120 MIL$ (Continuació d'"Atura't malfactor")

A tu Shaudin, amiga “desconeguda”
que m’has ajudat a escriure

El sol l’enlluernava, les ulleres de sol se l’hi clavaven a les orelles i al nas, tenia mal de cap, gana i set. I la carretera que creuava el desert en línia recta semblava no acabar-se mai!
No havia deixat de pitjar l’accelerador des del matí i ara notava com l’auto no estava pas en millor estat. Brut, amb el pilot de la benzina picant-li l’ull i deixant escapar un fum blanc per sota del capó... necessitaven un descans.
Un senyal de trànsit indicà que eren 7 els kilòmetres que la separaven d’una dutxa. Va llençar un renec i donà un copet amable al volant. El Buick li agraí la carícia amb una nova bafarada de vapor que entelà els vidres del cotxe per un moment.
- Ple ... i carrega al maleter un bidó de 10 galons – Un silenci per a un parell de pipades fetes a un cigarret arrugat que havia trobat en un racó de la bossa de mà – Ah, canvia l’aigua del radiador i neteja-li els vidres.
Mentre s’allunyava cap el bar llançà el misto sense mirar, amb tant mala fortuna que anà a raure prop d’un petit toll de líquid tornassolat. El noi negre féu uns passos de claqué i anar a girar sobre si mateix just sobre el misto, apagant-lo.
La foscor freda del bar era agradable venint de la calor resplendent de l’exterior. Encara enlluernada, deixà la maleta ben al costat dels seus peus i forçà la vista cap a la foscor silenciosa que tenia al davant.
Poc a poc la impregnà el ritme incert i boirós d’un altre desert, aquest desolador. El Rode Inn es limitava a unes quantes taules que semblaven no haver estat mogudes des de Billy The Kid, rodejades d’unes cadires que farien les delícies d’un d’aquest museus que fins abans del 29 en deien drapaires. El grinyol cansat del ventilador , que seguia des del sostre el compàs de As Time Goes By, amb la veu d’Arthur Wilson, li va fer parar esment del juke box on, darrera la barra que el seguia s’hi endevinava l’estàtua d’un cambrer que feia joc amb la llarga agonia del local.
Carol prengué la maleta, es dirigí al tocadiscos mentre demanava una cervesa i optà per la Carmen Miranda.
S’assegué en un dels tamborets, que miraculosament no ballava, i deixà la maleta sobre els barrots i entre les cames.
- Es pot menjar alguna cosa?
L’ escuradents lliscà pels llavis de l’escultura, la qual prengué l’aire suficient per deixar anar un discurs de presa de possessió.
- Depèn...
- D’acord, xato! Posa-me’n dues racions, una a cada costat de cafetera... i un bon bistec amb moltes patates. Que no estiguin estovades. I de postres... un pastís de gerds, ben regat de xocolata amb un whisky... doble... sense glaçons, però amb soda.
- Alguna cosa més?
- Quan acabi enviï’m un home.
- Jeremyyyy!!!!!
Sense canviar de postura, l’efígie repetí fil per randa la comanda a una cara jove de galtes vermelles i pigades, seguida d’un tors nu, apareguda de cop i volta a través d’una porta fins ara inexistent.
Carol el repassa de mig cos en amunt.
- Caram! No s’hi posa per poc vostè... – va dir tot mirant al vell en què el moviment havia convertit l’escultura.
- És el meu fill Jeremiah... saluda a la senyora, Jeremy! - digué amb to imperatiu.
- Molt de gust senyora... ara li preparo el que ha de-manat.
- L’home?
El noi envermellí i digué amb un fil de veu rogallosa,
- Parlava del menjar... senyora – va marxar tot just quan semblava que la cara li anés a explotar.
Carol es dirigí a la porta vidriada del telèfon encara amb el somriure a la boca. Li agradava tant jugar. I hi havia tant pocs bons jugadors! Es preguntà des de quan venia la crisi. I pensà que de molt lluny, doncs recordava ja a la seva àvia com solia acabar totes les converses en què intervenia exclamant un “homes!”, mentre amb la mà donava una bufetada despectiva al vent.
Era tant difícil trobar un bon jugador... un que veiés venir la jugada i l’apreciés. Tot el que havia aconseguit trobar eren jugadors mediocres, vençuts ja abans de començar la partida. Els vencia l’orgull o la fanfarroneria. La covardia no. La covardia l’acaparaven aquells que no gosaven ni jugar.
I els coneixia tots. El jugador fatxenda, que se’t presenta somrient, segur de si mateix, de l’èxit que li atorga un bon vestit, o un bon cotxe... o un dona espectacular a qui enganyar. També hi havia el jugador, més intel·ligent que l’anterior, que apareixia al teu costat, sense saber ben bé per on venia. Normalment amb un somriure captivador i sincer, ple de paraules amables i amb una mirada directa als ulls, com si t’estirés cap a ell. Era agradable deixar-t’hi enfonsar... però l’encant es trencava quan el deixaves parlar una mica. Et prometia el bo i millor, viatges romàntics, paraules dolces... però després de la primera nit tot canviava. Tot just després de rentar-se les dents l’encant s’havia convertit en simple amabilitat i aquella passió que tant t’havia atret feia tant sols un minuts, amb prou feines es tornava en un tracte distant, educat i formal.
