L'Incendi

Era un dia d'estiu i brillava el sol damunt del cel blau, sense cap núvol. Els camps d'ordi es movien amb fressa deixant-se endur per la brisa. Aparentment era un dia tranquil, però ningú veia venir la desgràcia que vindria.
Eren les festes del poble i tothom estava força entusiasmat. Tot eren corredisses dels nens petits, amunt i avall. Els carrers eren guarnits per a l'ocasió i grans i petits ballaven a la plaça de l'església.
Al poble, hi vivia un home, el senyor Belloch. Era ric i vivia en un gran casalot als afores del poble, amb uns camps de conreu que eren cuidats pels seus treballadors. Estava casat i per als habitants del poble eren una parella molt ben avinguda, però eren l'enveja d'algunes persones, com l'Alamanda.
L'Alamanda Bernat era una noia del poble, la qual fins feia poc havia servit a casa dels Belloch. Era soltera i havia quedat per vestir sants, car cap home no havia estat interessat en festejar-la. El cert és que l'Alamanda tampoc estava interessada en els homes, no veia en ells res que l'atragués.
Els seus pares es trobaven desesperats, ja que no la podien casar , però tampoc deixar-la sola, desemparada amb la pobresa familiar, cosa que no era pas la més adequada. Al poble ja creien que estava boja, puix que alguna vegada l'havien vist sortir a treballar al camp amb els pantalons del pare i això li costà una bona esbroncada.
La mare la portava a missa cada diumenge i a confessar-se, fins i tot la mare, preocupada, li preguntava al capellà què pensava de la seva filla, però creient que eren coses de joventut, no feien gaire cas dels seus actes i pensaments.
Últimament, l'Alamanda estava neguitejada per haver hagut de deixar la seva feina com a minyona a cals Belloch.
La dona del senyor Belloch era malaltissa i a vegades li venien atacs que la impossibilitaven per tenir cura de la casa. S'ocupava de netejar la casa i de tenir preparada la taula, però el que més li agradava era cuidar el jardí de la casa, el qual tenien una mica descuidat en aquells moments, degut a que el jardiner feia poc que havia mort.
El que també li agradava d'aquella casa eren els nens, els fills del senyor Belloch amb la seva dona, l'Eulàlia, la qual va enxampar un dia a l'Alamanda regant el jardí. L'Alamanda se'n adonà i la mirà. Se'n enamorà dels seus ulls clars, verds com les fulles dels arbres i
sentí una sensació estranya al pit, que mai abans havia experimentat.
En l'instant en que l'Alamanda estava confosa amb les seves sensacions, l'Eulàlia se li acostà i li preguntà què feia al jardí. L'Alamanda li digué que estava regant el jardí per que li feia pena que les plantes morissin sense que ningú les cuidés.
La dona li digué que tenia el seu permís per fer-ho i l'Alamanda li agraí. Amb el temps, l'Alamanda va anar sentint cada cop més com s'esforçava en tenir-ho tot enllestit per la seva mestressa, amb una alegria desmesurada, segurament per que l'Eulàlia se'n adonés més de la seva presència a la casa.
Era molt feliç quan la seva mestressa li dirigia la paraula i quan aquesta, amb el temps, li anà dirigint cada cop més. Algunes tardes, fins i tot, brodaven juntes.
L'Eulàlia aleshores l'ensenyava a fer aquestes coses, per que l'Alamanda era una mica destralera en les coses que necessitaven molta paciència. Tot i aixì n'aprengué, fins que aconseguí anar al ritme de la mestressa.
També prenien juntes el café abans de que arribés el marit. Parlaven de xafarderies del poble, i del jardí, el qual cada cop estava més esplendorós, gràcies a l'Alamanda. Sempre que parlaven, al principi hi havia certa tensió a l'ambient, però cada cop la seva relació s'anava tornant més càlida, com familiar. L'Alamanda se'n adonava d'això, i no sabia si l'Eulàlia també, però sembla que va arribar un moment en que això li causà cert estat d'incomoditat.
Una bona tarda, mentre l'Alamanda esporgava el roser del jardí, l'Eulàlia li va dir que li sabia greu, però que la seva feina ja no feia falta a la casa, que estaven contents amb el temps que havia treballat per a ells, però que no calia més. L'Alamanda veié que els seus ulls la miraven amb tristesa i amagant alguna cosa. Quan la mestressa es girà per entrar a casa, es fixà en una esgarrinxada que veié al coll. No gosà preguntar, però tampoc calia.
Ara, l'Alamanda era preparant el seu plà. Agafà una metxa de casa i anà als camps del senyor Belloch. No hi havia ningú treballant, ja que era dia festiu. Ajuntà quatre fulles seques i amb la metxa va fer un foc. Amb l'ajuda d'una branca anà cremant els camps de blat i la casa.
L'Alamanda havia sentit dir al poble que el senyor Belloch es trobava malalt i que l'Eulàlia era a la fira del poble, amb els seus fills i una germana seva.
L'Alamanda cremà els camps de blat i la casa. Fugí en direcció al poble buscant a l'Eulàlia, fins que la trobà.
L'Eulàlia la veié i s'interessà en per què anava corrents i fent basques. L'Alamanda li explicà que la casa estava en flames i l'Eulàlia, amb cara d'horror, s'espantà, però amb l'Alamanda es dirigí cap a la casa.
Estava en flames i l'Eulàlia, plorant, intentà entrar, però l'Alamanda li impedí. L'Eulàlia s'enfadà i l'escridassà demanant-li que la deixés entrar, però l'Alamanda finalment li digué que en realitat, havia provocat ella l'incendi, per que no suportava veure-la ferida pels maltractaments del seu marit i que per això l'havia mort. Que no es creia que fos tan malaltissa, si sempre que estava amb ella estava d'allò més saludable. Aleshores, l'Eulàlia deixà de plorar sorpresa i s'abraçà a l'Alamanda.
Al dia següent, la casa dels Belloch restà en runes flamejants. El poble quedà astorat per la tragèdia i es trobà el cos carbonitzat del senyor Belloch, però no pas el de la seva dona.
El fet què l'Alamanda també desaparegués va fer escampar rumors com que havien planejat la mort del marit juntes per després fugir o que el dimoni les havia influït per fer-ho.
El cert és que varen fugir, no se sap on i que mai es va saber res més d'elles.