Epitafi

La Dolors Comas, fa girar l'aliança que du al dit anular amb impaciència mentre espera que acabin de preparar el cos del seu marit que no fa mitja hora que acaba de traspassar. De l'habitació 225 surt una infermera que amb un to molt professional, adient a les circumstancies, indica a la dona que ja pot entrar. La vídua recent, fa una mena de ganyota a tall d'agraïment, i entra a l'habitació on jeu el difunt, apropa una cadira al costat del llit hi prem fortament la mà del seu marit que encara és tèbia.
Tenia la mà del seu futur marit agafada a la seva quan li va demanar al Miquel Puig si es volia casar amb ella. La resposta del Miquel va ser, que si ella volia a ell ja li estava bé. Havien transcorregut quaranta anys des d' aquell dia. Ningú dels qui els coneixia podia entendre com aquelles dues persones de caràcters tan distints podien avenir-se. La Dolors era tota una dona de caràcter, en canvi el seu marit era home de poques paraules i de fàcil conformar.
Quan portaven un any de casats, la Dolors va dir al Miquel que desitjaria tenir un fill. La resposta del seu home va ser, "Si tu ho vols, a mi ja m'està bé". Al cap de dos anys va néixer un nadó sa i fort al qual van batejar amb el nom de Ramon com el pare de la Dolors. El Miquel va ser sempre un pare pacient i amorós amb el seu fill, la qual cosa treia a Dolors de polleguera perquè considerava que la feblesa del seu marit malcriava la criatura.
El Ramon tan bon punt va assolir la majoria d'edat, va independitzar-se de la seva família , el dia que va marxar de casa per sempre, va desitja-li al seu pare sort i paciència.
El Miquel ja es considerava un home afortunat pel fet de tenir la Dolors com a esposa, el seu no era un amor ardent, però malgrat tot era amor i a ell ja li estava bé.
Quan el metge els va donar la fatídica noticia que la malaltia que patia el Miquel no tenia cura, la Dolors no va vessar cap llàgrima davant el seu marit, i va estar al seu costat fins l'últim moment. Miquel va passar el tràngol amb serenitat, el dia que va exhalar l'ànima ho va fer amb resignació i placidesa.
Un truc a la porta de l'habitació treu la Dolors de les seves cabòries. Un jove ben plantat i uniformat entra a l'habitació.
-Permeti'm que li doni el meu condol senyora, sóc l'empleat de la funerària, ja ho tenim tot preparat per tal de traslladar el difunt al tanatori. Per cert, vol cap epitafi a la làpida?
Sense soltar la mà del seu marit la Dolors branda el cap com a senyal de negació, es mira per últim cop el Miquel, i es dirigeix al xicot de la funerària que es disposa a complir la seva comesa. "Esperi...si que en vull un d'epitafi! M'ha vingut al cap una frase del poeta Joan Brossa, que fa molt pel meu marit: HA MORT COM HA VISCUT, SENSE GANES.