Clar que hi havia el jugador hàbil, el que jugava al límit del reglament, simpàtic i rialler, que se t’emportava amb la seva trapelleria i et feia volar. Però sovint acabava en fum, en un miratge que et deixava tant sola com abans, i una mica més trista, potser. I massa vegades amb el regust de paraules amargues com a comiat.
Després venien els jugadors prudents, els que quan et tornaven la primera jugada tu ja t’havies emborratxat i, morta d’avorriment, li deixaves anar
- Ens veiem un altre dia, eh, guapo?
Ells encara allargaven una tarja de visita
- Té. El meu telèfon...
- No xato, gràcies. Ja en tinc.
Finalment hi havia els que més detestava. Els professionals, els anomenava. Aquest sabien totes les normes, els trucs, els moviments i contra moviments del joc. Simplement jugaven a guanyar com fos. Costés el que costés. Eren insistents, pesats, vils quan convenia, sense el més mínim rastre d’alguna cosa que pogués ser confosa amb la dignitat. Jugaven fort, però el seu joc resultava avorrit i a la llarga mortal de necessitat, doncs accedies a l’eternitat a través d’un lloc de treball de secretària, servei de neteja, prostituta i ase dels cops, sense ni tant sols assegurança mèdica.
En Phil no encaixava en cap d’aquests grups. Per això se n’havia allunyat. Perquè si et quedes amb aquest tipus d’homes, t’encadenes a algú honest però desenganyat; fet d’una peça però que no es compromet amb tu perquè el que ha viscut ja l’ha compromès amb els més dèbils. En una paraula: tampoc acabes de formar part de la seva vida, encara que ell posi tota la seva atenció en la teva. Al-menys mentre alguna cosa excepcional no l’aparti de la seva feina. Alguna cosa excepcional com una bala del 38, l’alcohol de 60º, un accident... o una oportunitat com la que es presentava en aquests moments en forma de maleta amb 120.000 $ al seu interior, reposant al seus peus.
Mentre la moneda de 20 ¢ s’escolava pel vidre del telèfon s’assegurava que aquella era la única possibilitat.
A l’altre cantó de l’aparell sentí el clic d’un auricular en despenjar.
- Phil?
S’aturà el temps i li rodà al cap. S’assegué en el diminut banc de fusta quan notà a l’altra cantó del fil que el silenci pertanyia a una respiració.
- Phil?
- ...
- Com va tot?
Semblà que, en un esforç suprem, la veu del detectiu fou capaç de dir alguna cosa.
- I a tu? Com et van les coses...
- Malament sense tu.
- No m’ho han explicat així.
- La gent parla molt Phil... I diu massa poc.
- ...
Rigueren de grat, i per un moment li recordà els vells temps.
- Sempre rèiem, recordes?
- Ho recordo, nena...
- Recordes la casa de fusta blanca a Realito, amb el porxo encarat a la posta, els quatre cavalls i la canalla xisclant pel camp?
- No vam quedar que no hi hauria més plans?
- No teníem el que ara tenim.
- I què tenim?
- La màquina del somni, Phil! Tenim la màquina del somni...
El silenci la retornà al Rode Inn. Notà com el somni se li escapava de les mans suades per l'emoció.
- M’he acostumat a viure sol, Carolina.
Notà el sotrac a l’estómac doncs ell i el seu pare eren els únics homes al món que, només en moments molt especials l’anomenaven pel seu nom veritable.
- Philipp... – digué amb un fil de veu
- No estic preparat per estar amb ningú...
- ....
- ... i crec que ningú no està preparat per viure amb mi, tampoc.
Seguí una conversa intranscendent sobre manies, hàbits, rutines i un munt d’inconvenients que ell anava desgranant com si fos una llista apresa de feia molt de temps.
Ella escoltava mossegant-se els llavis. Perquè eren tant estúpids els homes?
- Un munt de merda, Phil... et falta valor...
- Precisament per això, nena. No funcionaria.
Mirà el jove de cara vermella en deixà el bitllet sobre el mostrador. S’havia pentinat els cabells esbullats i li cobria el cos una camisa de fil barata. Als ulls, barrejada amb la timidesa, hi va percebre una guspira d’esperança il·lusionada i també l’esbós d’una invitació maldestre.
Ajustà la porta al seu darrere i per un moment el llampec d’un raig de sol en un dels vidres li humitejà els ulls.
Els homes... quin gran negoci!

EPÍLEG
Asseguda al balancí tragué del sobre groguenc els papers arrugats pel temps i els llegí una vegada més
(...) No tinc gaire més per oferir que un grapat de desengany amanit amb estones de tristesa aquí i allà. No puc competir amb una il•lusió que està a anys llum de les brases on s'apaga la meva. Potser he anat massa enllà, o m'he quedat curt, no ho sé. Però el que sé, és que els homes som un mal negoci (...)
Arribat a aquest punt, deixà caure les mans sobre la falda i recordà el sol que l’havia fet plorar a la porta del Rode Inn, anys enrere. Ho sabia aleshores i ho sabia ara.
Alçà la vista fins l’horitzó, a l’aixopluc del porxo de fusta de la petita casa de fusta, tota pintada de blanc. El darrer raig de sol brillà com qui pica l’ull sobre el capó del vell munt de ferralla en forma de Buick del 46.

Vilanova i la Geltrú, juliol 2011