Final de trajecte a la ciutat dels morts.

Vaig sortir a coberta per rebre l'aire fresc del matí. Un sol urbà maldava per fer-se veure enmig de la boirina ombrejada per fums de xemeneies invisibles que dominava Barcelona. Amb mandra s’imposava la quotidianitat, latent els darrers dies. L’evidenciaven el monument a Colom, les torres de l'aeri o qualsevol de les edificacions tristes del port presidides pel massís de Montjuïc.
- Final de trajecte a la ciutat dels morts.
Vaig rondinejar a la vista del cementiri que enterrava habitants, carrers i places, sota un altre mar, aquest de tons grisos i ataronjats, els quals contrastaven amb la saturació de colors i l'esclat de llibertat encomanats per les illes i que havia deixat enrere. Sonà la sirena del vaixell amb un to definitiu.
Quina mandra retornar al meu món! Deslligava amb desgana la corda que fixava la moto al buc, quan un glop d'emoció em recorregué l'esquena en adonar-se de la pols rogenca encara empastada amb l'oli dels racons del motor en la qual hi vaig reconèixer la sorra i la terra dels camins de Menorca.
Una darrera ullada als peus, a les avarques i a aquella morenor viscuda que ja semblava voler desaparèixer, em va regalar encara l’emoció d’un calfred al ventre. L’engany era real i els detalls del record ben presents, tant que m’apareixia fregar el mecanisme del temps i, amb ell, la comprensió absoluta de... de “no-sabia-ben-be-el-què”.
- És clar! És així, és això....
Meravellat, desxifrava un codi nou que quasi se’m mostrava com un forat en el temps, com si gairebé fos allà, cec, al meu davant, començant a dibuixar la presència abstracte d’una lucidesa absoluta.
Em vaig quedar petrificat, extasiant. Mirant bocabadat les taques de rovell d’un dels claus de la planxa del vaixell, aliè al balanceig de la corda que penjava de la meva mà immòbil.
L'emoció pel desconegut. ., allunyar l'horitzó, la companyia i el gran salt al buit... tot. Tot!
- Venga, que no tengo tó er dia!... que no tengo tó er dia!
Mai més no he pogut recuperar el fil....
(1974)