CARTA DE L'ÀFRICA

Un relat de: Quico Romeu
Em van despertar el cops a la porta de la cabana i uns crit frenètics d'homes que semblaven donar ordres. Després uns xiscles de la mare i més crits, ara del pare, i més cops. Algun moble va caure a terra amb gran estrèpit. Com que no n'hi havia gaires de mobles a la cabana, vaig suposar que era l'armari que tenia l'àvia al seu recambró.
Aleshores vaig sentir els trets. Molts. Trets, xiscles i crits de ràbia. Amb un moviment ràpid em vaig amagar sota el llit. De sota estant vaig veure que la meva germana em mirava espantada des de sota el seu llit. Els seus ulls em miraven esbatanats. Em feu un gest amb els dits sobre els seus llavis per indicar-me que no fes soroll.
A fora de la cambra només es senties murmuris, ara, soroll de vidres i una ampolla que buidava el seu líquid. I murmuris d'homes. Cap era el del pare, però. De tant en tant els cops al terra de botes militars. De fet eren les úniques botes que coneixia.
De cop i volta la porta de la nostra petita habitació s'obrí amb un fort soroll al rebotar contra la paret. Vaig veure dos parells de botes i les puntes d'uns Kalasnikov que apuntaven al terra. Uns ulls immensos i envermellits em miraren fix als ulls, mentre veia com unes mans arrossegaven la meva germana, paralitzada de terror.
El soroll de roba esquinçada i els crits de fàstic i dolor de ma germana em van fer reaccionar. Però al primer moviment, em vaig troba el canó de l'arma prement-me el front. Els ulls vermells ara m'advertien. Vaig restar immòbil, mentre escoltava els esbufecs d'un home, els plors i gemecs de ma germana, i el soroll de les molles del seu llit.
Després el parell de botes i ma germana van marxar i van sortir de la casa. Mai més vaig saber què li havia passat a ella.
Una mà que hauria pogut aturar una bala de canó em va arrossegar fora del llit. Sense adonar-me'n vaig tenir els ulls tapats per una caputxa o un sac, o alguna cosa de llana que picava i feia pudor de sang. Les mans, amb la força d'un camió, em van empènyer cap a l'exterior de la cabana. Pel camí vaig ensopegar amb uns objectes blans que hi havia al terra. Podien ser perfectament les cames dels meus pares o de l'àvia.
Em van portar amb un jeep cap no sé on. Quan em van retirar el que fos que em tapava els ulls i vaig poder respirar, per fi, vaig trobar-me al mig de la selva, amb el cos de la meva mare, nua, al davant. Mai l'havia vist nua i, commogut per la visió, no vaig saber fer res més que demanar-li perdó. Era inútil. Era morta, amb un fil de sang que li rajava del cap. Vaig pensar que fins i tot així era bonica i em vaig posar a plorar.
Em pegaren i em posaren un matxet a les mans. Amb aquest, a punta de Kalasnikov i entre vòmits i llàgrimes vaig ser obligat a esquarterar el cos.
Després se m'endugueren altra cop en el jeep.
De tot això ja deu fer uns vuit o deu mesos. Des d'aleshores treballo de sol a sol en unes mines de Columbita, vigilat per homes armats les vint-i-quatre hores. Aquest material serveix per obtenir el Coltan amb el qual es fabriquen els telèfons mòbils i els ordinadors portàtils que tant feu servir.
Quan us diguin que hi ha una nova guerra a l'Àfrica, no penseu en tribus salvatges i sanguinàries, ni tampoc en baralles de tribus, d'ètnies o de religions. Penseu només en els interessos que hi ha al darrera. Probablement són els vostres.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: