El mal fat

Escapar de les llances del temps i fugir de la cinètica natural, això fou el que temps enrere vaig decidir. Defugir a la vellesa i a la tomba negant-me tota possible determinació. Arraulir-me del fat.

Com fou possible que un ésser com jo, un mer humà, fos capaç d'assolir aquesta nova forma de "vida"? Quin fou el camí pel que em vaig decidir?
Ara, ja no ho recordo.
No recordo absolutament res i em desconec completament. El temps viscut ha devorat tot nom amb que identificar-me. He oblidat la meva procedència i ja no recordo res d'allò que jo hagi pogut ser. No sé qui sóc ni per què em decidí a viure eternament.

Séc a la mateixa butaca on he estat seient les darreres dècades, resto immòbil com una escultura que veu passar el temps tot acumulant pols sobre les seves espatlles. Els insectes fan niu sobre meu i les aranyes corren per la meva cara, però res m'impulsa a fer-les fora. Per què m'hauria de moure ara? No hi ha res al món que jo pugui fer, ja no existeix per mi la sorpresa. Res em ve de nou perquè temps ha que he fet tot el possible, totes les situacions ja m'han tingut com a protagonista i recercar quelcom nou, ara, esdevindria una mera copia d'allò ja viscut. No hi ha RES que m'impulsi a fer RES.
Resto assegut, això és tot. Contemplo el temps fluir tan pròxim però inassolible.

Al meu voltant tot s'esdevé tret de mi. Tot passa. Tot acte desencadena un fet i tot fet esdevé acte desencadenant. Arreu hi ha harmonia. Tot flueix cap a les deus de la necessitat. Naixements i morts succeeixen com per art de màgia. I jo, segueixo aquí i hi seguiré per sempre.

Ara tan sols puc fer una cosa; recordar, endinsar-me en les tèrboles aigües del meu record i cercar-me a mi mateix. Intentar reunir-me amb aquest "jo mateix" que un dia decidí emprendre aquest viatge etern de turments i preguntar-li finalment: Per què? Per què ho vas fer?

Però entre ell i jo hi ha tan de temps que quan més m'endinso al record més foques són les seves aigües, i la recerca esdevé tan feixuga que tan sols una sospita s'il·lumina a l'horitzó: Mai més em trobaré ja que he caigut per sempre més dins l'oblit.

Això és el que aclapara el meu continuat present. I així serà eternament.