El compàs dels cors

La llum de l'auba ja il.luminava els carrers, plens de gent cansada però amb ganes de més marxa, tothom amb el seu combinat a mà.Pel meu cap rodaven preguntes que anaven i venien; sense cap resposta.Vas agafar-me la mà i vam voltar a la cantonada.No hi havia gaire gent, en aquell carrer, només en passava algun que ja no sabia on es trobava.Aleshores vam mirar-nos.Tots dos sabíem el que volíem.Les meves pupil.les van augmentar la seva grandària, al mateix temps que les teves. Podia sentir el pols del teu cor.Seguia un compàs adequat, un bon ritme.Segurament com el meu.Ens trobàvem els dos a la mateixa situació i no sabíem si marxar cada un per un costat o quedar-nos allà, mirant com passava el temps.

Ni la primera ni la segona.No vam marxar cada un per un costat i tampoc vam quedar-nos aturats mirant com passava el temps. Vam optar quedar-nos allà, que cada suspir dibuixés unes notes al pentagrama que cada cop era el mateix, i creàven una melodia nostàlgica i a la vegada agradable, present.Marxosa i eterna.Vam posar-nos a parlar i semblava que de cada paraula que deies en sortia una rosa amb el teu nom escrit a les seves punxoses espines.Aleshores em vas punxar. Potser vaig punxar-me jo sola, deixan't-me anar per les ganes que tenia de que ens trobéssim llavi a llavi, cos a cos…
Aquest cop es podia notar la indiferència del compàs dels nostres cors.

Llavors vaig marxar.Havia de marxar.Però em vas punxar.L'espina m'ha quedat clavada…no me la puc treure.



Diaclau