El demòcrata de cor

L'Antoni O. Pujol havia actuat amb diligència extrema, però amb impunitat gairebé aforada. La ferida, encara que mortal de necessitat, era prou neta com per fer-ne referència explícita. Acabava de fer un escac i mat, barroer, de cura de moro; l'home se sentia satisfet: just vencedor. Sobre el contusionat tapet de la seva pròpia consciència jeia, encaboriada i crescuda, una única carta: la de la dignitat personal. Molt probablement que aquell fet hauria d'haver estat recollit, amb lletres majúscules i peus de pàgina aclaridors, als annals del salvatgisme més matusser i rústec que mai hagi tingut lloc a les nostres contrades. L'arma del crim reposava, al fons del ventre de la inerme víctima, taciturna i amb una manifesta dosi d'acerba fatxenderia: si ens movem en un context que estimula la criminalitat més arbitrària i incontestable... què hi podem fer nosaltres, a més d'acotar el cap, una i altra vegada, i de donar suport, amb el nostre vot, a quatre legisladors que cobren a preu fet els quatre deures que ells mateixos estipulen i eternitzen?
Ni l'executant, Antoni O. Pujol, ni la seva atemorida muller no hagueren imaginat mai, abans, el mal que, en un dir Jesús, podia arribar a fer un pot de Cerebrino Mandri llançat, amb una ràbia desbocada, contra un blanc immòbil i indefens. Allò va ser un joc de poques taules. La principal perjudicada en l'afer fou l'esposa de l'Antoni que, d'entrada (i per esmentar un trasbals mínim), per un altre arrauxat rampell de follia del seu histriònic marit, acabava de quedar-se sense tele. El matusser pinyac que havia clavat l'home a l'aparell potser el conduiria, fins i tot, a l'enfrontament directe i definitiu amb la resta de la família; aquell extemporani carxot de ciutadà ensarronat per un enverinat esput d'ones electromagnètiques podia arrossegar-lo al precipici per on s'estimben els quatre bandejats de la societat civil (aquell ignorat esfilagarsall de pocapenes amb radicel·les de savi que ningú no s'escolta). La dona, advocada d'ofici i mastegatatxes d'afició, coneixia prou bé l'extensa i assortida semàntica que porta implícita el mot reincidència, sobretot quan, aquesta, s'aplica als seus desvalguts clients. Abans que res però, potser caldria aclarir que a la seva pròpia llar, les connotacions dispars que pot tenir aquest substantiu tan racionalment esdrúixol, no eren pas gaire diferents a les que, dia rere dia, li presentaven batalla als calabossos de les diverses comissaries de policia escampades per la ciutat. Una vegada més, i violentada dins del terreny de joc més íntim, se sentia insubstancial i carestiosa dels mínims imprescindibles per poder continuar, dignament, amb la seva accidentada relació de parella. Aquell bèstia amb qui estava esposada n'hi havia fet de l'alçada d'un campanar. I no pas d'un discret campanar de cadireta, sinó d'un majestuós campanar dels que reberen de debò amb la desamortització d'un visionari conegut com a Mendizábal. L'extens assortit de bretolades amb què l'havia obsequiat el seu immanejable marit, anaven des de castrar-li el gat siamès, que havia heretat de la conca de Ca l'Espitxaganxo, fins a empolsinar amb cagamuja els bonis i panteres roses dels seus propis fills per fer-los passar el desig de menjar-ne a cor què vols... De ben segur que només amb aquest parell d'exemples, tan lluïts i il·lustratius, bastaria per suposar que l'home tampoc no gaudia de les simpaties dels veïns d'escala; aquell dropo tan anatòmicament perfecte, que sempre calçava Sebago d'Andorra i Lacoste de la República multipartidista del Tunimenistan Oriental, tant era capaç de posar, a tot drap, la integral Camarón a les dotze de la nit, com de deixar-se la cabina de l'ascensor bloquejada entre dos pisos si sospitava que algun veí desaprensiu li tafanejava la correspondència de la seva bústia. L'estrambòtic i bel·licós caràcter de l'Antoni O. no havia fet pas la vida gens fàcil a cap membre de la seva família més directa. No es pot dir però, que fos un home cruel i despietat d'una manera gratuïta i arbitrària, ben al contrari. La seva fermesa ètica no havia nascut sota d'una col; li venia de molt lluny: de quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Els companys amb qui, en el decurs de set costeruts anys a la Universitat, havia compartit desenes d'entrepans de tonyina i centenars d'infames cafeteres que deixondaven les seves ànimes estudiantils, no tenien més que elogis envers la seva inqüestionable integritat cívica... Vés qui ho havia de dir: l'home que acabava de convertir en mil bocins la pantalla del televisor de casa seva exhalava humanitat i filantropia a gratcient. A més de no foguejar-se els Ducados i els Rex dels altres, ni romancejar amb les qüestions serioses en les quals s'hi jugaven algun sorollós clatellot policíac, posseïa una altra gran virtut que li féu guanyar, per sempre més, la consideració dels que el marcaren de més a prop: havia romàs fidel al seu ideari bàsic, per molt intricat i arcaic que, d'entrada, aquest pogués semblar. La seva gran constant no era altra que l'equilibri moral portat a l'extrem; el seu insubornable breviari era capaç de conduir-lo a la confrontació, a camp obert, contra la vergonyosa vel·leïtat ideològica d'alguns dels seus antics col·legues de trifulgues. Quan arribava l'hora de ventar la palla, no acceptava excuses de mal pagador: el gra lliure de pellofes era l'única cosa que realment atenia i valorava al cent per cent. Era home d'una sola paraula i per desdir-se'n calia que les gallines traguessin dents. Per a ell, per damunt de tots els Lenins, Trotskijs i Bakunins divinitzats per molts dels seus contemporanis, set senalles havien de tenir, per davant de tot, catorze anses: la resta era, forçosament, guarnició supèrflua. La pragmàtica eficiència resolutiva de l'Antoni O. anava, per apuntar quelcom de significatiu, molt més enllà de l'absurd enfrontament teòric de les tendències socioeconòmiques propugnades per Adam Smith davant de les tesis defensades per Marx, Saint-Simon, o Proudhon. El ferm convenciment que, en aquelles particulars circumstàncies, fer volar coloms esdevenia una quimera, hom li féu pagar amb la marginació sistemàtica; si alguna cosa el feia patir de debò, no era altra que el dia a dia. Per entendre's, l'home se sentia molt més atret pel serè, actual i clarivident embruix d'en Fabià Estapé o l'Ernest Lluch, que no pas per l'arquetipus determinista de què feien bandera uns i altres. No estava sol del tot, però vivia en societat de lloguer i en condició de nàufrag a perpetuïtat.
La Maria dels Àngels Ramallets i Velázquez havia conegut l'Antoni O. Pujol el darrer any de carrera. En un context tan convulsionat, precari i tan poc definit com el d'aleshores, ben aviat se sentí captivada per la sòbria seguretat que desprenia aquell jove estudiant de Filologia Hispànica. Aquesta atracció fou tan solemnement intensa que, uns mesos més tard, bo i emulant la gesta d'un grenyut milionari anglès que es passava la vida imaginant i fumant maria, es casaven d'incògnit (i pel civil) a Gibraltar.
Com que, fins a hores d'ara, no hi ha cap cabdell que no tingui dos extrems per on agafar-lo, potser caldria que, abans de judicar alegrement l'actuació de l'home, intentéssim fer-nos-el nostre i ens el lliguéssim al tou del dit per no perdre'l de vista. L'única veritat, del tot incontrovertible, és que la temperamental naturalesa d'Antoni O. no havia pogut resistir la presència d'aquell espantaocells amb nòmina televisiva al menjador de casa seva. Amb la seva estrambòtica acció l'home pensava, probablement, cobrar del tros, esperava que la seva conducta fos imitada per tothom i que els programes televisius i llurs conductors passessin (d'una vegada per totes!) per l'afinat sedàs d'una audiència, cada volta, més coherent i sensata. El tangible compromís social, que s'havia llaurat a còpia de renúncies i afanys, se sentia insultat en veure aquella harpia amb carnet de periodista, que venia a pertorbar la seva tranquil·litat domèstica amb quatre emfàtiques bestieses que no treien cap a res. Abans d'agafar el pot de Cerebrino Mandri i estampar-lo, sense contemplacions de cap mena, contra la pantalla del televisor, un seguit de ràpides i profundes cabòries li pertorbaren la contumaç massa encefàlica forjada, a consciència, en el decurs dels seus cinquanta anys ben repicats. Malgrat tot el que pugui semblar, ell mai no actuava (ni actua) aleatòriament, sense que la causa s'ho valgui. "A la babalà només hi funcionen les artistes de varietées, els folls i els afeccionats al futbol", era un dels seus apotegmes més usat i reeixit. Apotegma que, per altra part, ningú havia gosat censurar-li per ni ranci ni per la fortor de naftalina que duu implícit.
En la seva defensa podem argüir que l'Antoni O. tenia la polpa del dit mig de la mà dreta ben polida; a poc a poc les aspres pàgines dels diccionaris etimològics del Coromines, a base d'anar-les fullejant una vegada i altra com si, talment, fossin un discretíssim paper de vidre, li havien anat llimant les empremtes digitals. Aquesta lenta i porfidiosa erosió cuticular era el resultant d'una vida coherent dedicada a l'estudi, a la infatigable recerca d'unes consideracions escrites en caràcters tipogràfics de cos poc generós per una banda, i a la mala qualitat del paper, per l'altra. Aquell saberut a qui en privat anomenaven el Tonet de Ca l'Explica'm, no s'acovardia gens a l'hora de buscar la paraula precisa, el terme adient per expressar allò que s'esforçava a deixar dit per als altres. Arribat el moment, l'home no coneixia la mandra, si el que tocava era socarrimar-se les celles, damunt dels carregosos vint volums de la GEC, l'Alcover Moll, el diccionari de l'IEC, el de sinònims i antònims, el temàtic, el visual, el fonètic, el de locucions i frases fetes, l'ortogràfic i de pronúncia, el d'abreviacions i fins i tot el de la rima del saforenc Ferrer Pastor: el resultat final era l'únic que l'importava, en definitiva. Era un treballador nat. Sempre s'havia mogut en el ferm con
venciment que l'única tasca amb futur és la que s'engendra del fet de posar-hi els cinc sentits (o els dos pebrots, en el lamentable cas que ara ens ocupa)... La seva actual indignació, doncs, estava més que fonamentada. Pel seu estricte codi d'honor, aquella caragruixuda de sines pigades i peus de vagarra, no deixava de ser un d'aquells ocellots barruts que viatgen de franc damunt l'enorme testa d'un rinoceront a un parc nacional qualsevulla de l'Àfrica doblement explotada; tot i això, en aquest cas, no hi havia cap mena de possible simbiosi entre el perissodàctil i ella. La periodista estava força més a prop de les sangoneres comunes que de cap altra espècie del regne animal... Per tant és de llei que, una mofa com aquella, un home tallat d'una sola peça, no podia admetre-la sota cap disfressa de concepte racionalista ni d'indulgència de cortesia.
La Maria dels Àngels encara no s'havia refet de la sorpresa i l'ensurt inicial, quan va començar a buscar, dins del seu magí, una explicació amb un mínim de lògica. Ella era prou conscient que la rústega reacció dels seu marit haguera pogut ocasionar una veritable desgràcia col·lectiva. No li calia fer gaire esforç de memòria per recordar haver llegit a la premsa el fet que una família sencera era brasejada, com un equip de bonzes amateurs, en rebentar-se l'aparell de televisió tot veient el seu programa preferit. L'Antoni O. acabava de desafiar la sort del clan Pujol-Ramallets, en trinxar la pantalla i el tub d'imatge amb el pot de Cerebrino Mandri que hi havia estampat al damunt. La dona havia tingut molta paciència amb ell; massa paciència, fins i tot... Era força probable que, amb aquella desafortunada ocurrència, les precàries aigües de la seva tolerància conjugal haguessin sortit, definitivament, de mare: potser ja començava a ser hora de posar les coses al seu lloc. Aquell beneit ja no cercava la quadratura del cercle, sinó fer-se un harmònium amb el tres-catorze-setze sobrant... Quantes vegades havia pensat en les observacions de la seva cunyada Francesca, tot i que, a l'hora d'assumir-les, sempre les havia tingut per excessivament punyents i fora de context. Tant de bo hagués seguit algun dels encertats consells que li va donar hores abans de l'accident... (Per tal de fer una mica més comprensible el que us estic explicant i poder seguir el que vindrà a continuació, penso que és just reemprendre el text tot fent una regressió informativa, una breu referència a l'accident acabat d'esmentar).
