El camí misteriós

Jo veig la posta de sol
que brilla com vidre pur
com or, com plata, com bronze,
damunt la immensa mar blava.

El Sol hi dibuixa un camí
que és tant bellugadís
com el joc de les onades.

Els peixos s'hi apropen nedant.
Però enlloc de seguir el camí
salten d'una banda a l'altra.
Intenten inútilment
agafar un bocí de Sol
i sols noten el gust salat
del seu reflex a l'aigua.

Una llegenda explica
que aquest es el camí
sense rumb i sense fi
que seguien els pescadors
per trobar-se amb les sirenes.

Hi ha també qui creu
que aquest és el camí diví
que condueix a la glòria
del paradís celestial.

I els enamorats
quan estan junts,
se'l miren admirats
per perdre's després en un bes
profund i desbocat.

Potser al final del camí
s'hi troba oculta la porta
del meravellós món submarí.

Món de colors en moviment
i de foscors als esculls.
D'estranys sons aquàtics
i de silencis a les profunditats.
De reflexos superficials
i de llum difusa i penetrant.
D'onades arremolinades
i de corrents descontrolades.
De nàufrags perduts
i de nous navegants.
De vida que comença
i de mort que arrossega.

El Sol tant distant,
sent la mar com el crida.
I juguen tots dos
a teixir un camí
que de tan curiós
desperta somnis infinits.