EL PETÓ

Un relat de: Quico Romeu
Situem-nos.
Finals de juny d’un d’aquells estius quan sempre feia sol, quan el temps marxava a la inversa màgica de les nostres voluntats. Quan les tardes de claror intensa no s’acabaven mai i els matins permetien disparar als vaixells de guerra americans des de les branques d’algun dels arbres, variables habitants de l’escola de poble abandonada durant els mesos infinits de vacances.
El poble era petit. Tres-centes cases, tres botigues, dues carnisseries de la mateixa família i enfrontades, la llibreria, l’estanc, un bar i el cafè de la Societat, conegut per tothom com “el billar”. Cada quinze dies, al Catequístic, el mossèn passava una pel·lícula, per regla general horrorosa.
Hi havia molt temps per somiar. I al noi li agradava somiar. Estimava aquelles tardes tèbies i allargassades per la brisa del més d’agost, quan el xisclar estereofònic de les orenetes anunciava el capvespre que avançava mandrós, i el cel envermellia amb recança. Assaboria l’enyor desconegut, ben ajaçat entre plantes de fanal i romaní a la falda de Sant Jeroni, o bé deixava passar el temps vagarejant pels voltants de l’antiga fàbrica del Valls, a la part frondosa de la riera, encuriosit pel què faria o no faria en un futur que venia a ser una barreja de Reis i Nadal en blanc i negre.
Tant sols prenien color, aquells somnis, quan ella hi apareixia.
- M’han dit que t’agrado
- ......
- Ah... – tos - doncs això... que, - tos - , que ... que pots comptar amb mi.
Llençat així, com qui demana pas al tramvia.
- Ah ...
Això era tot el que havia succeït entre ells a les acaballes de l’estiu anterior i no s’havien vist d’aleshores ençà.
Era als postres quan sentí diverses frenades d’una bicicleta al carrer sense asfalt. S’aixecà d’una revolada.
- On vas?
- Al lavabo...
Allà estaven. Cara a cara mirant-se als ulls amb delit. L’un a la finestra, l’altra dempeus al mig del carrer, amb la bicicleta de “nena”entre les cames. No podien parlar, però sí que podien fer-se senyals amb les mans i la cara. Quedaren.
Quan passà l’hora feixuga de la migdiada i la calor començava a fugir dels carrers empesa per aquella claror àmbar que suspenia el temps, el noi tragué la bicicleta del portal de la casa i es llençà veloç als carrers encara silenciosos del poble. Enfilà el camí de Baix, per no ser vist, tombà a mà esquerra quan arribà a la carretera i només s’aturà quan arribà al tercer plàtan, comptat després del pont de la Guineu.
Mirà el cor travessat per una sageta i gravat a l’escorça. Les inicials eren clares FR i RF. No podia ser més que un senyal aquella capicua, pensà. Feia calor i s’assegué al marge, sota l’ombra fresca de l’arbre. Fixà la mirada en un punt de l’horitzó, fet de turons allargats de terra vermella coronada per petits boscos de pins i alzines, i es deixà agombolar pels sons de la brisa entre les fulles i de les cigales que, emparrades als ceps i oliveres dels camps frisaven per fer-se sentir. Imaginava com seria el retrobament i mentalment anava elaborant un diàleg ideal, en el qual tot seria expressat i on l’emoció es materialitzaria d’una manera que no gosava ni tant sols visualitzar.
La noia arriba per fi. Llençà la bicicleta al costat de la del noi i romangué dreta davant d’aquest. Sentí com havia esperat aquest moment. Com l’havia desitjat durant mesos. Mirà la bicicleta del noi i s’estremí. L’havia besat en secret aquella bicicleta. Pels vols de Nadal, un dia que va anar a inflar les rodes a cal Gran, el mecànic, l’havia vist en un racó i no pogué estar-se de besar-la. Ara mirava la calcomania que havia acollit els seus llavis mentre pensava tot el que volia escoltar i dir.
- Hola – digué el noi mentre escapçava un bri de fanal i se’l posava entre les dents.
- Hola.
Es miraren immòbils.
- Has canviat de parer? – la noia féu que no amb el cap, mentre pensava: I perquè no em diu que m’estima?
- No, jo tampoc. Jo... jo... t’e.. tampoc he canviat...
Un cop de vent remogué les copes dels arbres com una onada quan ve de lluny. Gairebé sense saber com, es trobaren pedalant carretera enllà. Tots dos desitjaven trobar un motiu, un lloc, un senyal d’allò que encara no sabien que cercaven plegats. Avançaven en silenci concentrats en el pedaleig i en la respiració. I el temps passava. La tarda queia amb parsimònia i un tint de llum daurada cobria vinyes i rostolls, talment viatgés amb la brisa.