A les darreries dels anys seixanta s'havia creat, a l'UAB, un grup de xirucaires i kumbaiàs que sortien cada cap de setmana a petjar el país, a fer pàtria - en deien alguns burletes, que es passejaven pel campus a dilapidar-se el bon nom i el panís de la família. L'Antoni O., la Maria dels Àngels, el seu germà Eudald i la seva promesa Xesca s'apuntaren, ben aviat, a la feliç iniciativa. Tots quatre s'hi enganxaren amb l'entusiasme propi dels que van sobrats de temps i de matèria gris on encabir els espessos coneixements que proporcionen les darreres guites que llança la llicenciatura quan ja està a punt de caramel. La relació personal que hi havia entre el bucòlic quartet era força similar a les forces magnètiques que es desprenen quan dos imants s'encaren; si bé per una banda entre la Xesca i la Maria dels Àngels existia una atracció de pols, per l'altra oposada, entre el duet Xesca-Eudald i l'Antoni O. es creà, ben aviat, un perceptible corrent d'antipatia mútua. Tot i que en un principi l'empresa va començar amb força bon peu, un pont de Setmana Santa en què van decidir fer el cim del Besiberri Sud aparegueren, entre ells, els primers problemes seriosos. Hi ha conflictes bèl·lics que s'han generat per un simple creuament de males mirades entre dos sergents de bàndols oposats. En el cas que ara ens ocupa, va passar una cosa força similar. L'Eudald, a qui de comú acord, havien anomenat l'intendent de la colla, va cometre un petit error tan ingenu i fútil com una llufada d'estudiant el primer dia de tocar a la Tuna, però que l'anormal sensibleria de l'Antoni O. va interpretar com un greuge, com un afront personal. Per aquelles coses que passen, a l'hora de fer les quatre piletes del sopar del primer dia, el sobrecàrrec li va endinyar la poma més petita a l'Antoni O., sota l'agosarat pretext que ja estava prou gras. Curiosament, aquella mateixa nit, la formidable cassussa de l'ós dels Pirineus -gran afeccionat a les pomes grosses-, va cenyir-se sobre la motxilla on s'emmagatzemava la major part de la teca de l'expedició i va fer una destrossa colossal... Així doncs, al matí d'un Divendres Sant i a l'hora que tenien previst de fer el cim, ens trobem els quatre marxaires, més pelats que un jonc, gaudint de la bellesa artística del Crist de Mijaran a l'església de Sant Miquèu de Vielha. Malgrat el simpàtic incident, aquella no fou la darrera sortida del grup excursionista. Després d'aquest entrebanc famelicotorracollons, no deixaren de fer alta muntanya per la voluntat explícita i democràtica dels germans Ramallets i l'afegida de torn, sinó per la recalcitrant cabuderia de l'Antoni O. Ell, manaire de naixement i incansable preceptor de voluntats alienes, s'havia fixat un nou objectiu a seguir. La proposta, que no era altra que resseguir les rutes literàries d'alguns escriptors de casa nostra, fou ben acollida pels altres tres integrants del longànime equip. Una vegada més, la batuta de l'Antoni O. va començar a dirigir la dissonant orquestra per les rutes poètiques de J. V. Foix, però a mig camí les va enllaçar amb les de Josep Maria de Sagarra; de sobte, va trobar un ramal que semblava conduir-los rere els gegantins i controvertits passos de Mossèn Cinto, fins que des del Santuari de la Mare de Déu del Món, i per no fer un lleig a l'amic Avel·lí Artís i Gener, va venir d'un pèl moixí que no s'embarquen tots quatre en un llagut de vela llatina envers la pàtria dels Mariachis i del Mario Moreno. Després de cinc anys de cercar, sense èxit i com uns gossos aciençats i famolencs, la Balanguera, el Pi de Formentor, els Sots Feréstecs de la Garrotxa o la Blava de Roda de Ter, decidiren fer un any sabàtic i moure's per uns topants molt més pròxims de casa seva. L'Antoni O., incansable mortificador de consciències benaurades i servils, encara aconseguí engrescar els altres tres xirucaires de sola llisa, amb els textos del Trabal, l'Oliver, l'Arús, el Canyameres, l'Obiols i companyia. A mitjan dels anys setanta es limitaren a fer una descoberta dels llogarrets que tenien més a l'abast. Aquest sobtat i agraït relaxament de llur activitat pedestre propicià que, ben aviat, l'Eudald i la Xesca tornessin a la càrrega amb aquella antiga destral de guerra que no havien acabat d'enterrar del tot. Com que les excursions setmanals eren força més plàcides