, elegant, refinat, intuïtiu, perspicaç, entusiasta i primmirat, tampoc no tolera que es parli, en excés, de la seva exquisida diligència, ni de la seva inabastable, definida (i definidora) personalitat. Als quaranta anys ben repicats, aquest eximi personatge castellarenc ha cregut que era preferible evitar, públicament, fer farina blana de les seves vivències particulars. És ben lògic i del tot explicable, per altra banda: als primers compassos del segle XXI, hi ha encara algun busaroca disposat a airejar qualsevol parcel·la de la seva intimitat de franc? Si hom vol saber quelcom més substancial a l'entorn de la seva persona, només li cal esperar un parell de mesos escassos. És gairebé segur que, a la seva tornada d'Estocolm, les revistes Hola i Semana en parlaran, sense cop d'estisores, pels descosits. A hores d'ara, l'única cosa que el manté una mica a l'expectativa és saber si el rei Gustau de Suècia és capaç de dispensar algun gest de simpatia personal envers un escriptoràs mediterrani que s'expressa en una llengua tant o més minoritària que la seva. El sagal està plenament convençut, però, que la premsa groga europea en general i l'espanyola en particular obviaran, tendenciosament, l'aspre i agut comentari que té previst adreçar a l'afable monarca escandinau. Aquest insigne escriptor, tan nostrat i circumspecte, es mou immers dins d'un enorme mar polar, hàbitat en el qual ben pocs són els cetacis predestinats a disputar el torneig de bescambrilla i guanyar-lo. Ras i curt: la seva ínclita ploma no tem els riscos ni els paranys que hom pot disposar-li. No endebades, aquest saludable desvergonyiment intel·lec-tual de mitja sola, l'ha promogut fins situar-lo al vèrtex del triangle en què només quatre escollits es tutegen amb total llibertat. Com a darrer literat vallesà de prestigi que és, l'home sent, com a cosa seva, la pruïja incessant i turmentosa d'haver de representar, involuntàriament, un dels darrers reductes culturals d'un món cada vegada més globalitzat i insolidari. Viu en el convenciment que, tot i l'anòdica vitalitat creativa que porten implícits els seus cognoms, un assortit anàrquic i orquestrat de conjuntures coincidents, desfavorables i malèfiques, l'han obligat a fer una literatura de cul de sac. Res no l'incomoda tant com sentir-se un lingot d'or enterrat sota la sorra del desert: "als Genis escrits amb lletra capital -defensa- els deixen pel segar del mes de maig". Més d'una vegada, s'ha sentit com un raquític glaçó de nevera enmig d'un univers d'icebergs... Per al seu cartesianisme militant, aquest peculiar fenomen de la natura, només són ingents masses de gel bordes i sense rumb. Ingents masses de gel, traïdores i pèrfides, d'aquelles que et seguen l'herba sota els peus, semblantment com van esbudellar un colossal vaixell en què, fa sis o set anys, Leonardo di Caprio va morir congelat!...
Aquest polígraf, tan agut i pròxim, tem que la seva parla segueixi la mateixa mala ventura amb què fou estigmatitzada la d'un escriptor llorejat a principis de segle: l'occitana de Frederic Mistral. Qui sap si aquesta, nefasta i no gens remota possibilitat, és una de les úniques angoixes morals que li provoquen un atribolat insomni. De fet, ja se sap que el Nobel, com a tal, no deixa de ser un premi tan ensarronador i desacreditat com qualsevol altre: convencional, de conveniència i fins i tot, algunes vegades, de connivència amb els quatre capitostos a qui cal donar quarter. És força conegut que l'única dissemblança que hi ha, entre la Viola d'Or d'uns Jocs Florals qualsevulla i el Nobel, és la manera com cal anar disfressat a l'hora de recollir cadascun dels dos guardons. Tot i això, si a García Márquez li van permetre, pel que fa a la indumentària, trencar els encotillats esquemes de protocol, qui és capaç d'afirmar que, el nostre excels protagonista, no pot pujar a l'escenari amb barretina, espardenyes de set vetes, la Creu de Sant Jordi a la solapa de l'americana i xiuxiuejant una extemporània melodia del Jaume Sisa, per dir quelcom? Qui pot fer més confiança de l'estrictament deguda i cerimonial, a un guardó que porta el nom d'un enginyer de la pirotècnia que va causar estralls entre els seus veïns contemporanis? (Desconec profundament el grau d'implicació personal que l'Alfred Nobel va tenir amb cadascuna de les seves terribles parides, però després d'aquests ensopits cent anys d'atorgament de premis milionaris, potser ja és hora que, els seus presumptes pecats, comencin a expirar i pugui descansar en la pau dels que passen pel món sense suc ni bruc... Qui sap si, en el fons, el faríem força més feliç si a partir d'ara mateix, s'esmercessin les monumentals, indigeribles i antiacadèmiques fortunes d'aquests reconeixements públics, tan privatius i controvertits, a fer més camps de futbol, a abaratir el preu del tabac i l'alcohol, a millorar les irrisòries nòmines dels polítics, a construir més casinos, cases de mala nota i altres finalitats d'ús popular).
Com que la vida i miracles del nostre prolífic escriptor són prou coneguts arreu del món, no cal que ens hi entretinguem gaire més a donar-ne quatre detalls del tot banals i insubstancials. Amb tot, i com a lector d'originals de Tres en Línia, Edicions d'avui, SA, em complau enormement transcriure un petit treball que encara roman inèdit i que passarà a formar part del seu proper llibre de contes que l'esmentada editorial publicarà tan bon punt s'hagi fet ferma, sòlida, oficial i pública la concessió del prestigiós premi. Fins aleshores, doncs, com a vermut per distreure una mica la gana, vegem-ne un petit tastet: si sou servits...

"Sóc vell. Vell, suficientment vell com per cofar-me'n, a cor què vols, i poc vell encara per vendre-us-en l'essència en flascons de petites dosis. La meva senectut no coneix topalls ni rambles d'aigua revinguda; no em busqueu excuses pietoses: sóc així, perquè sols així puc ser. M'he fet gran, m'he envellit a còpia de cisellades oportunes i cops de mall ben donats. És així i res puc fer per remeiar-ho. Malgrat que el feixuc embolcall que duc al damunt gairebé em faci comptabilitzar cada passa que dono, no renuncio a res concret... i no pas perquè tot el que tinc no sigui meu, sinó perquè massa gent m'ho vetlla. Afortunadament per a tots vosaltres, la vellúria no s'hereta: l'únic que s'hereta és la inexperiència, la garbellada maldestre i allò que els nostres avantpassats més directes deixaren per fer. Sóc vell, cantirer i fill de Verdú: una excel·lent trilogia, qui sap si mancomunada per la discreta, però severa, voluntat dels qui sempre senyo-regen per damunt de les nostres atzaroses vides (filosofia barata? És igual: no la pagues pas tu, pacient lector!). Posats a triar, entre ser vell, cantirer i fill de Verdú no sabria amb quin proloqui presentar-me a judici, si vingués a tomb. Triat i garbellat, no he pogut aferrar-me mai a cap de les tres coses amb un mínim de desvergonyiment profitós; malgrat tot, és prou manifest que només la darrera premissa és la que m'ha acompanyat sempre, ja que és l'única que m'ha vingut donada per co
ndicionants externs a la meva pròpia voluntat. Sóc vell, per covard; cantirer per mandra i fill de Verdú perquè, sembla ser que a l'hora de buscar-me una mare, al meu progenitor li causà una mica de torbació el fet d'arromangar les faldilles a una noia que no fos del poble. (En aquest mateix sentit, conten que, de ben menut, una tia àvia meva li va fer creure que els parrussos forasters provocaven una urticària vitalícia que no es guaria amb cap potinga d'apotecaria ni amb cap novena coneguda. Arribada l'hora de prendre partit, el subconscient va poder més que la seva pròpia voluntat d'eixamplar horitzons i es va esposar, avorrit, abaltit i verge, amb la filla gran del campaner de l'Església de Santa Maria). Així doncs, sense la mínima guspira de pretensió transcendental, bo i transitant entre els adjectius poruc, colgafocs i urgellenc, es mou la meva modesta història.
Anem fent camí. Al nostre petit gran país quan hom parla de càntirs, per defecte, li ve al cap la idea de Verdú. No és una afirmació gratuïta i anodina: us invito a fer-ne la prova. Des de temps immemorials la casuística més bàsica (i actualment les nombroses excursions de jubilats que s'organitzen arreu), tot defugint de pecar de xovinisme provincià i decadent, dóna solidesa i credibilitat als meus sòlids arguments pseudopatriòtics. A Verdú es fan càntirs a tot estrop i aquesta és una argumentació tan irrevocable i incontrovertible que, per admetre-la i tenir-la com a bona, no cal conèixer els coixos asseguts.
La principal peculiaritat del nostre prestigiós producte és el color de la terrissa amb què l'artesà treballa, destre, a l'obrador: negre.
Tradicionalment, al camp, els pagesos s'emportaven el càntir al tros. El material transpirable amb què estaven fets els recipients permetia que, en el decurs de tota la intensa jornada, l'aigua es pogués mantenir, al seu interior, a una temperatura francament agradable per a la gola assedegada. A ciutat, no costa gaire entendre que les coses no diferissin pas gaire del que succeïa a l'entorn rural. Als tallers, de qualsevol característica i funcionalitat, als aprenents se'ls encarregava la comesa de tenir sempre, a punt de solfa, els càntirs que hi havia escampats per les diverses quadres, que en deien els amos de l'època de les diverses seccions que configuraven llurs respectives indústries. Encara més: en el ram de la construcció, era ben habitual trobar-los, arrenglerats com un exèrcit de soldats de plom, a peu d'obra. En aquest darrer supòsit, els principals encarregats de fer-los córrer d'un lloc a l'altre eren els manobres que, entre morterada i morterada, procuraven atansar el càntir al com-pany que s'havia guanyat el dret de rebre la paleta de mans del capatàs de la colla. En un i altre col·lectiu però, amb la paulatina i indeturable introducció de les Xibeques de litre, primer, i dels quintos, una mica més tard, els càntirs només tornen a prendre un cert protagonisme quan s'ensuma que hi ha una inquisidora inspecció de treball a punt de caure... Què voleu que us digui? Malgrat la meva aspiració matusalèmica, encara em sento amb capacitat moral suficient com per afirmar que, on hi hagi la dolçor d'un rajolinet d'anís per batejar l'aigua del càntir, no hi ha nèctar fermentat de malt i blat de moro que pugui mocar-lo amb mitja màniga. Les innovacions sempre em provoquen un cert recel i un inexplicable sentiment d'inseguretat... Així doncs, què tants romanços conillers? Reclamo un lloc preferent per a la figura del càntir! No m'avinc, de cap manera, a pagar els esquellots i quedar-me tan ample. És ben lamentable que la presència d'aquest ancestral objecte no hagi pogut ser rescabalat de les catacumbes, si més no, com a objecte ornamental d'alta volada, un alexifàrmac per a tanta mediocritat estibada pels racons de les cases que es volen fer valer. Compte amb les insinuacions estè-tiques d'alguns aprenents de mestretites que amb una esplèndida diplomatura universitària actuen de trencapins; de salvadors de la humanitat. A aquesta peculiar espècie del regne animal se'ls corona amb el sumptuós atribut d'interioristes. Moltes vegades, aquest exèrcit d'esgarriacries armats amb tiralínies i compassos, que procuren ressuscitar-ho tot per treure'n profit propi, aboquen tot el cabàs i després no saben com sortir-se'n: apilen els objectes de decoració talment com si fossin fardells acabats de descarregar al moll. Aquest gremi de vanitosos amb síndrome de titolitis aguda, que presum de nedar sense carbasses, sempre m'ha fet més por que una pedregada seca. Fora de les seves qüestionables dèries professionals, ells només combreguen amb la màxima d'afarta'm i digue'm moro. Com a norma, aquesta tipologia d'individus, sol posar molt més pa que formatge a la immensa majoria dels seus dissenys; tot i això, a l'hora de la veritat, no han tingut en compte l'omnipresència, fins fa ben poc, d'almenys un parell de formosos càntirs a totes les cases del país. Això és, com a mínim, immoral. Els projectes d'aquests creadors d'ambient i confort tenen molt vent a la flauta. Ells contemplen, com aquell qui no vol la cosa, llums de carbur o d'oli, calaixeres mig cruspides pels corcs, baguls de núvia tant o més desencaixats que els ossos d'un repartidor, pakistanès, de gas butà a domicili, canteranos, llums policromats, Sants Sopars de plata, canelobres, plàteres de la Cartuja de Sevilla, jocs de cafè xinesos, tapissos arnats en què es pot veure en Díaz de Vivar i el seu cavall, minuts abans d'aterrar a Iglesuela del Cid, fent el primer salt en parapent de la història... Ara com ara, els interioristes ho arrepleguen i ho aprofiten absolutament tot: com a norma, i a l'esquena dels altres, el negoci els va llatí. No arrisquen res seu. Ho col·leccionen i ho exploten tot; tot llevat de l'austera magnificència que es desprèn d'un càntir amb denominació d'origen urgellenca. Pel que pugui ser, no intenteu pas convèncer-me del contrari: no us en sortireu, pas... en collir les figues ja ens veurem!