Sense dir res es deixaren portar per la llarga baixada del camí ple de sots i pedres que menava a la riera entre marges d’esbarzers i atzavares. En arribar al grup de plàtans gegantins que amagaven una mena de prat d’herba alta i salvatge, deixaren caure les bicicletes que van desaparèixer entre l’herba.
Caminaren fins un grup de canyes que es trobava en un dels extrems de la petita devesa i s’hi endinsaren, no sense dificultats. Finalment trobaren un racó on seure a recer de possibles mirades que poguessin venir de l’altra riba, resseguida d’un camí que la separava d’uns camps de presseguers.
Els dos sentien, tot i que potser encara no comprenien, un desig profund de contacte. D’algun contacte indefinit i encara desconegut, en el qual concentrar aquella explosió que accelerava el cor i dificultava la respiració.
Poc a poc, primer a traves de breus frases fetes, avançaren entre els fils d’una teranyina de paraules que es teixia, com en un joc nou. Ella explicà com no havia deixat de pensar en ell i de parlar-ne a l’Àngels i a la Roser, quan eren a estudi; i com havia somiat mil cops amb l’arribada de les vacances d’estiu. També li confessà que guardava les seves postals en un sobre ple de cors pintats. Ell, per la seva banda, només ho havia confiat al seu íntim amic, l’Oriol, amb el qual havien pujat dos caps de setmana cap el gener o el febrer. En un d’ells la noia no era al poble, i en l’altre només es van veure un moment de lluny en sortir del Catequístic, i abans d’agafar el cotxe de línia.
Van callar un moment, adonant-se de les poques oportunitats que havien tingut i també que no havien tingut el valor d’agafar-les al vol.
- Per fi et puc veure – deixà anar ella en un sospir alliberador.
- Sí
El silenci estrany es presentà de nou. Com si un senyal extern hagués parat la conversa. Amb el silenci s’acceleraren els cors novament i, amb ells, els desig d’ultrapassar la percepció certa però indefinida que eren a tocar d’una plenitud desconeguda fins aquell instant.
Escoltaren la remor de la riera, el motor llunyà d’un tractor i els xiscles de les orenetes. Entre les branques dels plàtans els pardals tornaven a joc amb una cridòria eixordadora. L’aroma de l’herba i les canyes es combinava ara amb la de fang mentre que, ara aquí, ara allà, una granota o algun gripau s’avançaven a la seva hora. De sobte el frec d’una roba i una olor nova, com d’arròs, destorbà al noi com una ombra. Veié de reüll, en un moviment sobtat, com la noia se li acostava i tot d’una la pressió fresca i humida d’uns llavis contra la seva galta. Talment rep un glop d’aigua una persona assedegada, sentí com aquella emoció s’escampava per tot el cos en un estremiment que l’esgarrifà allà per on passava.
No gosà moure’s. Es submergí en la foscor que l’envoltà de sobte i en la sordesa que allunyava els sons de la tarda. Es rendí a l’atordiment del temps en deturar-se i fins i tot li semblà que ja no li calia respirar. Finalment es deixà enfonsar més i més en aquells llavis, ara roents, que l’acollien flonjos i humits transportant-lo a un plaer nou i inimaginable que semblava gronxar-lo en l’espai. Va ser un esclat lent i infinit que volgué sostenir en el temps tant com pogués, doncs comprengué que aquell instant l’acompanyaria ja per sempre.
- Em sembla que t’estimo...
Com en un encanteri que es desfà, retornaren al món que els envoltava. A les olors de l’estiu i l’entrellum que ara els envoltava. No podien evitar tenir la sensació que ja tot havia passat, que havien travessat una porta que restaria oberta per sempre més, per no poder tornar a obrir-la.
Separaren els cossos tant propers am la complicitat d’una malifeta, herència d’haver viscut separats en móns tant diferents i dels sermons dels mossens llençats durant les avorrides hores de catecisme.
- Ja era hora que ho diguessis.. – digué la noia amb un fil de veu – com sou els nens!

Fornells - Menorca, 1983

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: