Cercador
Entre records
Un relat de: RogerMontblanc98- Compartir:
L’ any 1932 érem una família de camp, pagesa i treballadora de Barberà de la Conca. Fins llavors tot anava bé.
Jo una noia anomenada Teresa, era de camp i sempre portava el meu vestit verd brodat amb floretes, i les meves sabatetes blanques. Treballadora com la meva mare Maria. Els meus tres germans dos de més grans, en Joan i en Ramon i un de més petit anomenat Àlvar, m’ajudaven en els moments difícils.
Tot ens anava bé fins quan el meu pare Xavier Bizantí va trobar feina a la ciutat, al rebre la notícia vam pensar que faríem en totes aquelles meravelloses terres que havíem anat pujant durant 30 anys, per nosaltres ja formaven part de la nostra vida i ens va costar molt de deixar, però ho vam haver de fer per qüestions econòmiques.
A la ciutat vam anar a viure en una petita casa amb teules roges i unes parets verdes com els prats de l’estiu, el mig de la taula, hi havia un pom de flors pencides a l’interior d’un gerro transparent com l’aigua del riu.
Dos anys més tard quan jo tenia tant sols 17 anys, va esclatar la Guerra Civil, on en aquesta van cridar el meu pare i els meus dos germans grans, en Ramon i en Joan.
Els dies, els mesos transcorrien i nosaltres, la mare, jo i en petit Àlvar no en sabíem res, tots estàvem pensant en ells fins que un cert dia, un guàrdia ens va donar la notícia de que un dels meus germans grans, en Joan i el meu pare Xavier Bizantí havien mort i en Ramon estava desaparegut, després de la notícia, a nosaltres ens va caure el món al terra. Al final de la Guerra Civil quan van haver recollit tots els que havien caigut morts sota les mans de Déu, ens van confirmar que el meu germà Ramon desaparegut, era mort.
La mare i jo ens vam fer càrrec del nostre petit Àlvar de 9 anys. Van anar passant els anys, i jo vaig conèixer en Pep un noi de 35 anys, moreno i alt. Un any més tard ens vam unir en matrimoni, i temps endavant vaig tenir l’Eulàlia, motiu que va alegrar a la mare, ja gran, veies com cada dia s’anava apagant com una espelma, fins aquell 22 d’octubre de 1975 que ens va deixar, aquella dona forta i alegre ja no hi era, ja havia marxat.
L’Eulàlia s’anava fent gran mica a mica, fins que va arribar el dia que jo li vaig voler mostrar aquelles precioses terres on jo havia anat creixent en el pas dels anys, vam entrar en aquella casa de camp, a dintre, tot estava ruïnós, naturalment, jo no hi havia entrat més des dels 17 anys, hi ara, ja en tenia 59.
Va arribar l’hora de sopar, i mentre jo i L’Eulàlia el preparàvem, l’Àlvar va llegir en un paquet de tomaques, que sortejaven un viatge per a dues persones a Mèxic, ciutat que somniava cada dia el meu germà, i, hi va voler participar.
L’endemà, van marxar cap a casa, perquè L’Eulàlia es trobava malament.
En arribar vam anar a l’hospital a veure què era, i era un simple refredat.
Al cap d’uns dies, vam rebre una trucada en que deia que ens havia tocat el premi, però amb L’Eulàlia en aquell estat, no es podia quedar sola, així que va decidir que anirien a Mèxic el meu germà i en Pep.
Dos dies més tard van marxar, mentre viatjaven, vaig sentir que el vol 365 direcció Mèxic l’havien segrestat, tan bon punt vaig escoltar la notícia, vaig trucar a seguretat, i em van dir que no el localitzaven. Minuts més tard hem vaig assebentar que un avió segrestat, el vol 365 direcció Mèxic s’havia estavellat en un parc de Mèxic.
Vaig trucar ràpidament a seguretat, i em van confirmar que no hi havia cap supervivent.