Sóc vell, cantirer i fill de Verdú. Potser ni caldria dir que en l'art de la terrissa sóc el Mestre dels mestres. Dubto que, a hores d'ara, ningú pugui aportar-me res de nou a l'entorn d'aquest objecte tan popular i nostre. De ben menut ja havia sentit a dir al meu avi patern: "càntir i selló és senyal de festejador". Reconec que no em fou pas gens difícil aprendre l'ofici: em cal admetre, i ho puc afirmar amb la boca ben grossa, que en tot allò que m'he proposat a la vida, sempre he estat un primer espasa. Les peces que surten del meu torn s'han d'escriure i inscriure, com a mínim, amb lletres majúscules i en negreta: m'he enfilat com una carbassera, que diuen. Els exemplars que es fabriquen a casa meva són posseïdors d'una elegància i d'una virilitat esfereïdora, hercúlia, insuperable. És evident que la serietat de la línia estètica amb què em moc, no l'arribaran mai a tenir les afemellades creacions de la Bisbal d'Empordà, de Vilafranca del Penedès, d'Argentona o de Breda. Siguem de tot ho-nestos: què poden ensenyar-me, per dir quelcom, aquella mitja dotzena de peluts desgarbats i culs de mal seient, que munten i desmunten quatre parades a les fires dels pobles, per mal vendre uns càntirs que talment semblen tenir la faiçó d'un enorme cul d'oca en prenys?... Encara més: què dimonis es pensen els fallers de Manises o d'Agost, en tornejar unes peces en forma de gall emplomallat i tenyit amb blavet de la roba? Estic en disposició d'afirmar que, en comptes de gastar la pólvora en salves, farien força més bé dedicant-se, en cos i ànima, a les mascletaes, als moros i cristians, a la veritable, total i definitiva Normalització Lingüística del Canal 9, a donar més suport al Levante CF i a escoltar amb molta més devoció i esperança les encertades paraules del benvolgut i pancatalanista Eliseu Climent.
A l'Arxiu Municipal de Verdú, es conserven un parell de documents l'autoria dels quals s'atribueix a algun membre destacat del meu arbre genealògic. Sóc conscient que ben pocs de vosaltres, lectors, esteu preparats per entendre la significació social, històrica i bibliogràfica dels manuscrits a què faig referència; per tal motiu em limitaré a fer-ne menció d'una manera concisa, telegràfica i que cadascú, segons el seu grau de discerniment intel·lectual, en faci la seva pròpia interpretació. El primer dels dos textos està datat l'any 1443 i diu "Hun quanter (sic) d'aram pesa XII lliures", mentre que l'altre fou redactat dos-cents dinou anys més tard i s'hi pot llegir "Tres cantes e un selló tot de terra". Aquest parell de paperots intranscendents, per a la immensa majoria dels mortals, me'ls va fer a mans un militar que té un afamat establiment dedicat a la restauració a Igualada. El sergent de primera Muixins (que així es fa anomenar el personatge) els va poder treure, d'amagatotis, de l'Arxiu de Salamanca. Sembla ser que a l'home l'unia, a més d'una certa afinitat ideològica, una sincera amistat amb l'escriptor gallec Gonzalo Torrente Ballester. Fins a l'hora present, no he sabut esbrinar, encara, quina mena de lligam cabalístic podien tenir aquestes dues frases amb la Guerra Civil espanyola ni quina terrible revelació subversiva encobrien. La veritat, però, és que, més enllà de qualsevol interpretació política, hom va voler donar peu i prendre la mà a costa del desànim d'un poble exhaust i cama-segat. A les darreries dels anys trenta un renovat (i segurament tant o més astut que el primer) pigall de Tormes va passar per aquí i, tot aprofitant el formidable grau d'eufòria en què es trobava immers el seu amplíssim esbart d'amistats, va fer seves les coses que, en realitat, eren d'unes altres persones a qui ja no els quedava esma ni autoritat moral per defensar-les amb un mínim d'eficàcia. Malauradament, mentre a uns se'ls amorrava a la valetudinària expectativa de garbellar l'aigua, els altres anaven a pas de convidat.
