SI LES PARETS PARLESSIN...

SI LES PARETS PARLESSIN…

El meu divorci, al cap de trenta anys de compartir la vida amb la meva esposa, va ser, per dir-ho d'alguna manera, amistós, ella es va quedar amb la casa i el cotxe i jo amb la Bruna una bòxer de sis anys. El que més mandra em va fer de tot plegat va ser haver de buscar un pis per viure. Des de que em vaig casar no m'havia mogut mai de la mateixa casa. Malgrat que la meva dona m'havia donat el termini d'un mes per abandonar la llar comuna, m'havia d'afanyar en trobar un nou habitatge.
Vaig voltar totes les agències de lloguer i venda de pisos de la ciutat. La possibilitat de compra quedava descartada donada la meva precària situació econòmica. La solució a priori era llogar-ne un que no fos massa car. La cosa va resultar més difícil del que em pensava: Els pisos que estaven mitjanament bé costaven molts diners. Els que no eren molt cars eren autèntiques cofurnes i els que es podien adaptar a la meva butxaca i el meu gust, no admetien animals.
Casualment, un vespre quan tornava del meu periple immobiliari, vaig coincidir a l'ascensor amb el Josep Rocamora que era, juntament amb nosaltres, un dels veïns més antic de l'escala. En veure'm va fer un gest compungit, se'l veia incòmode, amb veu dolguda em va dir que lamentava molt el tràngol pel qual estava passant, i que encara que ell era un home solter podia entendre que trencar tants anys de relacions no era plat de bon gust. Vaig agrair la seva mostra d'empatia de tot cor. La meva intenció no era amoïnar-lo més, Rocamora era una persona molt sensible, malgrat tot no me'n vaig poder estar d'explicar-li el viacrucis que estava passant per tal de trobar un lloc on viure. Mentre li parlava, Rocamora afinava els ulls com si alguna cosa li ballés pel cap
-Disculpa, Josep -vaig dir-li avergonyit- Ja sé que em faig pesat sobre aquest tema però em té obsessionat.
-No, no és això. Estava rumiant que potser tinc una solució al teu problema d'habitatge.
El bon veí em va parlar d'un oncle seu que tenia una casa tancada des de feia molts anys, l'home no s'havia plantejat mai llogar-la però donades les circumstàncies intentaria que s'avingués a fer-ho.
Desesperat com estava per no tenir on anar a raure, vaig agrair-li infinitament l'oferta al Josep Rocamora.
No havia passat una setmana quan el Rocamora em va notificar que el seu oncle estava disposat a llogar-me la casa per un preu simbòlic ja que la seva intenció no era fer cap negoci. No vaig gosar besar-lo perquè la nostra relació de veïnatge no donava per tant.
L'endemà mateix el veí em va acompanyar a veure la casa. Portàvem una bona estona donant voltes per un barri de la part alta de la ciutat quan de sobte, va aturar el cotxe i em va assenyalar una casa de dues plantes i aspecte senyorívol envoltada d'edificis dels anomenats: "de alto standing". En Rocamora aparcà a la vorera i desprès de furgar una estona per la butxaca va treure un manat de claus i va obrir la reixa, la porta de ferro va grinyolar com si estigués adolorida. Un jardí ple d'herbes i arbres mig secs envoltava la casa de construcció antiga però solida, a la part frontal hi havia un gran porxo al qual s'accedia mitjançant uns esglaons de marbre que el temps havia cobert de fullaraca. Una gran porta de fusta massissa a la qual ni el pas del temps ni els rajos persistents del sol havien aconseguit deteriorar, servia per franquejar l'entrada a la casa. Al Rocamora li va costar una mica que el pany es vencés a la volta de la clau, com era home de recursos, va anar al cotxe i va tornar amb un drapet untat amb oli que va aplicar acuradament al pany rebel, finalment la porta va cedir . El meu veí, satisfet per l'èxit de la seva operació, em va dir amb to cerimoniós i una mica teatral: "Heus ací la teva morada". L'interior era a les fosques, en Rocamora va entrar davant meu a les palpentes, des de l'entrada estant m'arribava un cert tuf a resclosit, quan el veí va obrir els porticons la llum del sol em va guiar fins a la sala on ell m'esperava aspectant. Era un espai molt ampli. Un finestral en arc de gran amplada que donava al jardí il·luminava tota l'estança. Rocamora va alliberar el mobiliari dels llençols que el cobrien i sota aquelles fundes polsoses i groguenques, van aparèixer mobles regis que malgrat els anys que duien coberts, mantenien l'esplendor de la seva noblesa. Satisfet de la meva aprovació, Rocamora va mostrar-me tota la resta de la casa com si fos un professional d'una immobiliària. Les habitacions, banys, cuina etcètera... tot era d'un gust d'allò més refinat.
-Que et sembla? -Em va preguntar Rocamora un cop conclosa la visita.
-És una casa fastuosa, no fa per mi -li vaig respondre sincerament.
El meu veí em va mirar fixament apuntant un somriure murri.
-Doncs no crec que tinguis massa oportunitats de trobar res més. El termini que et va donar la teva ex dona per abandonar la casa comuna és a punt d'exaurir.
L'argument de Rocamora em va convèncer. Vam quedar d'acord que m'instal·laria l'endemà mateix. Com ja tenia previs, a primera hora del dia següent vaig fer les maletes, em vaig acomiadar de la meva ex dona agraint-li la seva hospitalitat i vaig tancar la porta a trenta anys de la meva vida sense cap rancúnia, amb la il·lusió de començar una nova vida a la meva mansió en companyia de la meva gossa.
Quan vaig obrir la porta de la meva nova llar, la Bruna es va mostrar reticent a entrar. Literalment vaig haver de arrossegar-la estirant-la de la corretja. En soltar-la a dintre la casa, la gossa va arraulir-se en un racó de la sala udolant atemorida. L'actitud de la Bruna em va sorprendre, era un animalet molt dòcil i de caràcter afable. Vaig atribuir l'excentricitat del seu comportament al canvi de domicili. Els gossos són animals de costums i els costa adaptar-se.
Per celebrar la nova vida de solter, aquella nit vaig fer un sopar especial amb unes delicadeses adients per l'ocasió i un bon vi. Abans d'entaular-me, vaig disposar en un racó de la cuina dos pots; un d'aigua i l'altre de menjar per a gossos que a la Bruna li encantava. Després de cridar-la insistentment perquè acudís a menjar sense cap èxit, li vaig acostar els pots al racó del qual persistia en no moure's, el menjar ni el va tocar, l'animalet em mirava amb ulls atemorits. Vaig decidir esperar a l'endemà per veure si el nou dia la feia canviar d'actitud, en cas contrari la duria al veterinari.
Després de sopar vaig trobar a faltar un aparell de televisió. Encara que no era un fanàtic de la "tele" acostumava a mirar-la una estona abans d'anar al llit. Com alternativa vaig agafar un llibre i me'n vaig anar a la meva habitació. Bé per l'excitació de la novetat o bé perquè el llit m'era estrany no podia agafar el son. Quan vaig aconseguir endormiscar-me, els ganyols de la gossa em van despertar, emprenyat, em vaig llevar del llit disposat a esbroncar-la aquell animaló n'estava fent un gra massa. Quan vaig ser davant la Bruna, em va fer llàstima i me la vaig emportar a la meva habitació per tal de que tranquil·litzar-la,. Va estar un gest inútil, ajaguda al costat del meu llit, la gossa no va deixar de somicar ni un moment.
Sense adonar-me'n, la son em va vèncer. Entre somnis sentia que una veu somorta em cridava. Em vaig despertar sobresaltat, la veu insistia en repetir el meu nom. Esglaiat vaig encendre el llum de la tauleta de nit. En aquella habitació només érem la gossa i jo. Com que sóc un home que tendeix a analitzar les situacions, vaig donar la culpa d'aquell fet insòlit al cansament i el nerviosisme. Em vaig girar de costat intentant reprendre el son sense aconseguir-ho. La veu insistia, aquest cop de forma més clara:
-Eh, tu, escolta'm - El so procedent de la paret era impacient -Fes-me cas, porto molt de temps sense parlar amb ningú, no saps les ganes que tinc de petar la xerrada.
Em vaig incorporar al llit com un resort. El que estava succeint no podia ser producte d'una intoxicació etílica, durant el sopar només havia pres una copa de vi. Necessitava trobar una explicació raonable, potser el meu veí m'havia fet una broma de benvinguda, ho vaig descartar immediatament, el Rocamora era un home seriós i cabal incapaç d'una bajanada així. Com a últim recurs vaig decidir encarar-me a la veu.
-Qui ets i què vols? -vaig cridar amb la veu tremolosa.
-Sóc l'esperit de la casa que et parla mitjançant la paret.
-Ja n'hi ha prou! Aquesta broma pesada esta durant massa i no té cap gràcia -cridava per espantar la meva pròpia por.
-Mira que sou complicats el humans, us passeu la vida utilitzant el condicional: "Si les parets parlessin..." i quan ens decidim a fer-ho tot són escarafalls.
La camisa no em tocava al cos, la Bruna s'havia esmunyit al llit i només treia el morro de sota els llençols. Em vaig armar de valor i em vaig escurar la gargamella.
-Quin és el motiu pel qual m'has escollit a mi per manifestar-te?
