EL 25 DE DESEMBRE FUM,FUM,FUM

EL VINT-I-CINC DE DESEMBRE, FUM, FUM, FUM

Fa molt de temps, els dinars de Nadal a casa els meus sogres durant les llargues sobretaules el menjador s’omplia. La meva sogra que era l’única que no fumava obria la finestra per substituir el Co2 de l’atmosfera per que entrés l’aire pur que emetien els camions, cotxes i autobusos del carrer, la resta ens fotíem de fred però acceptàvem la petita venjança de la no fumadora. Estava en minoria i poca cosa més podia fer. Alguns dels meus cunyats amb els anys van decidir canviar la cigarreta per un bon cigar desprès de dinar, al•legant que era menys perjudicial per la salut. En el pas dels anys alguns d’ells es van fer conversos de la lliga contra el fum, tot i això seguien en minoria i aguantaven estoicament el fet de ser fumadors passius.
El sicle natural de la vida va fer que als nostres dinars s’hi incorporessin criatures nou vingudes. Els pares recents demanaven als qui encara persistíem amb el vici de fumar, que ho féssim amb moderació i allunyats dels seus cadells. Poc a poc em vaig anar quedant sola, els ex fumadors van assolir la majoria absoluta. De bon principi la resta em miraven amb llàstima, ja que no disposava de la mateixa força de voluntat que ells per poder vèncer aquella execrable addicció. De tant en tant sorgia algun comentari sobre uns pegats o d’altres remeis capaços de produir aversió al tabac fins i tot al fumador més recalcitrant, o sigui...jo.
Aquells que exigien absència de fum pels seus fills, es passaven les sobretaules trascolant alcohol com a cosacs. Havien decidit deixar de castigar els seus pulmons i s’havien acarnissat amb el seu fetge sense tenir en compte que de pulmons en tenien dos i de fetge només un. Ja feia Nadals que en aquella taula jo estava en minoria i em tocava practicar el meu vici solitari en un racó de la terrassa, malgrat tot seguia amb la meva insubmissió.

Aquest vint-i-cinc de desembre, com tots els anys, em vaig proveir de tabac abans d’anar a casa els sogres, em va satisfer veure que feia un sol espatarrant i no passaria tan fred al racó de fumar. La cosa va anar com sempre: exclamacions d’alegria per la trobada, recriminacions amables pel fet de no veure’ns massa durant l’any i la pregunta de sempre: “que com ho portes lo del tabac? “ Abans de dinar ja m’havia acabat el quart de paquet que duia encetat. Desprès d’afartar-nos com animals i veure desaforadament, el meu organisme va començar a notar la síndrome d’abstinència, tot i que sabia que quedaria com el que sóc, una mal educada, no vaig aguantar més i me’n vaig anar a la saleta on havia deixat la bossa per tal de agafar el meu paquet de cigarrets. Els més petits de la família que feia estona que jugaven en aquella estança van passar de la meva presencia la qual cosa vaig agrair, tot i això vaig posar la mà a la bossa discretament no volia que els seus pares m’acusessin de fer apologia del tabaquisme. Els batecs del cor se’m van accelerar, la meva mà palpava objectes diversos però no el paquet de cigarrets. Sense tenir en compte la presencia de les criatures vaig abocar tot el contingut de la bossa a sobre de la tauleta. Res de res, el tabac havia volat. He de reconèixer que vaig perdre les maneres. Que cabrons! Estava convençuda que la brigada junior contra el fum tenia alguna cosa a veure en aquella desaparició. Els vaig interrogar impacientment, ells em miraven de manera divertida com si fos un joc i somreien, la meva paciència va arribar a un límit, en veure que no obtindria res d’aquells marrecs vaig passar directament a les amenaces. Atemorits van cridar els seus pares que malgrat anar torrats van acudir immediatament a l’auxili dels seus fillets. Desprès d’escoltar el testimoni dels nans van reprovar severament la meva conducta. El meu home no va tenir nassos de sortir en la meva defensa, és més crec que es va sentir una mica venjat, ja que va ser el primer en deixar de fumar i suportava pacientment els meus fums.
Podia passar olímpicament dels retrets de la meva família política, del que no podia passar però era d’estar-me més temps sense encendre un cigarret. Encara que sabia que el dia de Nadal estava tot tancat i barrat la desesperació em va fer sortir al carrer, conservava un bri d’esperança, com a bona addicta estava disposada a comprar a qualsevol passavolant un paquet a preu de cocaïna. El carrer estava desert no hi havia un ànima, el meu cap discorria amb rapidesa, em va venir a la ment un bar regentat per xinesos, aquests no tanquen mai, Greu error, malgrat treballar tots els dies del any i ser budistes aquell dia van decidir integrar-se a les costums cristianes. Derrotada i emprenyada vaig tornar cap a casa els sogres només entrar la cara de la parentela es va crispar en veurem en aquell estat, temien el pitjor. La meva sogra que és una múrria i no volia mala maror em va suggerir que anés a l’estació, n’estic segura que coneixia la solució de bon principi però li agrada veurem patí. Sóc mandrosa de mena però no em va doldre gens fer el quilòmetre que em separava del meu objectiu. Efectivament el bar de l’estació tenia una preciosa màquina amb llumetes que podia dispensar qualsevol marca de tabac i malgrat la meva quimera, funcionava a la perfecció. Després d’introduir les monedes va servir-me el més apreciat regal de Nadal. El bar estava bui,t només hi havia un cambrer avorrit amb cara de melangia a l’altra banda del taulell. Volia rescabalar-me de neguit passat en la recerca del meu vici, vaig seure a la barra i vaig demanar un cafè amb gel. Mentre donava conversa al pobre noi, anava fumant un cigarret rere l’altre el cambrer em contestava amb concisos si, no, cada cop tenia els ulls més vermells i molls, no podria assegurar que aquest fenomen fos fruit del fet de estar lluny de la família en un dia tan senyalat o bé degut al fum que exhalava el meu tabac. Desprès de dos cafès amb gel i cansada de veure com aquell pobre xicot no parava de eixugar-se els ulls, vaig prendre la determinació de tornar amb els meus. En arribar a casa els sogres, la família sense respectar la meva absència s’havia repartit els presents pertinents a la data, i tothom es preparava per tornar a casa. Jo com a demostració de força encara vaig gosar a encendre una cigarreta en presencia de tots, la qual cosa va accelerar la marxa de la resta dels parents. El meu home va suggerir que també era hora de marxar cap a casa ja que era tard. Satisfeta i farcida de fum el vaig seguir, ja tenia ganes de tornar a casa i disposar de la meva vida com em vingués de ganes. De casa els meus sogres fins a casa nostra hi ha dues hores de camí, però no em preocupava tenia el meu tabac i llicencia per fumar al cotxe. Feia un quart d’hora que estàvem a la carretera quan va sonar el mòbil, era la meva sogra per comunicar-me que m’havia deixat el tabac a sobre la taula. D’entrada em vaig emprenyar però tot seguit vaig recordar que a casa encara em quedava mig cartró i el meu cos anava prou sortit de nicotina per aguantar el trajecte i em vaig relaxar fen un somriure de satisfacció.