El ball dels coloms

Observacions de la vida real

Una femella bat les ales i deixa les seves potetes vermelles sobre el respatller d'un banc de la plaça Catalunya. Acte seguit, un mascle alça el vol i es situa elegantment al seu costat. Darrere seu, un altre mascle el segueix i es diposita, encara amb més elegància, a l'altre costat de la femella. Ella però, mira endavant amb els seus ulls inexpressius. Els dos mascles intercanvien mirades violentes.

Comença el combat.

Primer assalt.
El mascle1 (en direm ma1), comença a girar utilitzant d'eix el propi cos, amb cert equilibri, sobre les potes. La femella (que també ho abreviarem com a fe)(i l'altre mascle, evidentment, serà ma2), continua indiferent. El ma2 somriu. Ara és el seu torn. Giravolta sobre ell mateix sense caure del respatller del banc. Satisfet per la demostració, observa la fe. Però tampoc sembla massa afectada.

Segon assalt.
Aquesta es comença a desplaçar cap a un costat del banc, movent les potetes de costat, i aferrant-se fort, tot obligant al mascle que hi ha a la banda cap on es mou (el ma2), a bellugar-se al seu torn. El ma1, veu com se li escapa la presa, i també els segueix. Una poteta una mica cap a l'esquerra, llavors l'altra. Al passar un moment pel forat que hi ha entre els dos banc que estan de costat, el ma2 rellisca momentàniament. La fe, que se n'ha adonat, no cau en l'error. El ma1, menys. Ara però, la fe, continua mirant al seu davant. Potser busca una engruna d'entrepà. Potser coqueteja.

Tercer assalt (similar al primer)
La diferència està en que, el ma2, motivat per l'aproximació cap a ell que ha fet abans la fe per pròpia voluntat, i amb ganes de superar la vergonya de la relliscada, comença a giravoltar. Ara amb més elegància que abans, i pràcticament no perd l'equilibri. El ma1 arronsa les celles (si és que en té) i dóna volta mentre l'altre encara no ha acabat. Giren i giren, i giren tan que no s'adonen que la fe ha volat fins al terra i picoteja l'engruna d'entrepà que per fi ha trobat. Però, segur que no segueix coquetejant?

Quart assalt.
De sobte els dos mascles s'adonen del ridícul que estan fent, i belluguen una mica les ales per situar-se de nou al costat de la bella dama. Retorna el ritual. La fe amb els ulls fixos ves a saber on, i ells girant a la seva vora. Però ella comença a aborrir-se, i es distreu agitant les ales. No s'adona que al fer aquest gest, les seves potetes ja estan uns quants centímetres del terra. Quan s'adona d'aquest fet, s'arronsa d'espatlles (si acceptem que tenen celles, també podem acceptar que tinguin espatlles), i es deixa de caure de nou sobre el respatller del banc.

Cinquè assalt. Canvi de contrincants.
El ma2 però, fart del joc de la fe, i segurament impulsat pel desig de menjar una mica d'aquella cosa que hi ha allà al terra, para de giravoltar i es dirigeix, caminant com un colom normal i corrent, fins a l'aliment. En ma1 somriu satisfet (si poden tenir celles i espatlles, sí, ho heu endevinat, també poden somriure). Ja no hi ha ni ma1, ni ma2, ni fe. Només hi són ell i ella.

Sisé assalt.
Ell la segueix fins al banc. Alguna cosa a dins li diu que gairebé l'ha conquistat. Agafa aire per fer la seva actuació final. Sap que ara sí, ara caurà a les seves potes, es rendirà als seus encants. Amb un moviment delicat de cap, però també contundent, fa que tot el cos segueixi aquest gest inicial per formar una circumferència perfecte. La pota dreta es deixa anar al moment just per no perdre l'equilibri, i pugui passar per sobre l'esquerra i aferrar-se a la fusta del banc. Un cop fet això, desfà l'encreuament de potes, deixant que el cos continui girant. Llavors, sense interrupció, torna a creuar les potetes per posar-les de nou en el seu estat inicial, completant d'aquesta manera la volta. Sense aturador, però, repeteix els passos i fa una altra volta, i a aquesta, la segueix una altra, i una altra. Quatre en total. Totes perfectes. Elegants, disciplinades, sense errors, sense relliscades. Sublims. Per fi, una mica marejat però orgullós d'ell mateix, gira el cap fins a ella. La veu, al seu costat, amb el seu posat airós, i sense mostrar ni un xic d'admiració.

Desesperació. No hi ha assalt.
Ell no ho enten. No enten què ha fallat. Tot ha estat perfecte. No li han patinat les potes. No ha fet una el·lipse amb el cos, era una circumferència, ho té claríssim.
Cap-cot, baixa del banc i es deixa caure a la gespa. Alguna cosa ha fallat. Una mica avergonyit, comença a donar voltes sobre la seguretat que dóna un terreny més estable que un tros de fusta d'un banc. Allà també li surt, continua essent perfecte en tots els detalls. I si hagués passat, que, en aquell moment, ella no estigués mirant? Era això possible? Sí, havia de ser això.

Setè assalt.
De nou es sent segur d'ell i de la seva capacitat per donar voltes a sobre d'un banc. Amb el cap ben alt, vola suament i es col·loca al costat d'ella. Torna a agafar aire. Més que l'últim cop. Infla els pulmons i es deixa anar. El vent remou les seves plomes grises, i deixa entreveure unes franges de diferents tons del mateix color que es mouen en cercle, seguides de la brillantor verdosa del seu coll. Aquest cop, fa 6 voltes. Ella, ara sí, el mira satisfeta. Ha superat la prova. Bat les ales, alça el vol dirigint a ell una mirada prou entenedora, i aquest la segueix sense fer-se pregar.

Llavors els perdo de vista.