Fent país

La vellesa és lletja, malgrat hom sempre ha volgut suavitzar aquesta dura realitat amb eufemismes com: "la tercera edat", "l'edat de la saviesa", "l'experiència del vells" i d'altres bajanades similars. Arribar a vell no té cap mèrit, només es tracta de no morir abans dels seixanta.
En Josep Vila i Vila ha sobrepassat els setanta ja fa molt de temps, i no li fa cap gràcia ser un ancià atrotinat, per la qual cosa és un vell amargat i esquerp que desconfia de tothom. Mentre esmorcà, el timbre de la porta, el distreu de la seva lectura preferida: les esqueles del diari.
-La mare que els ha matriculat! Qui serà a aquestes hores? -mormolà el Josep emprenyat.
Davant la insistència del visitant de no soltar el dit del timbre, l'ancià arrossega mandrosament els peus cap a la porta mentre solta un reguitzell de rebecs. Abans de passar el pestell mira per l'espiell amb desconfiança a l'altre costat hi ha un noi jove amb una clenxa engomada i un somriure idiota esperant pacient que algú l'obri..
-Que vol? -crida el vell de males maneres, obrin una mica la porta.
-Bon dia senyor, és vostè l'amo de la casa? -pregunta el noi tímidament
-Ho, sento jove, jo soc el majordom, l'amo encara pesa figues -li respon amb sorna l'ancià.
La resposta desconcerta el jove, malgrat tot se'n adona immediatament que té al davant un vell murri.
-Doncs, quan es desperti el seu amo, pot dir-li que he vingut a fer-li una oferta molt interessant? -diu el jove amb to misteriós.
-Molt bé jove, quina és aquesta meravellosa oferta que pot oferir, si es pot saber? -pregunta el vell interessat.
El jove en veure la curiositat del Josep, s'escura la gargamella i exposa el motiu de la seva visita.
-Diguem, que tinc la solució als problemes econòmics dels ancians -diu el noi tot cofoi.
-Vaja, qui ho havia de dir!... un àngel a trucat a la meva porta. Au, foti el camp que no estic per romanços. No tinc interès en fer-me de cap secta ni comprar cap llibre d'auto ajuda.
-No es tracta de res d'això, no s'amoïni senyor... disculpi'm com es diu vostè?
-No n'ha de fotre res de com em dic, tabalot, o m'explica d'una vegada que és el que vol o bon vent i barca nova.
-Veurà senyor... com es digui, formo part d'una empresa seriosa que té com a objectiu promocionar els productes catalans, o sigui, fer país.
-Doncs, apa, facin, facin -l'anima en Vila sorneguerament.
-Escolti, diu el jove -obviant la insolència del vell- Cada dia estem més envoltats de productes de fora, només ha de veure les botigues de records de les rambles: barrets mexicans, o cordovesos, toros, toreros; sevillanes, etcètera, i del nostre producte més nostrat, la barretina, Que se'n ha fet?
-És veritat -mormola el vell- ja no se'n veuen massa de barretines. Continuï jove...
El noi percep per primer cop des de que ha trucat el timbre que el vell comença a cedir la qual cosa li fa agafar ànims.
-El que pretén l'empresa que represento és promocionar els nostres productes pel món, qui ha de treure beneficis d'aquesta tasca, són la gent de la nostra terra, els més desfavorits; els jubilats.
En sentir els monts beneficis i jubilats, el vell posa uns ulls com a taronges. Al Josep comença a agradar-li la música que sent encara que no entén molt bé la lletra.
-O sigui que vostès són una institució com ara : "Artis Mutis" ?
El jove es mira el vell de fit a fit, mentre rumia si li està parlant seriosament o li vol fotre el pèl.
-No és exactament així, nosaltres ens emportem una petita part. Vostè però pot guanyar el que vulgui, nosaltres li paguem a tant la peça. Li lliurem el material i li venim a recollir.
-En cas que m'interesses la seva oferta, que he de fer? -pregunta el Josep, mentre aixeca les celles.
-Només ha d'enganxar una etiqueta amb la senyera a cada barretina, no cal ser físic nuclear per fer-ho, li ben asseguro.
-Està bé -diu el vell finalment- quan puc començar?
-Rebrà el material,dintre de dos dies -diu el noi exultant d'èxit.
Abans d'acomiadar-se el noi fa signar un paper a l'ancià conforme està d'acord amb les condicions de la feina, finalment tots dos homes tanquen el tracte amb a forta encaixada de mans.
Tal com va dir el xicot el material arriba amb tota puntualitat a casa Josep Vila. El vell agafa el paquet frisos per començar la feina, el desembolica apressadament, tot està correcte. La El vell es mira la barretina emocionat, la gira i veu unes lletres minúscules estampades a la capsa que li han lliurat conté vint etiquetes i vint barretines curosament col·locades. En Vila treu una barretina i se la mira amb atenció, feia molt de temps que no veia aquella mena de capell tan nostrat, a la banda de dintre de la peça hi ha una minúscula tira amb unes lletres que no encerta a llegir, agafa les ulleres de la butxaca de la camisa i afinant els ulls aconsegueix desxifrar el que hi posa: "Mede in China"
-Qui el va parir! -diu el Josep Vila entre rialles- Ja em semblava a mi que aquell xicot tenia els ulls molt esqueixats per ser de la terra. Malgrat tot que bé parlava el català el poca vergonya!