-No siguis petulant -em va respondre mol digna, com corresponia a una paret de casa bona- Els meus escollits han estat molts dels habitants d'aquesta mansió que per una raó o altra m'han obligat a trencar el silenci.
Sense gairebé adonar-me'n, vaig establir una conversa amb aquella paret com si fos la cosa més normal del món.
-Llavors, tu coneixes totes les intimitats d'aquesta alcova?
-No, i ara! -va exclamar superba- jo conec tot el que fa referència a la casa i els seus ocupants però malgrat que estic feta de materials de construcció tinc un sentit ètic molt profund i un gran respecte a la intimitat aliena. Tenint en compte que fa més de un segle que estic construïda, mira si en puc saber de coses!
-Doncs i com és que en aquest cas has traït el teu aferrat sentit ètic? -vaig preguntar-li relaxat fins al punt de fer servir la ironia.
-Home, l'excepció és deguda al fet que tu i la teva gossa sou els únics ocupants d'aquesta habitació i no crec que entre vosaltres dos hi hagi vincles, ja m'entens...
Prou que entenia aquella múrria! Desvetllat del tot em vaig acomodar al llit amb dos coixins a l'
esquena disposat a escoltar aquell mur xerraire.
Atreta pel meu interès, la meva interlocutora es va animar:
-El meu primer propietari va ser un home que tenia negocis a ultramar, va fer construir aquesta casa com a regal de casament de la seva única filla, l'Amelia amb un noi de bona família però de pocs ingressos. L'Ernest era fill d'un marquès que només havia heretat dels seus avantpassats el títol i un palauet que va haver de vendre's per pagar els deutes pendents. El xicot era molt ben plantat i tenia unes maneres exquisides, en canvi la filla del amo no era gran cosa, era menuda i eixuta de tracte, tenia uns ulls negres i petits com dues olives i uns llavis massa prims que sempre premia amb força. El meu amo va moblar la casa -o sigui a mi- amb molt gust. Tots els mobles eren de fustes nobles d'importació. Les làmpades de cristall de Bohèmia penjaven de tots els sostres, les parets van ser revestides de paper i teles importades de França, el marbre del terra estava recobert de catifes procedents de Pèrsia. No és per dir-ho però feia un pam de goig.
Just tornar del viatge de noces per Europa els jovençans van instal·lar-se aquí. Els primers anys tots van ser flors i violes. Fins i tot el caràcter de l'Amelia s'havia lenificat. Es van organitzar balls i sopars que van ser comentats per tota la contrada. Amb el temps la relació entre la parella es va anar refredant. L'Ernest parava poc a casa, les festes i saraus cada cop s'espaiaven més fins que es van deixar de celebrar. L'Amelia anava tot el dia amunt i avall sospirant de tal manera que em feia tremolar els fonaments. Entre el servei corria la brama que els amos tenien problemes d'alcova -però com ja t'he dit abans, la meva discreció no em va permetre comprovar-ho- També hi havia algunes enraonies sobre que el senyor Ernest s'entenia amb una vedet molt coneguda a la ciutat.
Fos com fos, el pare de l'Amelia que era una fura, va decidir intervenir abans que el matrimoni se n'anés en orris. Va fer les gestions pertinents perquè el seu gendre ocupes el càrrec de director executiu d'una de les seves empreses de les Antilles. Estava segur que el clima càlid d'aquelles terres escalfaria la fredor que s'havia instaurat entre la parella. Amb l'absència del joves i el servei, em vaig sentir molt sola, al cap de un temps es van presentar uns nous amos que m'havien comprat. Aquest eren uns nou-rics que havien fet fortuna amb negocis tèrbols. Eren un matrimoni de mitjana edat i dos fills ganàpies. La senyora -per dir-li d'alguna manera- era baixeta i rodona com una baldufa. Anava sempre abillada com un arbre de Nadal. Malgrat ser vulgar i grollera, gastava ínfules de marquesa. L'amo, intentava camuflar el seu passat humil omplint la sala de retrats comprats a antiquaris per tal de fer-los passar pels seus avantpassats. Dels fills prefereixo no parlar-ne. Tot plegat era prou penós. Cap d'ells tenia el mínim estil, em treien de polleguera.
Fins aleshores mai havia fet servir els meus poders per comunicar-me, però un dia, un fet molt desagradable va ser la gota que va fer vessar el got de la meva paciència.
El nou propietari va celebrar una festa. Va convidar una colla d'amics de la seva corda, per presumir més que d'altra cosa, va treure els vins de les millors reserves, els invitats el trascolaven com si fos aigua, ni tan sols l'assaborien, van procedir de la mateixa manera amb els brandis i els licors. En acabar el sopar tots anaven borratxos. Tots cridaven i parlaven a l'hora, allò semblava el mercat de Cala. Les dones reien com lloques de qualsevol ximpleria i els homes no s'hi van mirar gens d'orinar pel porxo i pel jardí. Mai havia vist gent tan ordinària.
Indignada, vaig esperar que marxés tota aquella patuleia. Aprofitant que l'amo estava al despatx fen una copa, satisfet per l'èxit de la festa, el vaig renyar amb ganes.
-Escolteu amo! No puc permetre aquesta actitud dintre meu -vaig dir-li enutjada.
L'hauries d'haver vist! L'home es va posar vermell com un tomàquet i amb els ulls esbatanats buscava per tota l'estança la procedència de la meva veu. Esparverat, va deixar caure la copa a terra i va fugir com un esperitat. L'endemà a l'hora del desdejuni vaig sentir com li explicava a la seva dona l'incident de la nit anterior.
-Em fa l'efecte que ahir a la nit em vaig passar amb l'alcohol - deia l'amo amb to divertit- fins i tot sentia veus que em parlaven.
-La mestressa se'l va mirar de fit a fit. Ves que no tinguem una casa encantada -va dir sorneguera.
Tots dos van soltar una riallada i van continuar devorant l'esmorzar. En veure que el meu pla no havia sorgit efecte, vaig tornar a intentar-ho però aquest cop la meva víctima va ser l'ama.
Aquesta és la meva per soltar el meu discurs, vaig pensar quan aquella mateixa tarda la dona es trobava prenent cafè a la sala escarxofada el sofà,-Senyora, ja que malgrat les advertències d'ahir a la nit, el seu marit no m'ha fet cas, li prego que vostè m'escolti: he de manifestar molt seriosament que em desagraden les seves maneres vulgars i barroeres de procedir, els demano un comportament més adient a la categoria de la casa.
La dona va començar a girar el cap per tota l'habitació: amunt, avall, pels costats totalment desconcertada. De sobte, ni les pólvores vermelles que duia als pòmuls van poder ocultar la pal·lidesa del seu semblant, els llavis li tremolaven de tal manera que semblava que passes el rosari en veu baixa, la dona es va posar la mà al pit i es va esvanir. El metge va diagnosticar el cas com un ictus histèric i els va aconsellar que per guarir-se li aniria molt bé viure prop del mar.
No et pots imaginar el pes que em vaig treure de sobre -i no ho dic, per l'obesitat manifesta del matrimoni- un cop va marxar aquella gentalla. L'amo va preferir llogar la casa a vendre-la. Vaig albergar molts inquilins, cap d'ells s'hi va estar massa temps. Els uns perquè eren de la veta del propietari i m'esmerçava en foragitar-los i altres perquè no podien fer front al lloguer que aquell usurer de l'amo els apujava mes rere mes.
Vaig restar buida durant una bona temporada. Un dia es va presentar el nou-ric acompanyat d'un cavaller d'aspecte refinat la qual cosa em va sorprendre ja que l'amo no acostumava freqüentar aquest tipus de persones. Després de mirar la casa de dalt a baix, van passar al despatx. El visitant va dir que acceptava la mansió com a pagament dels deutes que l'amo avia contret. Allí mateix van signar els papers de canvi de propietat. Aquell senyor era l'oncle del teu amic Rocamora. He de dir que em vaig il·lusionar molt, ja era hora de tornar a estar habitada per persones amb classe. Però van passar els mesos i no apareixia ningú, de vegades m'esborronava pensant que la meva fi seria la de les altres cases del veïnatge, m'enderrocarien i al meu lloc construirien aquests edificis alts i anodins que m'envolten. Perdona'm la meva insistència en posar-me en contacte amb tu però desprès de tants anys frisava per parlar amb algú.
-Una història molt curiosa, i pel que fa a mi, que en penses? -vaig preguntar-li divertit -tinc el teu vistiplau per quedar-me a viure aquí?
-Amb tu tinc bones vibracions: ets conegut del senyor Rocamora, sembles una bona persona i amés em faig gran i necessito companyia i tranquil·litat. No crec que un home sol amb una gossa facin massa gresca.
Em vaig sentir afalagat per aquella autorització de permanència. De sobte me'n vaig recordar de la Bruna, feia estona que no la sentia.
-Tu que n'opines Bruna de tot això?
De sota els llençols es va sentir un grunyit, vaig voler interpretar que n'estava d'acord en que ens quedéssim a viure en aquella casa parladora. No recordo quan ni com em vaig quedar adormit, però quan em vaig despertar un sol espatarrant entrava per la finestra. A l'habitació només hi érem la gossa, que estava plàcidament asseguda al costat del llit, i jo. No en vaig poder treure l'entrellat si el fet ocorregut durant la nit havia estat producte d'un somni o va ser cert, per si de cas, al llevar-me del llit vaig desitjar-li un bon dia! D'allò més afectuós a la paret que hi havia davant meu.