El Baix Empordà ja fa 15 anys.

(XVIII)
Vaig camí de Sant Feliu de Boada, des de Pals, unc cinc minuts en cotxe, un obrir i tancar d´ulls. És un dels trajectes quotidians que des de casa faig sovint, això em permet no tenir sorpreses; saber tot el que m´anirà venint i esperar-ho, no deixa de ser un fet amè, agradós i comfortable, clar sempre que no se´t creui algun despìstat i et doni un bon ensurt. Per sort no acostuma a passar.
He posat un CD, i sona La gavina, cantada per la Marina Rossell. No sé que té aquesta noia quan entona aquesta cançó, se t´emporta… i dintre teu la mormoleges i la melodia t´empapa, com si fossis tu la protagonista a qui va dirigida. A mi, m´emociona sempre.
Continuo gaudint de la forta Tramuntana, el Micra em protegeix encara que ella el fa ballar en alguna envestida, el cel d’un blau radiant, sense ni ombra de núvols, la veu de Marina Rosell omple el petit espai del cotxe, m’agrada aquesta noia com canta, en sóc fan.
En un dinar, a l’Ateneu Barcelonès li vaig comentar que un dia li penjaria l’entrevista que l’hi havia fet per la Proa del Baix Empordà, del viatge de la 1a. Setmana Cultural Catalana a l’Havana, em va somriure, crec que avui és el dia escaient, arribo a casa i poso fil a l’agulla.

--Tot parlant amb Marina Rossell, cantautora :
--Quan va descobrir Calella, Marina Rossell ?
--Ja fa molts anys en un concert del que tinc un molt bon record.
--Hi vas trobar quelcom especial o simplement un poble ?
--Va ser especial per la bellesa que trobes a la part més antiga i vora el mar.
--Sabem que no disposes de massa temps lliure, però quan vas a Calella quin és el teu racó predilecte ?
--M’encanta seure vora el mar i aspirar l’olor dels pins.
--Tens algun record especial de Calella ?
--La seva gent : el paisatge humà, ells, t’hi fan sentir a gust.
--Què et molesta o bé que hi trauries de Calella ?
--Tant de tràfic de cotxes, encara que ara a l’estiu ja ho han controlat una mica al no deixar passar a partir de les dues de la tarda els vehicles per la part de mar.
--Com a cantant en el vostre repertori tens varies havaneres, però ni ha una que t’identifica “La Gavina”, pot arribar a cansar el cantar-la després de tant de temps, o cada vegada t’hi entregues?
--Cada cançó, cada vegada, és una de nova perquè la gent que l’escolta és diferent ; el seu estat d’ànim també...
--Qui tria les cançons a cantar ?
--Jo mateixa escullo les cançons o les composo.
-- Veiem que de tant en tant ens en recuperes d’antigues, saps que això plau a la gent, sobre tot als més grans ?
--Crec que aquesta és una de les finalitats ; en el meu primer disc hi cantava Vora voreta del mar... Després, La Mare de déu quan era xiqueta... que és una cançó bellíssima, l’he cantat en un espectacle de dansa. Ara en l’últim disc titulat :” Entre línies, he recopilat la gran cançó Per tu ploro. Espero i desitjo satisfer al meu públic.
--Quant tornarem a veure a Marina Rossell per Calella ?
--Vosaltres teniu la paraula.
--Haurem de fer arribar aquestes paraules a la persona indicada. Per últim teniu alguna cosa a dir que pugui escampar la Tramuntana ?
--Doncs, l’esforç personal per fer les coses, escampa tots els vents.