Aquells següents dies només feia que mirar els estels amb la meva estimada filla Eulàlia pensant que en Pep, l’Àlvar, la mare i tots els que estimàvem encara ens seguien envoltant.
Jo una noia anomenada Teresa, era de camp i sempre portava el meu vestit verd brodat amb floretes, i les meves sabatetes blanques. Treballadora com la meva mare Maria. Els meus tres germans dos de més grans, en Joan i en Ramon i un de més petit anomenat Àlvar, m’ajudaven en els moments difícils.
Tot ens anava bé fins quan el meu pare Xavier Bizantí va trobar feina a la ciutat, al rebre la notícia vam pensar que faríem en totes aquelles meravelloses terres que havíem anat pujant durant 30 anys, per nosaltres ja formaven part de la nostra vida i ens va costar molt de deixar, però ho vam haver de fer per qüestions econòmiques.
A la ciutat vam anar a viure en una petita casa amb teules roges i unes parets verdes com els prats de l’estiu, el mig de la taula, hi havia un pom de flors pencides a l’interior d’un gerro transparent com l’aigua del riu.
Dos anys més tard quan jo tenia tant sols 17 anys, va esclatar la Guerra Civil, on en aquesta van cridar el meu pare i els meus dos germans grans, en Ramon i en Joan.
Els dies, els mesos transcorrien i nosaltres, la mare, jo i en petit Àlvar no en sabíem res, tots estàvem pensant en ells fins que un cert dia, un guàrdia ens va donar la notícia de que un dels meus germans grans, en Joan i el meu pare Xavier Bizantí havien mort i en Ramon estava desaparegut, després de la notícia, a nosaltres ens va caure el món al terra. Al final de la Guerra Civil quan van haver recollit tots els que havien caigut morts sota les mans de Déu, ens van confirmar que el meu germà Ramon desaparegut, era mort.
La mare i jo ens vam fer càrrec del nostre petit Àlvar de 9 anys. Van anar passant els anys, i jo vaig conèixer en Pep un noi de 35 anys, moreno i alt. Un any més tard ens vam unir en matrimoni, i temps endavant vaig tenir l’Eulàlia, motiu que va alegrar a la mare, ja gran, veies com cada dia s’anava apagant com una espelma, fins aquell 22 d’octubre de 1975 que ens va deixar, aquella dona forta i alegre ja no hi era, ja havia marxat.
L’Eulàlia s’anava fent gran mica a mica, fins que va arribar el dia que jo li vaig voler mostrar aquelles precioses terres on jo havia anat creixent en el pas dels anys, vam entrar en aquella casa de camp, a dintre, tot estava ruïnós, naturalment, jo no hi havia entrat més des dels 17 anys, hi ara, ja en tenia 59.
Va arribar l’hora de sopar, i mentre jo i L’Eulàlia el preparàvem, l’Àlvar va llegir en un paquet de tomaques, que sortejaven un viatge per a dues persones a Mèxic, ciutat que somniava cada dia el meu germà, i, hi va voler participar.
L’endemà, van marxar cap a casa, perquè L’Eulàlia es trobava malament.
En arribar vam anar a l’hospital a veure què era, i era un simple refredat.
Al cap d’uns dies, vam rebre una trucada en que deia que ens havia tocat el premi, però amb L’Eulàlia en aquell estat, no es podia quedar sola, així que va decidir que anirien a Mèxic el meu germà i en Pep.
Dos dies més tard van marxar, mentre viatjaven, vaig sentir que el vol 365 direcció Mèxic l’havien segrestat, tan bon punt vaig escoltar la notícia, vaig trucar a seguretat, i em van dir que no el localitzaven. Minuts més tard hem vaig assebentar que un avió segrestat, el vol 365 direcció Mèxic s’havia estavellat en un parc de Mèxic.
Vaig trucar ràpidament a seguretat, i em van confirmar que no hi havia cap supervivent.
Aquells següents dies només feia que mirar els estels amb la meva estimada filla Eulàlia pensant que en Pep, l’Àlvar, la mare i tots els que estimàvem encara ens seguien envoltant.