El Baix Empordà ja fa 15 anys --(XII)

Em vé al pensament el dia que vaig anar als Masos de Pals a casa de l´Agustí Tubau, que orgullós m´explicava que era nascut a Can Pau de les Garites, als Masos, i que era pastor d´oví de tota la vida, segona generació de les quatre de la nissaga.
--Als set anys ja portava a pasturar –em diu--. Ja t´he dit que som quatre generacions. Al meu pare, quan va néixer, ja li van regalar una ovella, costums d´aquells temps, al 1889. Aleshores la trashumància estava en el seu apogeu.
Dec haver fet cara d´estranyesa perquè seguidament m´explica que la trashumància és el trasllat del bestiar a les zones de pastura on els prats es mantenen verds a l´estiu. Uns 180 quilòmetres a peu, des de casa fins a la Molina; però que ara ja es fa amb camions. M´aclareix que ell va veure que aquí als Masos a l´hivern hi havia menys problemes, i aquí va arrelar: els Tubau continuen al poble i amb el bestiar.
--Tots el bens són iguals?
--La raça que sempre hem tingut és la queralpina, són banyudes, però ara ja no en queden. La gent no para compte que, aquí, la de casa és la que dóna resultat.
Intento esbrinar com és la vida d´un pastor i veig que s´ha d´estar pendent del bestiar les vint-i-quatre hores del dia. Sempre a l´aguait que algun animalot no entri al corral, o bé algun “eixerit”. No tenen diumenges, ni festes i el fred i la calor no compten. El ramat continua fent la seva vida i si el pastor té febre s´ha de sortir igual, no troben gent que els reemplacin, ni pagant, ni fent un favor.
--Quan van néixer els meus fills, em van vigilar el ramat dues hores. Aquests fets ni que els expliquis no es poden comprendre. Però, com més hi ets més t´agrada i no te´n mouries, d´entremig d´ells.
--I la soletat?
--El gos, per tradició, és el millor amic de l´home, però per a un pastor és el millor company, sense ell un pastor no va enlloc. A més no es podria controlar ni dominar el ramat.
Ara penso en el que parlàvem amb el Jordi Muxach sobre els gossos i veig que coincideixen sobre la necessitat del gos en un ramat, però en canvi ell, l´Agustí, diu que no és partidari dels concursos. Són maneres de pensar i fer, molt respectables cada una d´elles. Em continua explicant que un ramat pot constar d´uns tres-cents animals; amb un boc per a cada cinquanta ovelles, més o menys. El “boc”, per als neòfits en la matèria, és el pare dels bens. I són els que porten l´esquella; i les ovelles, normalment, submises al seu darrere.
Jo em creia que, per a un pastor, veure els xais penjats a les carnisseries, havia d´afectar-los i m´aclareix que no, que si no venguessin els ramats no es podria mantenir perquè serien enormes, ja que per llei de vida tots els éssers ens anem multiplicant. Però jo encara el burxo més.
--I quan són a la taula, què?
--Aleshores és quan me les menjo més a gust, perquè en ser meves en sé la qualitat.
--Alguna vegada heu tingut alguna ovella predilecta?
--Home..., sempre n´hi ha una, ara tenim la Manyaga, que quan surts et vé al costat i no se´n mou. No saps perquè però l´atracció és recíproca.
L´Agustí es queda pensatiu i després d´uns segons em diu que per ser pastor s´hi ha de néixer, que hi ha persones que voldrien fer-ne i que no servirien mai, que ell si tornés a néixer tornaria a ser pastor, ja que no sols és portar les ovelles sinó moltres altres coses... de vegades toca fer de llevadores al mig del camp.
--Si veus que li surt el nas, que no es resol el part, que la cosa va malament, no et toca altre remei que posar-li la mà i ajudar-la. Tu també pateixes en veure la bèstia patir, a vegades no les pots ajudar, d´altres el tenen girat i els has de donar la volta, És part de la feina, sinó perds a la mare i al fill.
Com a comiat m´explica que alguna vegada se´ls mengen l´entrepà i aleshores es queden sense esmorzar, o bé que també en trobes a faltar alguna i als quatre o cinc dies apareix amb un o dos xais al costat.
Li dóno tota la raó, és una feina que ha d´agradar.
He deixat el cotxe a la carretera; per tant, des de casa de l´Agustí haig de caminar una mica fins arribar-hi. Ho faig de gust, tranquil•lament; han marxat els petits núvols de quan he arribat, el dia és clar i corre una brisa que s´agraeix, vaig poquet a poquet, com no volent arribar al cotxe, m´agrada sentir-me encara sota la influència de la xerrada amb l´Agustí, tota l´estona ha estat acariciant, a la seva falda, un cadellet molt petit de gos, negre com la sutja, crec que gaudia tant explicant-me la trashumància de les ovelles com de les carícies que li retornava el gosset.
Pensant amb la conversa que he tingut amb ell, arribo a la conclusió que totes les feines que tracten directament amb la natura, moldegen la gent, són transparents, traspuen dignitat, sí! Jo els veig diferents, quan et parlen de les seves vivències veus les coses tan corrents i normals que et relaxen completament mentre els escoltes.
