Efecte bumerang

Després d’una pila d’entrevistes de feina esgotadores, en Martí encara ha de superar una darrera prova si vol accedir al càrrec: el sopar amb el cap del departament. Suposa que centrarà la conversa en la part tècnica de la feina; aquí no l’enxamparan, està ben preparat. Ha de demostrar tenir una estratègia clara i determinació en l’execució de la tàctica, que així és com es guanyen batalles arreu.
Asseguts a taula, després de triar un àpat lleuger, Ramon, el seu futur superior jeràrquic, enceta el diàleg.
- Què li ha semblat l’equip? Oi que hi ha molt bon ambient?
- Per descomptat! Hi he notat un alt nivell de compromís amb els objectius, ganes d’enfrontar-se als reptes i una veritable ambició col•lectiva. Bé, quasi bé de tothom.
En Ramon aixeca les celles, sorprès, i fa:
- Quasi? Vaja, algú l’ha decebut?
- Decebut no és l’adjectiu. Quan m’hi he adreçat per un aclariment, la resposta ha estat la d’un autèntic capsigrany.
- Capsigrany? Vol dir de persona poc entenimentada?
- Exacte, no hi entenia ni un borrall, però a la vegada semblava molt entossudida en el que em deia, un comportament inacceptable.
- Sovint, els que tenen poc seny es distingeixen per una voluntat insubornable en fer el que han decidit, mentre els intel•ligents són uns genuïns cagadubtes, i per això els curts de gambals són tan perillosos, assoleixen allò que es proposen, per descabellat que sembli, hahaha!
En Martí també es posa a riure davant del raonament original del seu interlocutor. Però insisteix:
- Li haig de confessar que no suporto els pallussos cap de suro, són els pitjors perquè ja entrem en la categoria de bojos.
- Caram, aquest reguitzell d’insults em fan posar en guàrdia! Mai hauria qualificat així cap dels meus subordinats!
- Quan un treballador pretén vendre fum a algú, sense cap fonament en el que diu, només interpreta el paper d’un boig, i a un boig no li costa res de trobar un altre boig que l’admiri, entrant en una espiral de mentides. En altres paraules, qualsevol pocatraça és capaç d’enginyar-se quelcom d’allò més complicat i que ningú entengui, però que desperti l’admiració de tothom per efecte del vestit nou de l’emperador: qui gosarà de titllar-ho de bajanada i assumir el risc de quedar en ridícul? Heus aquí com els sonats van obrint-se camí cap a l’abisme. El que ens cal és un geni que engendri una cosa d’allò més simple, que són les que tenen sortida.
En Ramon està trasbalsat. Què carai s’empatolla, aquest passerell? Està davant d’un llepaculs? Ara se li ha despertat el cuc d’esbrinar de qui li està parlant.
- Segurament ha trobat altres defectes que caldria airejar, no podem permetre’ns certes actituds funestes per als nostres objectius de negoci.
En Martí se sent recolzat, com si fos el confident que denuncia les mancances del grup per pujar dins l’escala salarial. Ha decidit d’aprofitar l’oportunitat.
- Quan li he demanat uns detalls essencials d’una metòdica molt coneguda, ha callat de sobte i m’ha mirat de manera encantada, com si se li hagués aturat el magí. Seguidament, m’ha donat la raó de seguida, talment com si s’hagués deixat maneflejar descaradament, una reacció condescendent per badoqueria, quin carallot!
- I no podria ser que el que li estigués demanant ho hagués considerat d’estúpid, vull dir, que no tingués cap interès i per aquest motiu hagués reaccionat com un figaflor?
- Figaflor, aquesta és la paraula! Quina fluixesa de caràcter! Quina manca de fermesa! Amb gent fàcilment entabanable no podem assolir cap èxit, estem abocats al fracàs.
- Us dono la raó, però no identifico cap estaquirot entre els que treballen per a mi …
En Martí està embalat i segueix l’atac implacable.
- Alerta amb les aparences! He conegut gent molt agressiva en defensar la tolerància, però en realitat només pretenien crear un món ple de gent massa tímida i avergonyida per a dissentir sobre qualsevol tema. En fi, que aquests matats culs d’olla són la sal de la terra.
- Recordi que la sal, per ella mateixa, és quelcom inútil; només quan s’associa (diguem-ho clar, com a descongelant, descalcificador, com additiu agrícola, a la indústria química, en l’ús domèstic, etc...) és quan ens fa servei – replica el cap. En comença a tenir el pap ple, de tanta desqualificació acarnissada.
- Cregui’m, tothom se sent important i imprescindible, però, de fet, ho som per a ben poca gent. Vaja, que no podem tenir cap pelacanyes en el nostre equip!
En Ramon no se’n sap avenir de la col•lecció d’insults que segueix desplegant l’aspirant al lloc de treball. Com que n’està fart, ha decidit desemmascarar la persona que li ha estat mereixedora de tants qualificatius menystenidors.
- Benvolgut senyor Martí, combrego del tot amb el que em diu. Això no puc deixar-ho així, els fets són gravíssims: a qui esteu assenyalant? Al cap i a la fi, si entreu al grup, serà la primera persona que haurem d’acomiadar…
- Una nyicris panxacontenta de cabell arrissat i ulleres de pasta. Així, entre nosaltres, el que li cal és un bon mascle, vostè ja m’entén…
Quelcom ha creuat el cervell d’en Ramon amb la rapidesa d’una llambregada. No s’ho acaba de creure, però el comentari misogin ha estat la gota que ha fet vessar el vas.
- Es refereix a la Susagna, ho dic bé?
- Susagna Estremera, així me l’han presentada. Del tot insuportable.
En Ramon deixa passar uns segons per agafar embranzida, l’empenta del brau a punt d’escometre.
- D’entrada, no és una pelacanyes, el seu sistema de qualitat ens està permetent millorar el producte final de manera extraordinària perquè es fixa fins en el detall més insignificant. Tampoc la veig nyicris, senzillament manté un índex de massa corporal a la part baixa de la taula. Ella, amb molt d’humor, diu que Déu va decidir manllevar-li part de la seva greixina per a necessitats més urgents – i li somriu transmetent una fredor quasi palpable. Però no dóna cap opció a la rèplica. - I si diuen que el matrimoni és la solució als panxacontents, que les disputes entre marit i muller sovint agafen uns nivells de violència pre-bèlics que no deixen indiferent a ningú, per més escarxofat que un sembli, que sàpiga que ens casem la propera primavera.
En Ramon deixa un parell de bitllets sobre la taula i s’aixeca d’una revolada, per desaparèixer sense dir res. En Martí tampoc piula, que se li ha glaçat la sang. El bumerang l’ha impactat de ple. Escura el got de vi, per ajudar a empassar-se tots i cadascun dels qualificatius amb què ha batejat la seva cap d’esquila, per ordre d’aparició: capsigrany, pallús, cap de suro, boig, pocatraça, sonat, carallot, figaflor, estaquirot, culdolla, pelacanyes, nyicris i panxacontenta. I s’ha deixat el més popular, el que fa la dita: no diguis burro a ningú que no ho sigui més que tu, que repeteix com una lletania mentre abandona el local amb el cap cot.