La culpa

Un relat de: Dona d'aigua
Sota la llum d'una espelma, enmig de la foscor, sóc al llit estirada.
M'assalten les llàgrimes.
Se'm agrupen records vells i confusos a la ment,, als quals no veía sentir.
El récord d'emprovar-me un sostenidor d'encaix color salmó de la meva mare per donar-li una sorpresa, quan jo només tenia vora 6 anys.
Ho feia con una broma i m'agradava emprovar-me roba de la mare.
La veía venir en cotxe des del balcón i ràpidament vaig anar a l'escala a rebre-la amb el sostenidor posat i somrient
El somriure se'm va esborrar al veure el rostre desencaixat de la meva mare.
En un principi li vaig dir:

-Mama, mira!

Però ella només arribar va abraçar-se plorant a la meva germana gran
Jo no entenia què passava.
Als meus tendres 6 anys no sabia que acabava de perdre un germà no nat i no desitjat.
Al veure la meva cara de circumstàncies, la meva mare es va atensar cap a mi i em va dir:

- Quan siguis gran t'ho explicaré i llavors ho entendràs.

Mai m'ho ha volgut dir.
Suposo que em coneix, que sap com sóc.
Sap que carrego amb la culpa de l'avortament de la meva germana gran quan jo tenia 2 anys.
Només em faltava això, just per l'època en que patia abusos a l'escola.
Fa una dies que el meu pare semblava voler dir-me alguna cosa.
Deia que no volia fer mal a ningú, que s'ho havia de guardar i jo ho respectava, però finalment m'ho ha dit: la raó per la que no van seguir junts.

- La teva mare es va quedar embarassada d'aquell altre home i la vaig dur jo a avortar. Ella estava molt decidida a fer-ho i jo l'estimava igual i encara l'estimo.

Ja està. Ja hem obert la caixa de Pandora.

-Vam acordar no dir-t'ho, però jo no vull tenir cap secret amb tu, filla meva.

Al dir-me això m'he pogut mantindre serena, però ara, en la foscor de la meva soledat ja no puc més:

Ara només em faltava això.
Més culpa, més dolor.
Més callar, aparentar que no sé res

I el record de la promesa:

- Tranquil papa, no diré res a la mare de que ho sé.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer