El cas dels sostenidors penjats a la branca d'un pi

Ahir, en una de les meves habituals passejades pel caminoi del Xalup, el que va de Matalavella fins al bosquet, segur que el coneixes, vaig quedar sorprès en veure uns bonics i delicats sostenidors penjats a la branca d'un pi. Blancs, amb un fi estampat negre. Més aviat petits, suggerents, nets... Vaig mirar esquerra i dreta, com si temés ser gravat per una càmera oculta. O com si volgués veure'n la mestressa. Però no es veia ningú ni res d'especial. M'hi vaig atansar, els vaig observar atentament, però no els vaig ni tocar. Per un moment vaig pensar en endur-me'ls i regalar-los a la Cèlia, la meva esposa, però de cap manera li haurien encabit els seus generosos pits. A part que potser no és gaire adequat regalar uns sostenidors usats a una dona. Així doncs, els vaig deixar allà on eren. En marxar, em vaig girar un parell de cops per mirar-me'ls. I allà seguien. Durant tot el matí no deixava de pensar-hi, no me'ls podia treure del cap. Una fruita ben curiosa, d'un blanc immaculat!

Vaig decidir que aquests sostenidors serien un bon punt de partida per a un conte. Un escriptor en hores baixes, com és el meu cas, no ha de desaprofitar cap ocasió, cap idea, que se li presenti. Qui sap si és una musa que es va encarnar en sostenidor! Així doncs, vaig començar a rumiar un argument que tingués aquella bonica peça de llenceria com a protagonista.

I se'm va acudir ben aviat. La jove, de nom... Queralt, això sí, un nom ben nostrat i que ja diu molt, per si sol, de la noia que el porta. La Queralt està il·lusionada perquè per fi es pot abraçar al seu amor, el Bernat. S'han escapat de la vigilància severa de la Ruth, la nòvia del Bernat, i ara són asseguts sota un pi, una mica apartats del camí. No veuen les estrelles perquè està ennuvolat, però en el cor de la noia brilla el sol més resplendent. Que en fa de dies que desitja abraçar el noi, des del primer moment en què el va veure a la fira d'antiguitats! Si no, de què li hauria comprat aquell rellotge tan car com inútil? El Bernat li xiuxiueja paraules tendres, sons bonics que li posen la pell de gallina... A part de la música, l'aire calent que li transmet a l'orella la desfà com un gelat amb la calor de juliol. Li besa el coll, li petoneja l'oïda, l'acaricia, li descorda els primers botons de la brusa... ella li frega els cabells i els hi esbulla, acostant-li la cara als seus llavis... una mà del noi s'esmuny cap a dins de la brusa... de seguida s'anima i li acaba de descordar i treure... amb una mà li acaricia els pits per sobre els sostenidors mentre l'altra li toca una cuixa ben descoberta a causa de la brevetat de la faldilleta, sense deixar de besar-se apassionadament. No passa d'uns pocs segons quan ben destre li descorda els sostenidors i els hi treu, els olora, els besa i els penja, perquè no s'embrutin al terra, en una branqueta de l'acollidor pi que els fa de mobiliari, de sostre i...

No, això no rutlla! Està quedant fatal, previsible, sense interès! A veure... No, no... Potser sí. Ja ho tinc! Tommy! Com Toby, però no tan vist per a un gos. Endavant doncs! En Tommy era un gos pastor català. Intel·ligent com una guilla. Però des de feia uns dies tenia un problema. I ben gruixut per a la seva mentalitat canina. El Carles, el seu amo, havia portat una mossa a casa. Després de tant temps compartint aquella llar ells dos junts, sols, per què havien de repartir l'espai, i, sobretot, l'estimació amb una forastera? No li agradava l'olor d'aquella dona! Ell estava avesat a l'aroma del Carles i la d'ella li ofenia! És que no ho sabia el seu amic que els gossos tenen l'olfacte molt desenvolupat? El Carles dedicava ara tota la seva atenció a la seva nova parella i ell, el pobre Tommy, s'avorria d'allò més, no se sentia valorat, ni gens volgut. A més, es veia ben bé que a ella no li agradava el gos. Ell ho notava fins amb la mirada! Quan ell se la mirava, ella apartava la vista i gairebé fugia. Mai no li deia res, no l'acariciava... I allò pitjor, el Carles gairebé tampoc! Tant és així que ben aviat es va dedicar a enredar tant com podia a la Clara, nom que rebia la nova hoste. Un dels primers dies, que va entrar a casa amb molt de xivarri en braços del Carles, tots dos amb cara de babaus, el gos es va sentir invisible. Es va anar a mirar al mirall i tot per assegurar-se que era allà! El Carles no parava de besar-la, dir-li paraules tendres, fer-li fregues... Tots dos s'anaven despullant mútuament. Somreien, es miraven embadalits. Igual com abans el noi mirava el Tommy! Això era la gota que feia vessar el got! Amb una revolada, el gos agafa una peça de roba de la noia i fuig corrent de la cambra i de casa. De res serveixen els crits de la histèrica i les rialles del seu amo! El Tommy corre, esperitat, amb els sostenidors a la boca. Es vol allunyar tan com pugui i...

Vaja! Quin conte m'està quedant! Interès nul! Sense gràcia! Com algú es pot interessar per la història d'un gos gelós? És que no m'interessa ni a mi! Ho deixo córrer! Què podria explicar? Això dels sostenidors penjats a la branca d'un pi és suggerent, però... A veure. Hauria de ser una situació ben original. Potser...? Sí, pot tenir gràcia. Posem-nos-hi! Tomeu, va! El Tomeu s'ha decidit independitzar. No us cregueu, ja no és una criatura. No recorda quan va fer vint anys. I ben just quan en va fer trenta! Ara fa uns pocs dies que viu sol. Però no és capaç ni de cosir un botó. Almenys, de cosir-lo bé i que no li torni a caure abans de vint-i-quatre hores! En aquests moments és amb la Gemma, la seva millor amiga. Bé, amiga perquè és això el que ella vol. Perquè si fos per ell... És que és un veritable bombó! Però la noia va marcar una línia vermella i d'allà no vol passar de cap manera amb el Tomeu! Són al terrat. Fa un dia magnífic, assolellat, amb una brisa fresqueta que et fa sentir molt bé! La Gemma explica al seu amic i etern pretenent com ho ha de fer per estendre la roba bé, perquè quedi ben subjecta, però no quedin marques. El seu esforç didàctic i pedagògic és admirable, així com la seva paciència... Mentrestant ell, per un moment, l'escolta i s'hi fixa, però de seguida el cap se li'n va... i els ulls, que només estan atents a la tira, verda elèctrica, dels sostenidors de la noia i a escorcollar l'escot per robar ni que sigui uns mil·límetres de visó dels pits que s'insinuen bonics i petitons sota la minúscula samarreta.
- Ho veus, Tomeu? Has vist que bé queda? Té, ara prova-ho tu. Comença per aquests pantalons, a veure com ho fas!
El noi, matusser com el que més, intenta penjar els pantalons, però se seguida la Gemma ha de corregir la seva estesa.
- Té, ara prova amb aquests sostenidors. A veure com te les empesques! Té, home, agafa'ls fort que no mosseguen, ha, ha, ha, ha!
El Tomeu, avergonyit, estén tímidament el braç, la mà i els dits per prendre aquella obra d'art feta peça íntima de dona, però quan ella ja la deixa anar, ell encara no l'ha entomada del tot i, empesa per l'airet, se li escapa de les mans i es posa a volar com si fos el colom de la pau fugint d'Afganistan!
- Oh, no! Els meus sostenidors preferits! Què has fet? Corre, baixa a buscar-los! Mira que...

No, no, això no va ni a la de tres! M'està sortint un relat rídícul! Mira que un home ben entrat a la trentena i encara tremola davant uns sostenidors! Qui es pot identificar amb un personatge així? I si expliqués la història d'una prostituta que treballa al bosquet i feia servir el pi com a penja-robes? No, no és creïble! Podria tractar-se de la història d'una garsa que té per costum robar la roba interior dels estenedors de la gent... Bah, una idea absurda! Espera't! Podria ser un conte fantàstic: L'arbre que produïa sostenidors, calcetes, calçotets, mitjons... Una espècie de fruiter especial, mutant... Quina bajanada! Ja està... Ja ho tinc! Un casanova! Noia que sedueix, sostenidors que penja a la branca d'un arbre, com un trofeu! La comarca farcida d'abres amb sostenidors! Ecs! Quina rucada! Em sembla que ho deixo córrer! Uns sostenidors a dalt d'un pi! I què? Què tenen d'especial? Això no dóna per a un conte! Va, fora!

Avui he tornat a anar a caminar pel caminet del Xalup. Com tantes d'altres vegades. Però amb la il·lusió, amb la motivació especial, de veure els sostenidors penjats a la branca del pi. Ja no hi eren. Qui sap qui i per què els haurà agafats! Estan recobrint en aquests mateixos moments el pit d'una noia potser? O han estat llançats en un contenidor d'escombraries, qui sap si ja són a l'abocador... segurament mai no ho sabré!

- T'estimo, Queralt, t'estimo... et vull... t'estimaré sempre, hmmm!
-T'estimo, Bernat, t'estimo molt, t'he estimat des del primer...
- Bernat, Bernat... on ets? BERNAT! Ja està bé! Si és una broma, no em fa cap gràcia! BERNAAAT! Que m'has deixat sola! I la festa és avorrida! Vull que marxem! BERNAT! Ets per aquí?
- Òndia, la Ruth! I ve cap a nosaltres! Corre, Queralt, vesteix-te, vés-te'n cap a un altre lloc... té, la faldilla... corre, posa't la brusa! Marxa, marxa cap a l'altra banda! Que no ens vegi junts, ai, ai, ai!
- T'estimo, Bernat!
- Sí, sí, corre, vés, vés, Queralt! Ruth! Ruth, estic aquí, ja vinc... només havia anat a passejar, tot sol...
- Bonic, bonic meu! Has estat un nen dolent... mira que deixar-me soleta! T'ho faré pagar car! Almenys m'hauràs de fer deu petons si vols que et perdoni!
- Deu petons! Quin càstig tan suculent! Mil te'n faria! Vine, gateta! Hmmmmmmmm!

Quan el Tommy va estar ben lluny, es va disposar a rosegar els sostenidors fins deixar-los estripats, esfilagarsats! Ja veuria aquella bleda com les gasta un gos amb l'orgull ferit, amb el cor trencat!
- Gosset, què tens a la boca? A veure? Ha, ha, ha! Dóna'm, dóna'm! Que graciós! Uns sostenidors? Vaja quin lladregot! Vet aquí un gos fetitxista! O ets una gosseta? No, no, ets un gos! Per què els vols uns sostenidors tan bonics? Té, els deixo aquí penjats, que tu encara els faries malbé! Però no em miris amb tanta mala cara, bonic! Apa, vés cap a casa que segur que els teus amos t'est
an esperant! Vés, vés!
- Grrrr... bub-bub! - només va ser capaç de fer el Tommy, cosa que provocà la fugida apressada d'aquell tanoca! I decidir tornar cap a casa, perquè la gana ja l'empenyia de valent.

El Tomeu corre escales avall! Com millor es vol quedar amb algú, més perill hi ha de quedar com un toix! Després de baixar les vuit plantes de rigor, cent quaranta-dos esglaons, sense ascensor perquè, per variar, no funciona, és a baix al carrer per fi. Però ni rastre dels sostenidors de la Gemma. Sent els crits de la noia:
- Han volat, no han pas caigut en aquest carrer! Han anat més cap allà, cap a darrera aquelles cases! Vés per on, ja els he perdut! Els meus preferits! Qui sap on paren! Deixa-ho estar, Tomeu! Però a fer de mestressa de casa, que te n'ensenyi la mare que et va parir!