Por abolida

Un relat de: RogerMontblanc98
La foscor començava a guanyar la batalla, jo em trobava assentat a una cadira d’aquell il•luminat menjador. El meu pitjor enemic s’estava sortint amb la seva, quedava poc perquè el meu grau de virtut s’esgotés i ni tant sols tenia força per moure un dit, la por em consumia les ganes de viure i cada segon que passava podia ser l’últim en que jo respirés. Els sorolls s’apoderaven de mi mentre el meu cos pàl•lid romania fred i mort en aquella casa al mig del bosc, pressentia que aquella nit no seria com les altres, algun fenomen em canviaria els pensaments amb pocs instants sense que el meu instint pogués pensar algun perquè. De sobte un crit em va produir un gir de pensaments en el meu interior ja que els nervis van aconseguir la victòria de la velocitat sense que jo els pogués aturar.
Em vaig alçar sense fer ni la mínima gota de soroll i sense que jo me’n fes responsable, els meus peus van aconseguir el control cap a la porta que em conduïa a l’exterior. Ràpidament vaig tremolar exasperat i el control va tornar a mi i mirant-me la porta dues vegades, vaig decidir lluitar per ser lliure i continuar sense que l’ infern s’apoderés de mi. Al tancar els meus ulls plens de misèria i foscor començava a rumiar que era en un prat florit i un cel clar, sense núvols i pler d’olors, quan vaig obrir la porta mentre pensava en aquell somni, els meus ulls es desprenien de dolor amb aquelles aquoses aigües convertides en felicitat. Era la primera vegada que m’enfrontava a la realitat, la primera vegada que veia la foscor en deu anys sense ella i cap sentiment que em complagués al notar-la. En arribar al lloc del crit, obrí els ulls, però aleshores, la imatge que se m’aparegué va ser tant potent a la meva vida que no veia ni la foscor ni la claredat, sinó que només veia un llarg passadís que em guiava fins al pobre cos fred i estirat d’aquella jove. La vaig agafar mentre mirava el seu pàl•lid rostre mort que m’emportava tranquil•lament hipnotitzat pel terror.
A l’arribar a casa, la vaig deixar estirada al llit i, de tant en tant, me l’anava mirant per si despertava en algun moment ja que no mostrava cap marca, semblava que el propi món l’hagués anat consumint deixant només la seva carn com a mostra de pèrdua i enyorantssa en aquest món de guerra i terrorisme. De cop, mentre observava aquell trist cos, una fluixeta brisa de vent, va fer caure una de les torretes que tenia penjada a la paret de l’exterior. Aquell soroll m’esgarrifà, cosa que va provocar que anés corrent cap a la porta obrint-la bruscament i mirant als voltants de la casa perquè ningú m’estigués observant des d’ algun que altre racó d’aquells laberints. Vaig tornar a entrar més tranquil agafant l’escombra i la pala per treure la terra i les restes de ceràmica esbocinades al jardí, però un cosa inesperada va ocórrer quan al sortir de casa, al jardí ja no hi havia ni un simple tros per recollir. Em vaig acotxar per observar amb més claredat el que podia presenciar i comprovar que allò era ben cert, ja que ni un gra de pols es podia observar a simple vista. Molt enrabiat, vaig córrer i cridar pels voltants de la casa amb els punys ben premuts. En un últim instant, em vaig aturar davant la porta respirant ràpidament, vaig entrar a la casa i amb un fort cop de porta l’aire m’eixugà la suor aconseguida. A l’habitació, la pobre noia encara esperava una trista ànima per poder tornar a la vida quan, de sobte, una ombra aparegué a l’altre costat de la finestra i a l’obrir-la amb una terrible sensació d’ estrés, vaig passejar cap a la porta amb la màxima tranquil•litat, sortint a l’exterior. Allà, en mig de la foscor, vaig poder comprovar com l’aire s’esgotava i jo em quedava caminant com un “zombi” amb pràcticament un profund somni que començava. De cop, l’aire s’acabà, la tristesa cantà victòria i la fama del silenci va tornar a vèncer quan jo em trobava estirat al mig del jardí completament apagat i sense cap brunzit per poder despertar i tornar a la llibertat, als sentiments, a l’alegria i a la tristesa, preferia mil vegades més passar por i viure que no pas passar-me una eternitat dormint sense poder moure’m i acabant perdent el control dels moviments. Tot d’una, vaig sentir ocells cantar, també olors suaus i, de cop i volta, vaig obrir els ulls. Ja era de dia!, per fi l’alegria havia tornat i semblava mentida que la llum m’hagués retornat al veritable món fugint de la foscor i el terror d’aquell maleït somni que tant m’havia fet patir. Em vaig alçar del terra del jardí d’una revolada corrent cap a l’habitació on havia deixat la noia. Vaig respirar tranquil al veure que ella també havia pogut escapar d’allò tant obscur. Mai m’hauria arribat a imaginar que trobaria a faltar tant i tant la felicitat, l’amor, la tristesa, la por, l’alegria i tot el bo i el dolent, ja que el fet de moure un braç va resultar una gran emoció per a mi.
Vaig córrer a l’exterior. Podia respirar i tenir emocions! Em vaig estirar al mig del bosc utilitzant tots els sentits:
- El gust per assaborir les emocions.
- L’oïda per escoltar la resta d’éssers que em rodejaven.
- La vista per observar la gran vida que m’envoltava.
- El tacte per poder abraçar i mostrar estimació i fer somriures.
- L’olor per escoltar el que em demanava cadascuna de les meves estimades flors.
Per fi la felicitat havia abolit totes les pors dels somnis de la nit!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: