El meu poble ideal

Tendre, petit i encantador era la millor manera de descriure Aiguaclara, el meu petit poble de muntanya, aquella fortalesa estimada i adorada que dia a dia anàvem construint amb immenses rialles i silenciosos secrets. Caminar pels carrerons del bell poble era com navegar sobre un veler contemplant l’infinit horitzó ja que aquella fresca brisa de vent recordava magnífics estius suaus que passàvem a alta mar. El brodat dels balcons ens omplia d’alegria a través de l’olor, el tacte i la vista que feien que la floritura d’aquella postal fos encara més formosa.
Les cases del poble eren fetes de pedra antiga, totes amb forma de triangle i balcons de ferro negres com el carbó. Les teulades eren fines capes de pissarra, també tenien una xemeneia negre en la que sempre es podia veure com sortia un fum blanc durant aquells mesos tan freds, quan ningú sortia al carrer.
La vida al poble era silenciosa. Pels carrers es veia poc moviment però les aventures que explicava la gent gran com la Mercè i la Dolors feien que la quitxalla es divertís i aprengués escoltant-les.
Aiguaclara, a més, tenia increïbles racons coneguts com la pastisseria “Merlet” que regalava sempre trossets de “Fulla Escarlata”, un postre típic del poble que saborejàvem majoritàriament els més joves a l’hora de berenar. Es podia dir que aquell típic dolç també ens regalava petites estones de felicitat.
Un altre dels millors racons era aquell turó que anomenàvem “Historia Viatgera” ja que durant anys havia estat el lloc on anaven tots els habitants i actualment érem pocs els que hi retornàvem. Aquest racó es trobava a uns 2km més enllà del poble. Des d’allí dalt es podia veure Medalló i Rodamà, els pobles veïns d’Aiguaclara i també el riu que passava pels tres poblets, el Clara. El paisatge al turó era blanc i humit a l’hivern i florit i alegre a l’estiu però la felicitat s’hi trobava sempre present. L’aire que es respirava era fresc i pur, fins i tot també es podien escoltar el cant dels ocells i el toc de campanes de l’església d’Aiguaclara.

Aquell petit poble, a part dels dolços racons, també intercalava un vell pont al mig del quadre, un lloc des del qual podíem observar com la vall s’ empassava el sol deixant pas a una dama vestida de blanc al mig del cel. A l’estiu baixàvem per un camí que ens portava fins al riu. Allà nosaltres ens hi banyàvem, rèiem, jugàvem, llegíem, pensàvem i fins i tot escrivíem les petites anècdotes que ens passaven.
El poble també tenia una cova on cada any ens hi reuníem tots els habitants per celebrar les tradicionals festes de St. Salvador, el nostre patró. La cova era antiga, curta i silenciosa però molt estimada. Hi pujàvem sempre amb cercavila quan arribava el capvespre amb unes torxes perquè ens fessin llum. Quan arribàvem dalt, ens situàvem a l’entrada i sopàvem mentre explicàvem alguns acudits per fer passar la por de la nit. Per finalitzar l’acte, la Margarida, que era la dependenta de la pastisseria, repartia els trossets de “Fulla Escarlata” per tothom i just a les dotze de la nit ens menjàvem el dolç postre per recordar l’última nit de St.Salvador quan va perdre la vida dormint a l’entrada d’aquesta cova tal com conta la llegenda dels més savis.
Els habitants del poble estàvem tant units que fins i tot teníem el nostre àlbum de records que muntàvem des de feia més de 70 anys i és que la veritat era que no volíem que el poble desaparegués ni que cada vilatà es morís i anys després fos oblidat, d’aquesta manera podíem arribar a dir que el poble no érem només 15 habitants sinó que érem ja més de 40 els que havíem deixat petjada en aquelles terres fredes del Pirineu.
Les nits d’Aiguaclara eren molt divertides ja que els avis ens explicaven petits capítols de la seva vida i feien que així nit a nit el somni en el que vivíem dibuixés un univers abstracte ple de somriures.