Agafo el Micra, miro el rellotge i veig que s´acosta l´hora de dinar; no tinc ganes de posar-me a la cuina i em faig jo mateixa un regal, a algun restaurant falta gent. El Baix Empordà n`és ple i no saps quin és millor; no hem d´envejar la famosa cuina francesa per a res del món. Recordo que una vegada em van dir que a moltes ciutats o pobles, els divendres i dissabtes a la nit la gent va al cinema; aquí al Baix Empordà, normalment, la gent va a sopar. I clar, és molt millor, perquè no és el mateix estar assegut una hora i mitja davant d´una pantalla que trobar-te de tertulia enmig d´un grup d´amics i de passada assaborir els plats típics de la comarca.
He pogut constatar personalment que en cada restaurant tenen el seu menú típic, o si més no, el seu toc particular; una simple torrada de pa, cuit amb llenya, amb tomàquet, escalivada i anxoves, no la trobes igual en tots els restaurants, s´ha d´anar descobrint i retenint al pensament el plat i el lloc que en un moment donat vols trobar-te al davant, tant si vas sol com acompanyat. Aconseguir-ho és fàcil i tot un privilegi.
A vegades no és necessari un “cinc estrelles”, per gaudir d´un àpat i per trobar-se al cel tranquil i satisfet; jo us emplaço simplement a prendre un cafè amb llet o un refresc, amb el vostre diari preferit damunt la taula, en alguna de les terrasses prop del mar, per exemple la terrassa de l´hotel Sant Roc o a l´hotel La Torre, tots dos a Calella de Palafrugell; un cop allà feu una mirada al mar observant com les ones espeteguen contra les roques oferint-vos un munt de blancalls, uns glopets de cafè amb llet, una ullada a l´article del vostre interès, respirar a fons la flaire del bosc i la mar barrejades, tornar a mirar les onades i segur, segur, que tots m´agraireu el suggeriment. És una regalia aquesta horeta que pot durar la lectura del diari.
Tinc set i en passar pel davant del Minigolf Calella entro a prendre´m una toronjada. Sentats en una taula s´hi troben els amos del local, la Josefina i en Marcel, que en veure que em vaig a asseure’m en una taula em conviden a fer-ho a la seva, accepto i en pocs moments, tot assavorint el refresc, estem fent una bona xerrada. M’assabento que ell és natural de Manresa, que el seu nom és Marcel Torres Estrada i que més de la meitat de l´any se´l passa a Calella.
Tot bé d´un dia que en passar per aquí per anar a la platja va veure un terreny que es venia i –aquí va començar la història—diu que ja hi estan molt arrelats.
--Què tindrà Calella? Em pregunto,-- encara que ja sé la resposta--encandaleix molta gent.
--Però, perquè un minigolf? I no una cafeteria o un supermercat? Interrogo.
--Primer de tot perquè aquí, aleshores no n´hi havia cap. Segon perquè veient un alt porcentatge de turisme a més dels estiuejants dels país, vaig considerar que podia ser interessant per nosaltres i pel poble. A la llarga he constatat que ha interessat més al turisme que als d´aquí, ja que a l´hivern en no haver-hi turisme de fora no hi havia vida i el tenia de tancar.
En interessar-me si era un joc o un esport em diu que està considerat un joc, que existeixen unes normes especificades en les butlletes que s´entreguen quan es comença a jugar la partida juntament amb lel pal i la pilota. Aquest joc explícitament és: un pal (putter), una pilota (bola), un forat (green) i uns impediments per arribar a l´objectiu final amb les menys vegades possibles, en un recorregut total de divuit “greens”, igual que el golf.
M´especifica, i que la gent quan juga el que vol és gunyar, a vegades veus a un grup d´amics que fan responsable al minigolf de qui pagarà el sopar o bé tan sols un cafè, tot si val per passar una bona estona.
--És perillós el joc?—pregunto.
--La falta d´atenció i la manca de pràctica en el joc pot provocar algun accident voluntari, alguns poden ser una mica sérios, un cop de pal al cap pot ser traumàtic en tots sentits, físicament pel que ho reb i psíquic pel que involuntariemt ho ha fet. També ni han que t´arrenquen, involuntariament, un somriure. Una vegada, una bola va anar a parar a la taula d´un grup que prenien un aperitiu, tots es van banyar amb cervesa.
Des de la barra del bar el criden, s´aixeca i s’acomiada, la Josefina m’acompanya fins a la porta d’entrada.
He agraït al Marcel la explicació, ja que hi ha vegades que hi han coses que les coneixes de veure-les continuament i en canvi ets una neófita en la matèria.
Un dels carrers que més m´agraden de Calella es el Gravina, des de l´entrada al Port-Bo a l´esquerra el podeu trobar, és un tema per pintar; les pareds encalades, els graons del desnivell del carrer que s´enfila una mica, les buganbilles que algun veí hi té molt encertadament posades..., des de baix no es veu l´acabament del carrer i això fa que un s´interessi per veure´l, com si fos un estímul o bé un provocament a la curiositat. Si un és observador m´es d´una vegada veus als turistes com en mirar-se´l es paren, murmuren entre sí i enfilen carrer amunt, com si fos un parany, no es pot resistir.