Vides desconegudes

Agafava les claus i sortia corrents. Pujava al cotxe i arrencava direcció l’estació de tren. S’adreçava al mostrador i comprava el bitllet. Travessava les vies del tren pel pas subterrani fins arribar a la via quatre. El tren ja l’esperava. S’asseia al costat d’un desconegut. Mirava el rellotge, impacient. No volia fer tard. En aquest moment s’adona que va vestida de blau marí, però que els mitjons són de diferent color, un és rosa i l’altre verd. Altra vegada el temps l’hi havia fet perdre la partida de la coherència. Mirava el rellotge per última vegada i a corre-cuita baixava del tren.
Ja començava a pensar qui podria ser la següent víctima d’aquell vagó. M’encantava imaginar la vida d’alguns passatgers durant l’estona que durava el trajecte. Em costava decidir qui podria ser la següent presa ja que la vida de la senyora del vestit blau marí havia deixat el llistó molt alt.