CAMPS D'OLIVERES PER SEMPRE

Un relat de: Quico Romeu
Luís Carlos, quan encara era adolescent i la seva família no havia hagut d’emprendre el camí de l’emigració cap a Torre Llobeta, als afores de Barcelona, destacava per la seva originalitat. Tenia el do, per a qui se n’adonava , d’avançar-se al temps i a fets que no tindrien lloc fins mesos, a vegades anys, més tard. Tret dels admiradors d’aquesta estranya qualitat - que es limitaven al seu amic Federico Fanegas i al pastor de l’únic ramat de cabres de la comarca - per la resta de mortals i encapçalats pel mestre, Don Aquilino i el padre Pacomio - un rector brut, vestit sempre amb una sotana desgastada, la qual servia principalment per amagar les mans quan confessava - era un cas perdut. Un d’aquells infants que calia aïllar de la resta, tant al colegio nacional com a les hores perdudes del catecismo romano dels dissabtes a la tarda, degut a la influència negativa que tenia sobre la resta de nens i nenes, vuit en total, que creixien i es preparaven per marcir-se sota l’empara d’aquell poblet perdut entre horitzons d’oliveres i turons arrodonits, de la Sierra Penibética.

Ja de molt petit – cap als dotze anys, més o manco - havia esdevingut el nen curiós i entremaliat que va introduir a la totalitat de la població infantil de Ventas de Pantalones – aquest era el nom del poble - en el consum de Celtas que robava del seu pare, a canvi de diners que invertia principalment en pagar el cotxe de línia fins a Priégo de Córdoba.
És en aquesta població on es sentia segur. Lluny dels pares, de Don Aquilino i del padre Pacomio. Havia descobert la biblioteca i, en aquesta, un món que se li oferia per saciar part de la seva curiositat infinita. Començà descobrint un heroi que es deia Guillermo Brown, de qui es convertí en admirador i fracassat imitador. Passà pels llibres d’Enid Blyton i quan hagué de marxar del poble, als divuit anys, es va quedar en propietat un llibre de poemes de León Felipe.
Naturalment, a finals de la dècada dels seixanta - que és quan tenien lloc aquest fets - en Luís Carlos era l’únic xicot de la contrada que duia cabells llargs i que, d’amagat de tot un poble, fumava caramels de grifa que obtenia a Córdoba, juntament a un grup de noies i nois universitaris , ficats en protestes contra el règim i els señoritos. Amb ells s’obrí al seu davant un món de música, llibres de política, d’art i fins i tot de filosofia, que les seves noves amistats compartien amb ell de manera desinteressada. Tot i no tenir estudis, la seva manera de ser, l’havia portat a tenir un criteri propi a través del qual ordenava, classificava i prenia partit, davant fets que succeïen al seu voltant i a la resta del país.
Sempre anava per davant, frisós de no quedar enrere. Tot i això, tenia tendència a confondre la causa de la seva soledat, i sovint es sentia marginat per ser massa lent – l’hi semblava - per tenir poca traça en seguir el ritme d’aquelles persones les quals, pensava, marcaven el taranà del moment. La qüestió era que qui marcava pautes de comportament durant els seixantes era l'avantguarda cultural I artística que es corresponia amb aquella nova classe emergent que va ser el jovent de la dècada més ingènua de la història. És clar – es dia - ell, des de Ventas de Pantalones, no podia seguir el salt at vuit que s’estava produint al món tan llunyà.


Pensava en aquestes coses quan s’adonà que alguna cosa no rutllava. Amb un cert sobresalt va parar atenció per esbrinar a què era degut aquest sobtat estat d’alerta. Féu una ràpida comprovació del munt de pilots lluminosos i de la velocitat del comboi. Tot correcte. Mirà el rellotge: les sis quaranta del mati i es trobava... a veure... si, tot correcte: arribaria en punt. Fins i tot uns segons abans de l'hora, tal i com era habitual en ell.
A què era deguda aquesta impressió que hi havia alguna cosa intangible que no girava rodó?
Tot d’un plegat, sonaren uns copets al seu darrera. Algú trucava amb evident timidesa a la porta que el separava del passatge. No sense un temor premonitori, despassà el pestell que mantenia la seva incomunicació. Una cara amable i perfectament afaitada, però encara amb rastres de son s’excusava amb una mirada de disculpa, com si tingués consciència d’una malifeta o d’estar fora de lloc.
Perdoni, però em sembla que se l’hi enganxat ...
Cony? de què em parla? – es preguntà intentant indagar per damunt dels caps quina era la desgràcia que s’entreteixia amb el seu destí.
La música ... – ara, a més de la cara havien aparegut un parell de mans que es movien davant la cara en gestos vagues que pretenien representar “I'ambient musical”.
És que... jo... – digué la veu rogallosa de l’home amb evident timidesa - és la tercera vegada que comença de nou el bolero de Ravel i... és clar...
Així que era això! Respirà alleugit. El problema es limitava al reproductor de CD. Amb gestos experts es disposà a posar remei a la situació. Mentre el tren buidava la seva càrrega humana a l’estació de Martorell i es reomplia de nou, s’esmerçà en diagnosticar el problema per trobar una solució.


La cosa estava clara: aquell CD vell, ple de ditades i de pols, ja devia haver sonat unes 10.000 vegades pel cap baix i ja no li quedava ni un minut més de vida. Be: assumpte resolt. Va tirar el disc a la petita paperera y, tot just després de posar el comboi en marxa, escrigué una nota al full d’incidències:

El CD destinado a música ambiental “Los diez majores temas de La música clásica universal”, ha dejado de existir en fecha 10/4/ del ........, Habiendo procedido el oficial maquinista Luís Carlos Lopez Checa, número R2014BCN-03, a su retirada de circulación.
Solicito a quién proceda la pronta substitución del susodicho material para el uso previsto en posteriores trayectos .

Llegí una vegada més la nota i es sentí satisfet d’haver complert amb el seu deure.

Fou aleshores s’adonà de sol radiant que, a ben segur, revelava un dels primers dies càlids de la primavera que s’acostava. El cor se li encongí d’emoció. Sempre havia estat molt sensible a la natura, probablement degut a la melangia que li provocava el record de la seva infància, on es refugiava la llibertat, rodejada dels camps infinits d’oliveres, del seu estimat poble, Ventas de Pantalones.
Pensà en la força d’esperit que cal, a vegades, per afrontar un nou dia. Com podia gosar deixar tot el passatge de rodalies sense ni una mica de música, quan aquell espectacle se’ls oferia gratuït, i a aquella hora del matí!
S’enrabià un cop més amb l’empresa per no tenir previst un detall tan senzill i prou econòmic. Es sentí en l’obligació moral - tot i que ell preferia parlar d'ètica - de prendre una decisió: ell oferiria la música que havia estat escamotejada per la gasiveria d’una gran empresa impersonal i insensible. Remenà entre els objectes de la bossa de viatge que sempre l’acompanyava. Escollí quatre o cinc CD que li semblaren adequats i els estengué al seu davant.
Contemplava el joc entre el sol i les muntanyes blaves pel contrallum, ben retallades contra el cel i a la vegada reflectides en la calma Llobregat.
Cercà el que li semblà la millor de les músiques, atès el moment sublim en què coincidirien el passatge, el paisatge, la música i ell, ves a saber si amb centenars o fins i tot mil persones o més. Finalment es decidí: va extreure amb cura el CD de La caràtula, l'introduí en el reproductor i esperà emocionat que comencés a sonar la música J. J. Cale.
S’extasià en el moment i en I'oportunitat d’aquells temes que semblaven compostos al ritme d’un tren de matinada.
L’emoció per l’empatia amb el passatge, convençut que entenien el seu gest amb agraïment, li començà a l’estómac, li eixamplà els pulmons i li pujar gola amunt, per finalment baixar sobtadament cap a les cames en forma de lleuger tremolor.
Es sentí bé. Per uns moments no era el maquinista gris d’un tren anodí que traslladava un grup d’homes i dones anònims, si no que era com un guru, un autèntic guia emocional de persones que l’atzar havia portat a un mateix entusiasme contemplatiu.
Precisament s'estava preguntant si aquest fet l'havia reinserit definitivament en la societat quan, de nou, trucaren a la porta. Obrí. Un jove de cabells de color carbassa i verd, amb un somriure eteri a la cara que li enrogia els ulls i esperava complagut.

- Té col·lega, amb els companys hem pensat que potser et vindria de gust.
Ja no hi fou a temps. Es trobà una ma que li allargava un porro que, a més, feia olor de “maria”, ben assecada i ben curada. Una emoció el va recórrer de dalt a baix. Tants anys de fumar d’amagatotis de petit! dels seus pares, de Don Aquilino i el padre Pacomio, del veïnatge... Tot prenia un sentit, ara, i es tractava d’una compensació clara, tangible, que li havia preparat el destí. Malgrat tot havien valgut la pena els anys en què es sentia un autèntic proscrit, un deslocalitzat, un desorientat. I ara, quan ratllava la jubilació, rebia la recompensa de sentir-se comprès, identificat i reconegut, ves a saber si per centenars o fins i tot mil persones o més.
- Es clar col·lega! em ve molt de gust. Fa anys que l’esperava.
Mentre tornava a passar el pestell sentí la música i amb ella la certesa que l'alegria i la complicitat que ell havia propiciat, omplien cada racó del vagó.
Quan més felicitat sentia, quan més convençut estava que aquell era un dia especial, quan més desitjava perllongar aquell moment fins al darrer alè... tronaren uns cops a la porta.
S’hi podia percebre certa impaciència. Quan obri, veié una velleta que el mirà indignada. Al seu darrera un munt de persones amb cares ofuscades que baladrejaven, impedint, per cert, que la música fos audible.
- Perdoni jove! Que no para a Molins aquest tren?
Déu meu, l’havia ben espifiada!. Li havia passat per alt l'estació de Molins de Rei! I ara amb prou feines va arribar a temps per aturar el comboi a Sant Feliu de Llobregat. Es reclogué en La seva cabina mentre pels retrovisors veia un munt de persones corrent indignades cap a l’oficina del cap d’estació.

Prop de l’estació de Sants va sonar el telèfon intern. Era el jefe de tránsito
- Cuando llegue a Sants será relevado por Gómez. Preséntese a sus superiores así que abandone el comboi – es sentí un clic. Havia penjat
El Gómez era un jovenet nerviós i fatxenda al qual no professava cap simpatia, entre altres coses, perquè sempre duia un rellotge amb la bandera espanyola i un toro d'Osborne en una cadena d'or. L’havia f eta bona!

En el fons, però, es trobava bé. Passés el que passés es sentia serè. Respirà a fons. Tenia la consciència tranquil·la i estava orgullós d’haver alliberat el seu instint tot compartint-lo amb altres individus. Potser si que perdria la feina i possiblement la jubilació, però s’havia reconciliat amb Guillermo Brown i amb Tom Sawyer; amb ell mateix i amb el món. I aquest fet, en la seva antiga escala de valors, la que havia sobreviscut enterrada dins seu des de la infància a Ventas de Pantalones, valia realment la pena. Ara podria tornar a reunir-se amb la seva estimada llibertat, encara amagada entre camps d’oliveres, per sempre.

Vilanova i la Geltrú Setembre 2004

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: