El "desencís"

En Robert era un inventor casolà. El seu ofici era estrany. Ningú del seu entorn entenia massa què feia dins el laboratori, que tenia al soterrani de casa, tantes hores. Hores i hores rumiant fórmules, barrejant líquids, intentant dissenyar algun invent amb sentit per poder patentar. Un dia d'hivern, de camps gebrats, cel tapat i olor de llenya cremada, en Robert es va llevar i va dir amb un crit eufòric- Eureka!!!- Es va posar les sabatilles i se'n va anar esperitat i amb cara de boig cap al laboratori. Amb els cabells "einsteirats" va començar a treure líquids de colors fuxia, aparells estrambòtics i un sense fi de onomatopeies (ah, oh, uf, e?¿, uuuu, coll... ,mmm...). Per fi en Robert havia inventat un invent!!!! Dins una cubeta reposava l'invent, el gran invent: el desencís. El món sencer havia de conèixer aquest "estat" per refugiar-se dels sentiments, per aturar un absurd, per refredar un cor a base de bufetades líquides. Estava segur que li patentarien, que sortiria la seva fotografia juntament amb un article destacat a "La Contra".
-Vendré ampolletes de desencís a patades, em faré milionari, reconegut com un Gutenberg, un Braille, un Marconi...
I sí, l'invent del Robert va ser afortunat de trobar un comprador clandestí que li va comprar la fórmula per quatre duros...puyet Robert...no es va fer mai ric...Però a la GRAN fórmula secreta dels "Coca Cola" hi van afegir gotetes de "desencís"... I el quart de món que vivim com a reis i tenim accés de compra a la Coca Cola, portem dins uns bitxets que s'enganxen a les parets del cor, que fan de les nostres històries un desencís constant...