El pes de la ciència (una de telèfons mòbils)

En un món tan mercantilitzat com el nostre, frases com aquesta són moneda d'ús corrent. Una falsa sensació d'harmonia i benestar ens invita a anar entomant la frivolitat més barroera amb l'esquena cada vegada més ampla i amb la mirada més perduda en el no-res. De fet, no crec que, a hores d'ara, una proclama de tal naturalesa, pugui escandalitzar ningú. És ben clar: ens volen fills d'un estoïcisme inoperant i, quan cal, empastifar-nos amb un lleu tel del victimisme més bord. I, el que esdevé francament preocupant, és que hom pugui afirmar això i que no tinguem la capacitat de fer una reflexió íntima i responsablement combativa. D'entrada, aquest terme sintàctic amb què comença la frase ja esdevé, en si mateix, la punta de l'iceberg d'un dels pecats capitals més incòmodes i angoixants: el de la supèrbia. Aquest adverbi, "encara", altisonant i emfàtic, què dimonis comporta? quins penjaments porta implícit? a què ve a tomb? què s'hi amaga al darrera? prepotència? ignorància? sagacitat?, astúcia? o una mica de tot plegat? En fer-ne aquest ús tan lleuger i tan poc academicista, què o a qui implicava l'autora d'una frase tan sucosa? Potser aquella noia anava més avançada que l'establiment... i en tal cas, què feia passejant per Sabadell? Com gosava gallardejar per una ciutat com aquesta, tan provinciana i apocada, que no pot oferir-li ni una escadussera oferta de telefonia mòbil capaç de superar la seva? Érem conscients, la resta dels mortals, que l'andròmina minúscula que aquella dona devia portar dins de la seva bossa era un telèfon? I en cas afirmatiu, com ho sabien si encara no se n'havia vist mai cap, com aquell? Simple intuïció?, excés de pel·lícules del James Bond? o visió de futur?... Posats a fer ciència ficció... importava realment algú que aquella dona tingués la capacitat d'exhibir un aparell tan revolucionari? Amb qui podia parlar des d'aquell telèfon? Amb el vestidor blau-grana? amb la Moncloa? amb la seu local d'ERC de la Bisbal o amb l'oncle Cinto que va anar a fer fortuna a Cuba i va tornar desdentegat i amb pols de fam sota les espardenyes de set vetes amb què va marxar?
El pas dels anys m'han portat a muntar-me un esquema mental per als diversos tòpics amb què m'he hagut d'enfrontar en el decurs de la meva vida. Aquest cas, doncs, no haguera estat una excepció. Si la noia del mòbil ultraestel·lar s'hagués adreçat a mi per fer-me saber que era l'única persona del planeta mestressa d'un aparell tan sublim, jo li haguera contestat amb un lacònic: a disfrutar-lo amb salut... M'haguera reservat al pap allò de "i força al canut", perquè aquella mossa feia tota la cara que s'havia de llevar a una hora semblant a la meva per poder comprar mòbils d'última fornada. I dir "força al canut" al que ha de rascar cèntim rera cèntim, a toc de xiulet, és de tan mal gust, com presumir, en públic, d'un giny de la tècnica que ni les millors botigues del ram no són dignes de tenir exposades als seus aparadors...
I què en vaig treure jo de tot això, pensareu? Com que, en aquest context en què vivim, parlar d'un mateix és moneda d'ús legal, em plau fer quatre reflexions a l'entorn del fet que estic comentant. Personalment, per principis, no sóc de les persones que adquireixen les innovacions a la primera de canvi. Solc ser dels que penso que si hom m'ensarrona que no sigui per no haver pres les precaucions oportunes. Això no vol dir que no se m'hagi engalipat alguna vegada, d'una manera espectacular, que se m'hagi fet passar "bou per bèstia grossa". En el decurs de la meva particular novel·la vital, tant la meva ingenuïtat com el meu badoquisme militant bé prou que me n'han fet força de males passades! No em fa cap mena de recança admetre que vaig ser dels darrers mortals del món industrialitzat (queda bé l'adjectiu, oi?) que va disposar de mòbil: d'això fa més de tres anys i encara uso el mateix! Diuen els entesos en la matèria (que com de tot, sempre n'hi ha!) que el meu mòbil pesa com un mort i que té poca cobertura... i jo em pregunto el més amablement i educada possible: quants morts deuen haver sospesat en el decurs de la seva vida aquests doctes individus? I encara més: hi ha quelcom més mort que el seu propi senderi?
Han quedat tots els estreps prou sargits amb aquesta reflexió en veu alta?