No voldria pecar de petulant si afirmo que, en el camp de la terrissa, la meva formació professional fou del tot autodid
acta i a l'hora antiacadèmica . Ningú va ensenyar-me la qualitat de les argiles ni la seva idoneïtat plàstica a l'hora de donar-los una mena de cocció o una altra. Els antics artesans del poble servaven el secret de l'ametller, exclusivament, per als membres de la seva nissaga: no podien permetre's que ningú els tallés la capa. Actuaven talment com si fossin unes autèntiques vestals romanes. Aquell nodrit estol de pixa-reixes tenien una cura zelosa, tant del foc sagrat com del seu propi himen. Tot i això, el meu talent es va passejar descalç i rabent per damunt de llurs flames i va esberlar, burleta i picardiós, la seva pèrfida morigeració. Tot d'una, sense saber quant val ni quant costa em vaig palplantar davant del torn amb un davantal i un gibrell d'aigua al costat. Us confesso, amb total rotunditat, que als quatre dies justos de pastar fang fumat, jo era el millor cantirer de Verdú... què dic de Verdú!... de tots els Països Catalans, incloent-hi la regió del Carxe a Múrcia i l'àmplia àrea d'influència marcadament tortosina, la qual cosa, en ella mateixa, ja és prou complicada.
Estic del tot convençut que aquest sectarisme menestralenc, tan barroer, en el qual vaig haver-me de moure al meu propi poble, va ser la pedra angular, l'estímul, que necessitava per llançar-me a la fotja sense saber si, una vegada a dins, faria peus o m'ofegaria per sempre més. Per sort, cròniques canten, me n'he sortit força ben parat de la contingència; d'altres terrissaires de molta més anomenada, envanits i bofegats com la bigarrada cua d'un paó, han anat de gambirot i han hagut de plegar veles davant de la meva ingènita tenacitat i constància. De l'escola de terrissa que vaig fundar, trenta-cinc anys enrere, n'han sortit alguns alumnes que, sense arribar a ser cap Llorens i Artigues, s'han anat guanyant la vida amb la dignitat que els cànons socials s'entesten a establir com a vàlids. Per intentar centrar el tema al màxim, us en faré quatre pinzellades ràpides i puntuals. Començaré per dir que, actualment, mentre un primer grup d'exalumnes meus, es dedica a moldejar uns enormes recipients per col·locar a les sàrries dels rucs que travessen les abruptes muntanyes de l'Atles marroquí, un segon equip es dedica a coure uns enormes abeuradors de colors soferts per a les vaques que, folles o no, van al seu aire pels carrers de Calcuta. Fins i tot sembla ser que, a hores d'ara, ja es pot començar a parlar d'una tercera colla de terrissaires que llogats per un acabalat col·lectiu hebreu, que fa molt bona gavella amb el món del cinema nord-americà, està fabricant una bon munt de tines colossals per encabir el Harrison Ford i els seus col·legues d'aventures, donat que sembla ser que s'està a punt de portar a terme la quarta creuada cinematogràfica de l'Indiana Jones. Molt probablement, els tres cenacles de professionals de la terrissa han anat a matar la llúdriga a l'estranger.
No sé si és casual o puntual, però fins a l'hora present, cap dels meus 329 deixebles ha pogut superar el meu perfeccionisme gairebé renaixentista... Estic convençut que tant l'espessa flaire que m'arriba del Canal d'Urgell, que passa just per sota mateix del meu taller, com la dels extensos camps que els meus convilatans esclafaterrosos no acaben de deixar mai adobats del tot, m'estimula els cerebròsids concrets capaços de menar-me envers la inspiració més imponderable i superlativa, d'una manera a penes coneguda en altres topants amb molt més bons aires. Contràriament al que passa amb els meus companys de professió, i que Déu em perdoni, jo no fabrico en sèrie: jo creo art. Qui sap si aquell arquitecte reusenc anomenat Antoni Gaudí, en comptes de menjar tantes avellanes, hagués xarrupat llet urgellenca, com he fet sempre jo, les seves creacions, amb japonesos o sense, haurien pres un tombant força més amable i menys mercantilista que l'actual. Crec que, en una obra tan senzilla com ha de ser un temple i per molt expiatori que pretengui esdevenir, l'arquitecte Gaudí s'hi va escalfar massa la testa. A banda de la majestuositat inqüestionable de l'obra gaudiana, una de les herències més nefastes que l'arquitecte va deixar-nos fou que els partidaris de l'Altaió i els del Subirachs no es poguessin prendre un parell de glops de cafè en la mateixa tassa. És ben simptomàtic que una fotesa com la coeterna trifulga sobre si és prou lícit el procés químic realitzat per tal d'obtenir l'alcaloide de la cafeïna a partir de la xantina, acabin distraient el personal... Manta vegada, una nimietat (en aquest cas, originàriament, arquitectònica) pot conduir al caos i a la confrontació social, mentre a nosaltres, innocents víctimes del sistema establert, només ens queda la imperiosa necessitat de prendre partit per un o per l'altre.
(...) Vés qui havia de dir que l'únic punt agredolç de la meva vida professional m'havia d'arribar precisament avui. El meu alumne número 318 se m'ha presentat a casa a la mitjanit ben repicada, que és una d'aquelles hores tan intempestives i crítiques en les quals fa tanta malícia rebre gent. L'home no ha excusat la seva sobtada presència, però sí que m'ha fet saber, en canvi, que una Comissió de cantirers del Maresme acabava d'escollir, per absoluta unanimitat, un projecte seu. La maqueta que va presentar al seu dia ha guanyat el concurs que li permetrà de fer el motlle del càntir commemoratiu de l'edició d'enguany de la Fira del Càntir d'Argentona. Admeto que el xicot farà el que podrà (el ridícul, inclòs) per sortir-ne ben parat. El que de debò em fa més por que un Tren Articulado, Ligero, Goicochea, Oriol a mans d'un Rambo tastavins de Califòrnia és que es posi el meu nom a la boca, per dir-los que sóc jo qui li ha ensenyat tot allò que tindrà les penques de mostrar a l'heterogeni públic assistent al certamen. Per a aturar la primera trompada, estic per telefonar a l'Ajuntament organitzador de la trobada i oferir-los, desinteressadament, els meus serveis professionals i escombrar, amb una mica de mà esquerra, el protagonisme unipersonal que se li ha desvetllat al meu presumptuós exalumne... O això, o entrar com un cavall sicilià i fotre-ho tot panxa enlaire: no tinc cap altra alternativa possible. No sé què dimonis pensa modelar, aquest grandíssim il·lús, sense el meu assessorament tècnic. Em temo que el patafi que en sortirà de tot plegat serà ben baix del davant!... Per altra banda: farà bon sol, quan aquest galifardeu, en el món de la terrissa, pugui senyar-se amb la mà dreta... Posats a mal pensar, potser l'han escollit perquè és fill de Bata i parla en un català oriental que ja voldrien per a ells alguns prohoms, de pell clara, del nostre país... Ara, fins i tot, començo a sospitar de les seves veritables intencions quan va tustar, per primera vegada, la porta de casa meva; casualment, és un dels pocs subsaharians, que conec, que no van haver de travessar l'estret amb pastera i a cuita corrents... Potser es tracta d'un personatge influent? Un ambaixador, un cònsol, un diplomàtic en missió secreta? I si és un home de negocis sense gaire escrúpols? Un importador de fustes nobles, de cacau, de cafè, de bananes o d'oli de palma, que dedica el seu temps de lleure a coure fang per a l'aixovar de les seves filles?... He sentit a dir que, al seu país, la poligàmia i el criaturam són coses gairebé tan populars com ho són aquí el futbol, la migdiada en hores de feina i la llarga malaltia... I si és algú expert en el tràfic d'immigrants il·legals i la terrissa només li serveix per desviar l'atenció de les autoritats duaneres? Ben mirat, de moment, faré moixoni i ja veurem per on peta tot això. Pel que pugui ser, no penso adquirir ni un sol exemplar del seu càntir de disseny: com més allunyat de mi, molt millor! La complicitat és un delicte que et pot marcar per a la resta de la vida. Ho he vist a les pel·lícules de lladres i serenos; fins i tot, m'ha semblat intuir-ho en les de Versió Original, sense subtítols, que projecten en un parell de sales de Lleida cada primer dijous de mes... Ja en sentirem a parlar, ja, d'aquest intrincat guirigall de tres per a tu i dues per a mi. Entretant deixa'm sortir d'estudi tan bé com pugui. De moment, m'acabo de matricular a la Coral del poble on manquen tenors que entonin el teua culpa".