que les anteriors, quan el terreny feia baixada, encara els quedava prou oxigen com per emplenar la clepsa de la Maria dels Àngels d'improperis contra del seu obtús marit. Com a norma, l'Antoni O. estava més ocupat a recordar passatges literaris que fessin esment a tota aquella natura de què estaven gaudint, que no pas a les garleries banals en què s'embrancaven, sovint, els altres tres components de la colla. Fins que un dia, bo i fent un ganyip als peus de la Cova del Drac del massís de Sant Llorenç del Munt, l'airet de llevant li va portar fins al fons mateix de la trompa d'eustaqui un seguit d'ofensives vibracions, que giraven a l'entorn de la seva persona i que provenien de l'aparell fònic de la Xesca. Diuen que d'un poeta només ha de parlar la seva poesia; en aquella ocasió l'Antoni O. es comportà com un veritable bard: tot i oint l'agressió verbal de la seva cunyada, va fer un mutis cerimoniós, hieràtic i fal·laç. Aquell tros de cínic amb motxilla de lona soviètica ni tan sols va badar boca quan, tres dies més tard, l'equip de bombers voluntaris de Terrassa, comandats pel sergent de primera, Muixins d'Igualada, va localitzar al fons de la canal de Santa Agnès, les restes vivents d'una dona que responia al nom de Francesca Cantador i Sabater. Estava contusionada de dalt a baix i, pel que sembla, havia perdut just la part de la memòria que podia comprometre-la encara més: el bocinet reminiscent que podia portar-la a signar la seva sentència definitiva...
Diuen que el pas del temps acaba per guarir totes les ferides: deixem-ho com una fórmula de bona voluntat i girem full. És natural, doncs, que les relacions entre la Maria dels Àngels i la seva germana política mai no tornaren a ser com les que tenien abans de l'incident. A la dona de l'Antoni O. no li va fer cap mena de gràcia que, per culpa de la rude intervenció del seu propi marit, la Xesca s'estampés de morros damunt de la pinassa mediterrània i que hi deixés, com a perpètua penyora, un parell d'incisives i un ullal que ja estaven bé on eren en un principi. La seva manifesta indignació encara anava a més cada vegada que el brètol amb qui compartia cambra, dutxa i compte corrent, intentava tocar-li la fibra sensible apel·lant al seu passat com a voluntària d'ICONA. L'home afirmava que l'adob fluorat de les tres peces dentàries que s'havien quedat perdudes al fons de la canal eren un aliment de primera categoria per a les alzines sureres que estaven a punt de néixer-hi. Com és ben natural, per a la víctima de l'aterratge forçat, el seu cunyat va passar a ser el gran proscrit de la tribu Ramallets. Aquesta proscripció familiar fou tan estrictament severa que l'Eudald i la seva dona, Francesca, s'hagueren d'assabentar per la premsa de Madrid de la brutal agressió de què va ser víctima un escriptor barceloní el dia que va venir a presentar el seu darrer recull poètic, al Centre Cívic del Barri. El rotatiu deia, textualment, que un fonamentalista de les lletres catalanes havia atonyinat un membre de la Real Academia de la Lengua Española escudant-se en el pretext de traïdoria i perfídia envers els seus lectors incondicionals en català. La Xesca i l'Eudald no hagueren de recórrer a
cap mena de càbala miraculosa, per endevinar quina fera s'amagava darrera les inicials A. O. P. que publicava el diari i que corresponien al presumpte allisador de costelles alienes; tant l'un com l'altre, sempre havien sentit a dir a llurs respectives famílies que qui n'omple un cistell n'omple un cove. Per altra banda, un rum-rum d'alta volada va fer córrer que, amb la discreta intercessió d'un poder fàctic de renom i amb la promesa d'algun reconeixement oficial per entremig, l'escabrós afer va quedar una mica dissipat. Un ràpid i arregladet judici de faltes dictaminà que l'Antoni O. havia de passar-se un parell de setmanes segrestat a casa sota arrest domiciliari: si fa o no fa, el mateix nombre de dies que trigà l'escriptor assamarrat a poder tornar-se a posar el barret tot sol, sense que aquesta activitat tan instintiva i habitual li comportés haver de patir un excessiu cruiximent d'ossos. Allò que haguera pogut acabar com el rosari de l'aurora, va tenir un final de pel·lícula de l'Oest de les que es van filmar a Esplugues de Llobregat: al cap de quatre dies, mal comptats, ni raça ni pols.
