El petit való

Un relat de: Donadaigua92
És un dia per la tarda qualsevol.

Sóc davant de l'ordinador, davant de la pantalla sobre el meu escriptori, al meu estudi groc.
Els raigs de sol, els últims de la tarda entren per la finestra i es confonen amb les parets.

Sóc vagant per la xarxa i de sobte m'apareix un missatge pel Messenger.
És la Gemma, una companya de classe.
Em diu que en Damien està penjat de mi.

Jo no m'ho crec, li dic que és impossible, impossible que sigui cert.
Em diu que sí, que no m'explica cap mentida.

Al dia següent estàvem preparant el festival de Nadal al Poliesportiu davant de l'escola.
I en Damien era allà, amb mi, com sempre.

En Damien Deleersnyder era dels meus millors amics, si nó el millor.
Havia vingut nou al curs dos anys enrere.
La seva mare és belga, com ell, i havia conegut un vidrerenc amb qui es va establir a Maçanet, portant amb ella a en Damien, d'una relació anterior.

Ell era silenciós i també duia la seva creu a l'esquena: havia perdut un germà bessó al nèixer i no ho va saber fins que no va ser més gran.

Era sol·lícit. participava en tot, estava sempre disposat.
Tenia un somriure perlat, sincer.
Connectàvem com només les persones que viuen situacions difícils ho saben fer.

Li vaig preguntar sense embuts sobre què era allò que m'havia dit la Gemma:
Ell es va posar a plorar i va anar corrents al lavabo! No m'ho podia creure.

Mentrestant, l'Èric, el millor amic de'n Damien, es va acostar cap a mi.
Em va dir que en Damien portava molt de temps enamorat de mi, que fins i tot li havia demanat consell a un oncle seu, saxofonista d'un grup de música anomenat Burman Flaix, per escriure una cançó i dedicar-me-la.

Llavors tothom que era allà present es va assabentar del que en Damien sentia per mi.
Però jo no sentia el mateix.
Amb això al pensament vaig tornar a la perruqueria de la meva tieta al migdia.
Ella em va aconsellar, mentre jo asseia a les còmodes butaques de pentinat, que fos sincera i clara, però a mi em sabia greu en Damien.

A la tarda vam tornar a fer assajos pel festival i tothom anava darrere nostre.

- "¡Que se besen!"*

Què cruel pot arribar a ser la gent.
Innocentment, però cruel.

Gairebé no ens van deixar en pau fins que no ens vam fer un petó.
Li vaig fer jo.
Ell va pensar que el corresponia, però en realitat l'únic que volia era callar boques. Estava farta.
Farta de que ens perseguissin tot el sant dia.

Durant un moment, mentre els professors assajaven la seva part, vam asseure'ns tots a les grades.

En Damien em va agafar la mà amb un somriure tímid.
Jo no el podia correspondre igual, havia de fer alguna cosa.
Me l'estimava molt, per ser un bon amic, però res més.
No sentia res especial.

Vaig agafar el bus de tornada a casa.

- "Què guai, tens nòvio!"

Em diu la Pilar, la meva millor amiga.
Li dic que no, que s'equivoca, que tot ha sigut un malentès i que ho arreglaré.

Torno a casa i li comento el tema a la meva germana.
Em diu que l'endemà ho puc parlar amb ell clarament.

M'ajuda també a triar què posar-me demà.

Decidim que em posaré una samarreta de coll alt negre amb mànigues llàrgues, però amb les espatlles descobertes, una faldilla de pana blau indi i unes mitges negres de camuflatge amb unes botes també negres.

L'endemà m'aixeco aviat.
No he pogut dormir dels nervis.
És el festival, hauré de cantar davant de tota l'escola i per acabar-ho d'arrodonir, tinc aquest problema amb en Damien que m'ha posat en evidència davant de tota la classe.

Arribo a l'escola i tothom em diu que vaig molt maca.

-"¡Claro! Se ha puesto guapa para el novio."**

Diu algú. Però no, no és pas així. No em cal agradar a ningú.

La Judith, una companya de classe de les més antigues, des de la guarderia, em pregunta què sento jo per en Damien.

- "Llàstima."

El rumor s'escpampa i arriba a les orelles de'n Damien i llavors a l'hora del pati em pregunta sobre la situació:

- "M'han dit que em vas fer el petó per llàstima."

- "Ho sento, no et volia fer mal, però per què volies estar amb mi?"

- "Per anar junts al Saló del Manga"

- "Però si això també ho podem fer sent amics, no?"

Em somriu d'orella a orella, amb un somriure marca Damien.

Després anem al Poliesportiu on es farà el festival.
Durant la introducció es decideix que un company i jo presentem l'acte i fem de moderadors, girant un calendari de paper gegant anunciant cada cançó que s'interpreta.

Arriba el torn del nostre curs que es divideix en grups petits que fan diferents activitats sota el ritme d'Imagine de John Lennon.

A en Damien i a mi ens va tocar el grup de saltar a corda, per a la nostra dissort.

Tant ell com jo no ho volíem fer: ell per por a les alçades i jo per por a fer el ridícul.

Havíem decidit que no saltariem, si nó que ens quedaríem en un cantó mirant.
Ell em mirava desil·lusionat.
Pel que podria haver sigut i no va ser.

La meva germana era a la grada mirant.

- "Ya le has dicho que no?"***

- Sí


Llegenda per a no castellanoparlants:

* "Que es besin!"
** "Es clar! S'ha posat maca pel xicot"
*** "Ja li has dit que no?"

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: