No tot serveix per a tot

Recordo la meva avia asseguda en una cadireta baixa de bova escalfant-se a la bora de l’estufa de llenya, arrupideta com un pollet i abrigada amb una manteleta de llana que li cobria les espatlles. Era una dona menudeta, la seva cara estava solcada d’arrugues com si fos un pergamí; els seus dits eren llargs i retorçats com els sarments; i la pell que li cobria les mans era d’una finor que transparentava el traçat blavós de les venes.
L’àvia era incapaç de recordar el que havia menjat feia una estona, encara que recordava fil per randa la seva infantesa com si l’estigués vivint en aquell precís moment. Malgrat les seves històries acostumaven a ser reiteratives, a mi em fascinaven. Una de les que més m’agradava era la del dia que van enterrar a un home del llogaret del Pirineu on ella va néixer. Sovint li demanava que me l’expliqués, i ella s’hi avenia tota cofoia. L’àvia badava els seus petits ulls color mel com si volgués invocar els records.
-Veuràs...quan tenia uns vuit a nou anys, va venir al poble el bisbe de Lleida a inaugurar l’arranjament de l’altar de l’església. Totes les criatures de l’escola vam assistir a l’acte, el bisbe va concloure el discurs amb una frase que jo vaig trobar molt maca, la frase era: “per molts anys puguem fer tan bones obres”. Al cap de pocs dies va morir un home del poble; Joan, Joan “de cal forner” li deien. Com érem pocs veïns tothom ens coneixíem, i quan moria algú acudíem tots a l’enterrament. El dia que va morir el Joan, la mare em va dir que com ja era tota una doneta l’endemà podria acompanyar-la al funeral i presentar el dol a la família del difunt.
Aquell luctuós esdeveniment representava per a mi l’entrada al món dels adults, la qual cosa em va satisfer d’allò més. L’endemà malgrat ser dia festiu em vaig llevar d’hora amb l’emoció al cos. Com la mare em coneixia prou bé, pel camí em va anar alliçonant de com m’havia de comportar: “ no et moquis mentre el mossèn diu la missa, ni et remoguis al banc i sobre tot no et fiquis els dits al nas com fas sempre que t’avorreixes. Ah! Per cert, quan anem a casa la viuda no xerris pels colzes, només li has de dir: “L’acompanyo en el sentiment” i prou”.
La cerimònia la vaig trobar llarga i avorrida, mentre el capellà des de l’altar recent estrenat, parlava de les nombroses virtuts del finat, jo m’entretenia repetint una i una altra vegada com si fos una salmodia: “li acompanyo en el sentiment”, “li acompanyo en el sentiment”... Un cop finalitzada la missa pel difunt, els homes van acompanyar les despulles del Joan al cementiri i les dones en seguici vam anar a casa de la viuda. La dona del forner restava plantada al mig del menjador i les dones anaven passant pel davant seu, cadascuna li xiuxiuava unes paraules que jo no arribava entendre i la fornera les hi agraïa amb un gest de pesar. Quan em va tocar el torn de donar el meu condol, em vaig posar tant nerviosa que no sabia que dir, el cor em bategava de pressa i em vaig quedar en blanc. Per darrera la mare em va donar una petita empenta per tal que arranqués; no se’m va ocórrer d’altra cosa que fer una genuflexió i dir-li a l’esposa del difunt: “per molts anys puguem fer tan bones obres”. En veure el desconcert que mostrava la viuda, me’n vaig adonar que aquella no era la frase adient al cas, i em vaig posar vermella com un perdigot, les cares de les dones allí presents mostraven desaprovació, i em miraven com si m’hagués tornat lirona, la meva mare no sabia on mirar, finalment va mormolar una disculpa i em va estirar del braç fins al carrer.
De tornada cap a casa la mare enfurismada em va preguntar com se m’havia ocorregut aquella bajanada, jo somicant li vaig respondre, que era l’única frase cerimoniosa que em va venir al cap.
Quan l’àvia acabava la narració ens miràvem l’una a l’altra i esclafíem a riure com dues criatures. Els grans de la família mai entenien que ens feia tanta gràcia i ens consideraven, a l’una per vella i a l’altra per jove, tocades del bolet.