Potser l'Antoni O. tenia raons més que suficients per esventrar l'aparell de televisió de casa seva. Era prou clar que amb la seva reacció no havia fet cap heroïcitat de llibre, però se'n sentia prou cofoi com per no haver-se'n d'amagar ni fer-se més mala sang que l'estrictament necessària. Si del que es tractava era d'impartir justícia, l'home ja havia donat el primer pas: acabava d'esmolar les dents. En aquells caòtics moments, però, el perill continuava rondant per la irada xolla del transgressor de l'establert. Amb el Codi Civil a les mans, ell era un perillós delinqüent, més que no pas un individu afectat d'insània. Quan hom és capaç de convertir un pot de Cerebrino Mandri, en una temuda arma de xoc, aleshores ha arribat l'hora de començar a creure'ns-ho tot. En aquells moments, però, la cosa encara no estava prou aclarida: la línia de foc continuava oberta i l'únic combatent, amb ganes de gresca, a l'aguait. El risc més imminent que podia induir-lo a continuar fent barrabassades era el volum amb què els seus veïns de replà, els Martínez Fuero, estaven fruint dels feixos d'electrons que es transmutaven dins de la seva andròmina TELEFUNKEN PAL COLOR. Només en constatar la gèlida mirada del seu marit en direcció a la porta de sortida del pis, la Maria dels Àngels ja tornava a tenir el cor en un puny. Ella era ben conscient que, el mòbil que havia provocat la patètica reacció de l'home, continuava desafiant-lo, a través de l'emmagrit envà que els separava dels estadants de la vivenda contigua. Davant d'aquesta casual conjuntura, la dona suava sang, a l'ensems que només desitjava que una sordesa interina actués sobre el nervi auditiu del seu encabritat marit. Segons l'Antoni O., els Martínez Fuero eren uns elements perillosos dins de la Comunitat de Veïns, ja que no conformant-se amb no saber-se mocar, tampoc no se'ls podia ficar un pinyó al cul. Les susceptibles fibres hipotalàmiques, que l'Antoni O. no s'havia preocupat mai d'educar, no coneixien cap més cànon que fer col·leccionar nafres i trencs a l'enemic. Sortosament, la cadència xarona de la periodista enganyapagesos que, des de 600 quilòmetres de distància, continuava posant a prova la paciència d'un monstre saberut i orgullós, cada vegada li semblava arribar de més lluny i més esmorteïda. Per a l'Antoni O., la dignitat d'un sol individu valia molt més que deu milions de teatres de putxinel·lis de 28 polzades amb so estereofònic, teletext i euroconnector; era prou evident, doncs, que de televisions de colors encara en venien a pleret: de decòrum ètic, en canvi, n'anàvem força escassos. Una escassetat endèmica, perpetuada per una crisi de valors a què difícilment se li veu una sortida digne. L'Antoni O., n'era prou conscient de tot plegat. Qui sap si, amb aquella acció i sense pretendre-ho, s'havia erigit en el gran referent per als sis mil milions de televidents potencials amb què es podia comptar a l'hora de revoltar-se.
Davant de la insolència galopant de la insidiosa presentadora i de la vergonyosa complicitat d'un públic tan llegament fidel, a l'Antoni O. només li quedaven dues accions prou contundents per posar en pràctica: o apuntar-se a una biliosa i cruent creuada contra la befa televisiva o prendre el camí de l'exili interior i autoimmolar-se en públic...

