Cartes e vents

"Amor, de vós jo•n sent més que no•n sé,
de què la part pijor me’n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé."



"Veles e vents han mos desigs complir" - Ausiàs March



He arribat a casa després de treballar. Obro la porta de casa amb clau i em trobo el menjador fosc i la tele apagada.

He sopat a feina però tinc gana. Vaig a la cuina i miro dintre de l’allargada nevera. Està plena de pots de salsa que emplenen la nevera fins al límit. Quin “despilfarro”! Miro aviam on vaig deixar el foie... Crec que faré unes torradetes amb foie, salmó fumat i també trauré la mitja ampolla de “merdusco” que va sobrar del sopar d’ahir.

Preparo les torradetes, rodones i amb encenalls de nabius, fent un cercle sobre el plat. Després fent un cercle més petit faig 4 torradetes allargades amb salmó.
Ara busquem una copa. Una copa estil pit de reina decapitada? Potser un altre dia amb algun vi negre. En aquest cas copa de cava “i andando”.

M’assec a taula amb el meu petit banquet a punt i encenc la caixa tonta a veure si fan res de bo. Tal com esperava amb l’hora que és només fan sèries còmiques.
Vaig mirant la tele mentre agafo una torradeta. Em serveixo una mica de vi a la copa. En bec una. Menjo torradeta. Una altra. Menjo torradeta... S’acaben les torradetes i també tota l’ampolla.

La tele m’avorreix i el meu cap dona voltes. No és precisament pel vi. Em poso còmoda asseguda al sofà.

Últimament em trobo molt perduda. Des de que el meu ex em va deixar miro de reconstruir la meva vida en soledat. Faig moltes activitats, conec molta gent... i això últim m’ha fet anar massa de bòlit emocionalment.

Sempre he tendit a enamoriscar-me de la primera persona amb ulls brillants que trobo. Però no d'una brillantor qualsevol, sinó aquella mirada que otorga el bri de la vida, gairebé etèria, de superar moments difícils, d'il·lusions, somnis,però que també quan troba una presa es torna gairebé metàl·lica d'excitació...Quant més la veig, més tossut és el meu cor i totalment fidel, pres d’aquella persona en particular.

Quan era més jove amagava els meus sentiments. Sempre mirava de passar desapercebuda i m’intentava entregar quan trobava algú afí però no sentia confiança en mi mateixa, així que vaig decidir canviar de bàndol.

Vaig conèixer un amor enorme que vaig deixar escapar, entrant en una profunda depressió i en una espiral de confusió afectiva. Vaig buscar altres noies fins i tot sota les pedres, però no volia rotllos d’una nit, per que els veia buits i sense sentit.
Des de llavors que he anat empalmant relacions, com si un clau pogués treure’n un altre. Una va durar 3 anys, una altra 2 i amb l’últim uns altres 2. No han passat de l’etapa d’enamorament, per tant cap ha madurat prou.

Al final quina conclusió en trec? Millor sola i que sigui el que hagi de ser. Optaré per ser “lliure com una fulla moguda pel vent” per redescobrir-me en tots els sentits.

En un que estic treballant força és el subconscient.

Trec les cartes de tarot que guardo sota de la taula i em poso a barrejar-les. Amb la mà dreta sostinc les cartes i amb l’esquerra les barrejo. L’energia del nostre inconscient es transmet a través dels nostres òrgans com en un canal que arriba fins a l’element revelador, és a dir, en aquest cap les cartes. Si el canal es tanca per alguna banda, l’energia no arriba i per tant no podem llegir correctament el que ens diuen. Per tant, millor braços i cames oberts cap a les cartes.

Dono masses voltes al cap. Últimament tinc algú que m’interessa d’alguna manera. No sé quin nom posar-li, però té una brillantor als ulls que crec que ni ell mateix veu. No sé què sóc per ell, però no importa per que els meus sentiments són plenament desinteressats.

Barrejo les cartes pensant en ell, en què deu pensar sobre mi, en per què al principi em tirava tant la canya i al final qui sembla que el busqui sóc jo.
Està jugant amb mi?

És peixos: És incapaç de jugar amb els sentiments, però veu l’amor com els de conte.
Però a vegades s’ha de baixar a la realitat encara que no agradi per que si veus un amor com un conte, els contes tenen final i jo, tan sensible, quan arribi al final trobaré a faltar tornar a llegir l’historia i ploraré.
Per que d’aquesta no hi haurà còpia en paper per tornar les pàgines enrere i llegir-la de nou.

Divideixo les cartes en dos pilons: un a l’esquerra i un altre a la dreta.
En les meves tirades m’inspiro en la rosa dels vents.
Com he decidit que el vent sigui el meu guia en aquesta vida, necessito la rosa dels vents per saber quin rumb haig de prendre.

Per tant, tiro 4 cartes pels vents de nord a sud-est i després 4 cartes més de sud a nord-oest, simbolitzant els 8 vents.

Començo tirant amb les cartes de la dreta:

- En Tramuntana, 5 d’espases: El 5 és imparell, per tant denota inestabilitat. Les espases són ferides i a la imatge cauen del cel entre núvols grisos. El que cau del cel i mai t’esperes! Algú que estimava (i alhora també l’estimava) li ha fet mal, com una traïció. Pot ser que sigui un resum de la seva vida sentimental o no només això i que sigui com una ombra allargada que el persegueix, com els núvols grisos, que encara dura.

- En Gregal, as d’ors: Reflexa la seguretat i la comoditat. Caldrà veure de quina carta ve acompanyada per que no sempre una carta sola ens treu l’entrellat.

- En Llevant, Reina de bastons: Una carta molt tendra en la meva baralla. Una jove acaronant un unicorn. Els bastons representen l’estabilitat. El fet de que sigui una reina significa que té molta importància a la seva vida. L’ unicorn representa la innocència i els somnis propis de la joventut.

- En Xaloc, 8 d’ors: Molt moviment en el terreny econòmic i professional que ve a reforçar aquesta estabilitat abans vista amb les cartes en Gregal i Llevant.

Ara toca veure que ens revelen els altres 4 vents pel que els hi toca el torn a les cartes de l’esquerra i seguim amb l’ordre de les agulles del rellotge:

- En Migjorn, l’Emperador: Aquest és ell, sense cap mena de dubte! Es troba molt ben assegut en el seu tro i governa la seva vida. No puc evitar preguntar-me si no es troba massa sol. No mira endavant sinó que mira de perfil cap a l’esquerra, acompanyat del seu ceptre. Em recordaria a certa escultura de Rodin si no fos per que aquesta és tridimensional.

- En Garbí, l’ermità: Un vell amb una llum entre la foscor. La clàssica representació de la recerca de l’auto coneixement interior. Es troba també de perfil mirant cap a l’esquerra. Li dona l’esquena a l’emperador. És falta d’autoestima?

- En Ponent, Princesa d’espases: Una noia semi nua amb una espasa a la mà en posició de repòs. Reflexos de sol s’entreveuen darrere seu. Dona sensació d’honestedat i d’haver sortit de moltes batalles però ara té poca intenció d’atacar. Porta l’espasa com per si de cas, com a avís a navegants de fer-se imposar per no voler suportar més excuses i voler anar al grà. Exsuda sensualitat i sembla que miri cap a mi com si fos el reflex en un mirall. L’ermità mira cap aquesta carta i alhora també l’emperador. Ara es podria interpretar que el ceptre alçat de l’emperador representa no només el poder de decisió, sinó també la sexualitat masculina, l'atracció sexual cap aquesta carta.

- En Mestral: El judici: Representa la valoració de la vida, dels aspectes viscuts. Coses bones, coses dolentes. Un moment de reflexió sobre l’estil de vida que es viu. També revela que es produeix una dualitat molt marcada i més visiblement simplificada en els vents dels quatre punts cardinals: La realitat en dolor i soledat (cartes en Tramuntana i Llevant) i la reflexió interna d'un mateix i els somnis (cartes de Migjorn i Ponent) conviuen en conflicte internament.

M’estiro al sofà mirant el sostre i sospiro tancant els ulls. Noto ja les galtes enceses pel vi i molta escalfor en tot el cos. En el tarot, la primera tirada només indica com estan les coses.
Hauria de seguir per saber què pensa en més profunditat, però alguna cosa em diu que ho haig de deixar tot tal com està.
Torno a sospirar derrotada i m’enduc les mans a la cara, amb els llavis entre oberts, anhelant, mirant el sostre, mentre vaig baixant les mans i m’abraço acariciant els braços.
Tot té el seu camí, tothom té el seu propi viatge. Ell porta una maleta de viatge molt plena, amb moltes coses a l’esquena, però totes les seves circumstàncies em recorden vagament alguna cosa.. alguna cosa familiar i sento al pit un dolor molt profund.
Sento una veu suau, com el zumzeig d’una abella xiuxiuejant que em fa obrir més els ulls d’esglai. “Un déjà vu”.
Poc a poc se’m tanquen els ulls, sols, entre taques negres.