El guaita miop

El guaita miop
Miro, com per TV, el moviment de gent al meu voltant: un grup de persones en una festa d’aniversari al Guinardó. Em trobo des ubicat – diria que com sempre -. Ho estan els altres? No ho sembla: són el que semblen i no exerceixen d’actors; són el que són; estan ubicats en el seu rol natural. Curiosament natural. Alguns ballen – ja han begut una mica -, s’atreuen - amb més ordre que desordre – i sobretot no confonen els seus sentiments. Són sentiments reals? Ho suposo; ho dono per descomptat: són així, no fingeixen.
En cert moment, i potser per aquests motius: no fingir, estar ubicats, ser naturals,..- els odio a tots, degut a que sóc complicat, penso i estudio, dono voltes a les coses una i altra vegada. Tampoc vull dir que tothom que repensa és així, però pot caure fàcilment en aquest parany.
Miro tots els altres des de dins del grup però no puc evitar ser un parvenu: elusiu, simbòlic, lateral, esquiu, equívoc, confós. És a dir, algú que hi és i no hi és, en el sentit que vol sentir la seva independència més que la seva realitat (amb el perill de convertir-se en irreal!), la seva comprensió de la vida, més que la seva vida: conèixer per sobreviure, per evitar el patiment (i la mort?), la malenconia, l’escarment.
Els agrada escoltar una música directa, una festa senzilla però jo sóc el més simple, el més “ximple” de tots volent ser més sofisticat.
Però vull ressaltar aquest distanciament que em preocupa: en lloc de seguir els estímuls més directes, em retrec en una actitud solitària,...
Si no m’agrada el que hi veig, què hi faig corprès en mig de la gent que veu, o parla, o s’estima o anhela o es comunica o pateix o espera o gaudeix, simplement.
No és millor aquesta actitud directa que una altra de suposadament més estudiada i més falsa? Em sento buit en copsar la distància que l’instint li treu al pensament,...
Baixo a la terra i admeto ser part del grup i la meva posició en ell: marginal, però- perquè no? -potser necessària, potser de guaita, miop però cavil•lant en el seu lloc reservat: reivindicant un estoïcisme, una actitud de vigilància, de buscar el rumb – de voler buscar-lo! – cap a on anem,...