(... ) (Casualment, una carta que, a l'hora de començar a redactar aquestes lletres, estava començant el seu tortuós periple per les recalcitrants Espanyes del Caballero de Olmedo, l'hauria de fer decidir a prendre partit, una vegada per totes).

En poc més de cinquanta anys, l'Antoni O. ha escrit mitja dotzena de sonets de mètrica perfecta: vuitanta-quatre versos escandits de manera immaculada. De les vuit-centes quaranta síl·labes que els conformen, gairebé se'n podria enunciar un nou teorema matemàtic. Al currículum literari d'aquest home, encara, podríem afegir-hi un grapadet de textos que, essent generosos, en prou feines emplenarien deu o dotze dinaquatres prolongats. L'Antoni O. sempre sol buscar excuses, per no escriure: massa sovint es lamenta que li manca seguretat, ofici -en diu ell-. Amb quatre llicenciatures, un parell de doctorats, amb haver devorat (i digerit) els millors autors de la literatura russa, alemanya, francesa, espanyola, iberoamericana, àrab, italiana, anglesa i catalana, és ben natural que li manqui quelcom per començar a escriure amb un cert rigor i coherència: li manca un bull com les guixes...

(...) (Fa escassos minuts, que acaba d'arribar la carta abans esmentada al domicili de la família Pujol-Ramallets).

Sense televisió i sense germans ni cunyats amb qui mantenir una conversa amb cara i ulls, la Maria dels Àngels i l'Antoni O. han llegit la nota declamant-ne el contingut, en veu alta, a l'uníson. Al primer paràgraf de la missiva es prega a l'Antoni O. que reservi la confidencialitat absoluta pel que fa al contingut de la resta del text. Com a única referència física del comunicant, hi consta un apartat de correus; es correspon amb el d'un petit poble de la província de Segòvia anomenat Maderuelo. Una de les coses que ara preocupen més l'home és saber si la proposta que hom li fa és exclusiva només per a ell o s'ha fet extensiva a altres col·legues de ministeri. La temptació és molt forta, repugnantment forta, fins i tot. En la nota es diu que un popularíssim personatge de la televisió va a la recerca d'un negre de confiança perquè li empleni, amb més o menys gràcia, uns tres-cents fulls d'una novel·la d'aventures que ell signarà i que ja té col·locada amb total seguretat (el popular individu afirma, també, que l'Editorial es fa totalment responsable de l'edició i la posterior distribució i venda dels 70.000 exemplars de què constarà el tiratge)... La Maria dels Àngels, que malgrat la duresa de la seva professió encara creu en els encanteris i en la providència, ha tingut el valor d'insinuar al seu marit que, si haguessin rebut aquesta petició tres dies abans, potser hagueren pogut salvar la tele del daltabaix. L'home li ha respost, amb una serenitat difícil de preveure i gens en concordança amb el seu intempestiu tarannà; li ha donat peixet, bo i assegurant-li que malgrat que tothom tingui un preu assignat, ell mateix decidirà quin és el millor moment i qui el millor postor per a vendre's algun dia, si s'escau. Davant d'aquest inesperat estirabot de l'Antoni O., la dona s'ha trobat en un rigorós orsai, oi més quan ell, fora del que sol ser usual, no s'ha estat de recórrer a un tòpic prou conegut entre la gent honesta o cançonera: li ha suggerit que tingui paciència, que és la mare de la ciència.
La manca de costum ha fet que la Maria dels Àngels s'hagi convulsionat fins al moll de l'os davant de la serena pensada de la seva incommovible parella. Com que diuen que tots els sants tenen capvuitada, aquesta celebrada commoció encara havia de tenir, però, el seu màxim exponent unes quantes hores més tard. El zenit del trasbalsament connubial ha tingut el seu punt àlgid a les vint-i-tres hores i catorze minuts, per ser sumàriament exactes. En aquesta hora tan intempestiva i fora de tota lògica, la policia s'ha emportat emmanillat el seu inalterable espòs, sota l'acusació d'haver reduït a cendres tres saques grosses de Correus que havien arribat a mitja tarda a l'estació de ferrocarril i que encara estaven pendents de ser recollides i distribuïdes demà, a primera hora, a llurs corresponents destinataris...