El Baix Empordà ja fa 15 anys.

BAIX EMPORDÀ (2)
Quan anys enrere em dedicava a fer entrevistes per al setmanari La Proa del Baix Empordà, no tenia al pensament, ni em creia, que mai decidís a tornar a fer-ho sortir a la llum, avui al cap de 15 anys he fet el pas.
Tot va començà un dia, vaig sentir com uns estiuejants preguntaven per anar a visitar llocs prop d´on jo em trobava, o sigui el Baix Empordà, per saber què hi havia o què podien trobar-hi d’interessant. Aleshores em va venir al pensament que una persona, enamorada de la comarca com jo, podria mostrar plasmat en el paper, clar que sempre sota el meu punt de vista, la bellesa que posseeixen els empordanesos. I així va ser com, posant fil a l’agulla, es va iniciar el començament d’una il•lusió, que en assolir aquesta quimera tothom sabés lo bonic, interessant i captivador que és el Baix Empordà.
La meva fita, quan buscava els personatges per fer-los preguntes, era no repetir cap argument; els lectors havien de trobar més interessant la diversitat d’opinions que no pas el mateix tema vist des de diferents pobles. El rellotge de la vida no para mai, alguns fets ja potser seran antiquats, alguns personatges que anomeno en el llibre ja ens han deixat... a ells els dono un agraïment especial per l’empremta que han deixat al Baix Empordà i a tots els altres les gràcies per haver-me atès amb la cortesia que ho van fer.

Continuo mirant a través dels vidres de la cúpula del far. M’hi trobo bé, vaig donant voltes observant i, a cada tomb, aprecio coses noves. Si no fos per la distància podria apreciar les extensions de pomeres d´Ullà, darrere mateix del massís del Montgrí. En trobar-se a la riba del Ter, les terres tenen gran qualitat per a aquest conreu, així m’ho explicava tot caminant per la carena en Joan Güell, nascut a Tor, resident a Torroella i directiu de la Cooperativa de Fructicultors “Costa Brava” d´Ullà. Tot un triumvirat.
El color que reina en el paisatge, diu, és el de la pomera en totes les seves variants i colors, d’aquí l’amalgama delS verds, grocs i vermells que reflecteix: Golden, Graminny, Smith, Royal, Gala i Fuji. Com canvien els temps, li responc, en la meva infància només hi havia: la groga camosa, la reineta i la bellesa de Roma. No en recordo cap més.
Reconec que per als que som addictes o dependents de la fruita se’ns fa la boca aigua només en veure les pinzellades de color que dóna la fruita entremig del verd, atractius matisos per a la paleta de qualsevol pintor; també per la tonalitat que dóna la seva bellesa visual. A més de la poma, continua dient en Joan, venen per ordre d’importància en quilos: el préssec, la nectarina i la pera. No sabria quina triar ja que segons l’hora, la gana o la set pot ser que t’apeteixi més una fruita que una altra. Quin goig!
En Joan, amb la mirada m’ha endevinat el que tinc al cap, perquè seguidament afegeix:
--Una pedregada és molt temuda, acaba amb aquesta gaubança i felicitat que et creus i que segurament tens al pensament. I per nosaltres més que pels agricultors, ja que ells poden assegurar la collita, mentre que nosaltres perdem la fruita afectada; i per tant baixa el volum.
--Toqueu també la fruita exòtica?
--No!, gens ni mica, només produccions d’aquí, la filosofia de l’empresa és obtenir un producte de qualitat, no es tracta de subministrar fruita, sinó satisfer els clients amb el segell de casa nostra. Això per a nosaltres és molt important.
Em fascinen les explicacions singulars de la gent i els pobles, ara mateix m’assabento que en una antiga crònica d´Ullà, a l’estiu del 1178, es diu que el poble fou víctima d’un atac de pirates, sarraïns, provinents de Mallorca que havien desembarcat a la costa propera. Els assaltants mataren alguns monjos agustins de la comunitat que hi havia i se n’endugueren d’altres en captiveri; també arruïnaren els edificis ocupats pels religiosos entre els quals es comptava una església del segle XII, de la qual avui només en queden restes.
La meva fantasia se m’emporta i em retorna al lloc on em trobo, la cúpula del far de Sant Sebastià. El tros que no té penya-segat, quasi arran de la meva vista s’hi troba l’hotel del mateix nom i el mirador des on la gent pot gaudir d’aquesta visió, de cara al mar: les cales es poden contemplar des de la porta de l’edifici del far, a peu de carretera; val la pena arribar-s’hi, la visió és espectacular.
Suposo que des de dins d’alguna habitació de l’hotel es deu poder gaudir de les diferents blavors: cel i mar separats per la línia de l’horitzó, ha de ser... tal i com està situat l’edifici, alguna cambra ha d’estar orientada a l’est i per força tenir el privilegi de veure la sortida del sol des del llit: tot un gran espectacle, amarat de magnificència.
Quan vaig visitar la Montserrat Figueras, germana del propietari d’aquest hotel alhora que del Mas Torrent, als afores del poble de Torrent, no vaig pensar a preguntar-ho, em queda pendent aquest detall. Durant la xerrada que vàrem fer tot assaborint un bon cafè, en una tasseta de porcellana anglesa que per a mi en millora el sabor, em va anar aclarint totes les curiositats que tenia en aquell moment:
La bonica masia on està ubicat l’hotel data del segle XVIII, més o menys del 1750; ja hi ha plogut vegades, penso. L’arquitectura és la tradicional catalana d’aquells temps, però també s’hi troben detalls d’algun segle anterior. Se m’escapa la pregunta.
--De qui va sortir la idea del canvi de masia a un hotel de cinc estrelles, vaja de luxe?
--A la dècada dels setanta, Jani, el meu germà, la va comprar. En aquell moment sense cap finalitat definida. Durant uns anys va quedar tal qual, hi vivia un pastor amb el seu ramat.
--Qui ho diria ara...
--Una vegada va anar a la Toscana i s’adonà que el paisatge d’allà era bastant similar al nostre. Dintre el seu romanticisme, va pensar que fóra bonic que cada matí hi hagués gent que en obrir la finestra podés gaudir d´un panorama semblant.
La Montserrat em va invitar a donar una passejada pel jardí i després va culminar la tarda mostrant-me l’interior de l’hotel, interessant i colpidor, pel meu poc coneixement en la decoració d’aquell segle, confortable com a hotel i bonic com a museu don temps.
Em posa al corrent que quan es va comprar la masia no hi havia mobles. Tot ha estat comprat a antiquaris i brocanters de la zona, i en altres establiments per poder obtenir un estil que tothom s’hi identifiqués i s’hi sentís còmode.
--Montserrat, l’hotel no és a la vista ni és un lloc de pas, costa de fer clients?
--Sí, molt, però els que fem són amics, no clients. Avui dia el cinquanta per cent ja ho són d’anys, tan del país com estrangers. Hi ha molt de bon ambient i en no ser hotelers el tracte que reben és familiar. El personal és jove.
Acaba dient-me que els esforços realitzats han estat proporcionals a les satisfaccions rebudes. El Baix Empordà és escollit per molts diferents tipus de persones per gaudir-lo, rellevants tant en política com en afers socials, del país i estrangeres; anys enrere mai m’ho hauria imaginat, i em sembla positiu per al poble de Torrent i pel mateix Baix Empordà. Va ser una bonica tarda d’estiu.