“Foc i sutja”; aquest rètol està molt ben trobat. És a Sant Feliu de Boada, un petit poblet que es pot dir que consta només d’un carrer. Això no és del tot singular perquè n’hi ha molts de poblets amb aquestes característiques; el que el fa diferent, el que crida l’atenció és que el carrer Major, que és la via general que travessa tot el poble, que va de Torrent fins a la carretera de La Bisbal a Torroella i Pals, té una forma de quatre i, a més, és summament estret; perillós tant pels que condueixen com per als habitants de les cases, ja que els passen els cotxes arran de paret, treure el nas per poder sortir els pot donar algun ensurt. Per sort per a ells, es pot dir que els que hi passem ja ho sabem i anem amb compte, amb l’alerta posada. De totes maneres val molt la pena anar-hi. A mi m’agrada fer-ho, veus les pedres velles amb què estan fetes les cases, tan a prop que ja són imatges conegudes com de tota la vida.
Com deia abans, crec que el rètol, Foc i sutja, està ben pensat; el que ofereix l´Enric Martorell al seu establiment a part d’antiguitats, de tota mena, són els estris antics sortits d’alguna llar de foc de fa anys, podrem dir de segles enrere.
Veig l´Enric a la porta de casa seva acomiadant un senyor, en veure’m em fa el senyal que pari. Miro el rellotge, no tinc pressa, passo la porta de ferro i entro al pati, baixo del cotxe i m´invita a veure la recent exposició que hi ha instal•lada a la sala Cyprus; he vist en aquest lloc d’art tantes coses precioses que no dubto d’acceptar.
Em coneix, i diu que sap que m’agradarà molt contemplar les peces exposades i amb la seva companyia entro decidida a l’exposició, té raó, quedo meravellada. El tema: uns quadres d’uns dos metres d’alçada de tema xinès; amb figures que mostren emperadors, emperadrius, governants..., que ensenyen tota la riquesa dels vestuaris i el seu entorn de l’època, 1912. L´Enric em va explicant, fil per randa, tota l’exposició, se n’ha adonat que el tema m’agrada i així seguidament sé que són pintats amb pigments directes de la mateixa naturalesa, sobre paper d’arròs i aquest sobre seda natural. Fascinants! En ser un tema fora del corrent s’han de veure i per un mateix per fer-se’n a la idea. Treball de “xinos”.
No em canso de mirar-los, fins i tot l´Enric em deixa una estoneta sola perquè pugui assaborir-los millor i apreciar detingudament els detalls.
En sortir al pati tot caminant comentant les peces em trobo davant mateix de la masia de la seva sogra, una bella mostra de la pagesia catalana, part del triumvirat del lloc; sala d’art, taller de patchwork i la bonica masia en qüestió.
Un banc de pedra ens serveix de seient i en preguntar per l’edifici allà mateix em posa al corrent que la casa data del 1700 i escaig, a començament del segle XVIII. La sala d´art és una extensió d´on hi havia les quadres, i la part destinada a la botiga de les antiguitats era la pallisa del mas.
És preciosa, rústica però senyorial. Penso en el bon gust dels que l´edificaren, i amb la il•lusió que ho deurien fer; nosaltres som efímers, però les pedres no i elles romanen per donar testimoni d´alguna cosa o d´algun fet.
--D´on i quan vé la idea de convertir la masia en espai comercial?
--La idea de la sala d´art, de la qual en sóc director adjunt, va sorgir de la meva sogra, Rosario Infiesta, que és col•leccionista d´art; jo la vaig secundar, va ser pel 1990; l´antiquari es va obrir anteriorment, al 1981. Tant a la meva esposa com a mi ens apassiona el món de les antiguitats i això va fer que ens hi dediquéssim, obrint el negoci. I ens va semblar ideal poder fer-ho en un paratge en plena natura, com on ens trobem; sembla que cada peça, aquí, adquireixi un altre valor.
--Les obres exposades són d’exposicions individuals o col•lectives?
--Fins ara, bàsicament, les fem individuals però n´hem fet un parell d´importants de col•lectives I van tenir molt d´exit ja que hi van ser presents artistes de renom del Baix Empordà com Modest Cuixart, Lluís Bruguera, Albert Viladrosa, Jordi Sàbat, i també d´altres autors d´arreu del món, com Eduardo Chillida, Antonio López, Antonio Saura, Arranz Bravo, Arroyo, Jorge Castillo…
La ressonància que va tenir l´última exposició, m´explica, va ser molt important, ja que des d’un poble tan petit la repercussió va ser notable als diaris del país. El públic que sovinteja la sala diu que és gent que li agrada la pintura, des de persones que comencen a interessar-s’hi fins a grans col•leccionistes. De fet quan es fa una exposició s’envia als clients una carta d’invitació, i diu que com que aquests sempre acostumen a anar-hi acompanyats d´algun amic, d´aquesta manera han anat creixent.
Hi ha obres assequibles per a tothom, tot depén del tipus d´exposició. Els preus són els que l´artista té al mercat. Però donen facilitats al jovent que comença a interessar-se per l´art. Però que qui mana és la signatura.
En voler saber qui cerca els artistes, o si s´ofereixen ells mateixos em diu que són ells els que els busquen, que normalment ja fa temps que en segueixen la trajectòria, i aleshores intenten aconseguir-los, i compartir finalitats.
--Canviant de temàtica, les antiguitats per quin tipus de gent són apreciades?
--Molt divers, des de la persona que busca un moble per decorar un apartament o un mas fins al col•leccionista que busca la peça més insòlita.
--De quan data la peça més antiga que teniu en aquests moments?
--Del segle XVIII, són uns motlles d´estampació tèxtil de quan no hi havia encara maquinària, i que no es va deixar d´utilitzar fins a principis del segle XX.
Hi ha paraules que els que no hi estem acostumats no les podem diferenciar, i brocanters i antiquaris en són unes. Em diu que el brocanter, en principi, es podria dir que és aquell que toca objectes i mobles antics d’uns cent anys d’antiguitat o menys; i que l´antiquari treballa amb peces de més de cent anys, algunes de les quals poden arribar a ser veritables relíquies.
Trobo interessant el tema i sense voler ser tafanera pregunto.
--Aquestes relíquies més buscades quines podrien ser?
--Principalment el que ve amb ganes de trobar una cosa així són col•leccionistes, i aquí a Catalunya n´és un dels llocs on n’hi ha més de tota la península. Et poden demanar des de joguines, ceràmica, ventalls, porcel•lana, cartells, postals, monedes…
M´imagino que a vegades els ha de costar desprendre’s d´alguna peça, i m´ho certifica dient-me que fa poc va vendre una casa de nines que li havia agafat molta estima, i que difícilment en trobarà una altra d´igual. És la part negativa de la feina, tot i que alguna trencadissa també es dóna, i aleshores em diu que s´arregla de la millor manera possible.
--Quin tipus de públic entra en un lloc així?
--La gran majoria és nacional, però també tenim clients de tot Europa; pel que fa a les antiguitats fins i tot d´Amèrica en tinc de clients, des de Harry Belafonte fins a Pedro Martinez de la Rosa (corredor de F1), entre d´altres personalitats tant polítiques com del món cultural, artístic, futbolistes…
Veig que a l´Enric li agrada la seva feina, a mi el lloc em relaxa, quin privilegi viure en un lloc com aquest; la gespa del gran pati davant la casa és com una estora, caminant-hi tan flonjament, ja no tens la sensació de tocar de peus a terra, flotes com la imaginació; les moreres fan una ombra que t´inviten a aixoplugar-te del sol i a gaudir de l´aire que en ple estiu anheles. La visió del poble de Pals que es pot contemplar des d´aquí és immillorable, clar que Pals te´l miris de l´àngle que sigui, des de qualsevol indret o camí, sempre et mostra una silueta pictòrica digna de qualsevol paleta o pinzell.