D'on ens hem caigut?

Els neoplatònics creuen que l'ésser humà prové del món de les idees però infortunadament ‘cau' al món material en la forma d'un cos. El mite grec d'Ícar n'és il·lustratiu: tenia unes ales de cera incorporades, però va volar tan alt que la cera es va desfer al caliu del sol. Desprotegit de cop, Ícar va caure al mar.

Més tard, el cristianisme faria seva aquesta narrativa per explicar la doctrina del pecat original i l'expulsió del paradís. Un neoplatònic cristià, Sant Agustí, escriu repetidament sobre el desig de l'ànima de ‘tornar' a Déu: fet aquest moviment, l'ésser recupera la serenitat trencada pel pecat. Se'n desprèn que, primigèniament, l'home forma part d'un tot harmònic i se'n veu dramàticament arrencat.

Aquest drama original (la ‘caiguda') no està molt lluny de l'angoixa existencialista. És coneguda l'antropologia de Heidegger: l'home és un ésser llançat, privat de directrius, i no té més remei que fer-se a si mateix. No té essència ni facultat, només ‘hi és' (dasein). En la mateixa línia, Gehlen diu de l'ésser humà que és un ‘animal carencial', el més feble de la natura, però pel mateix motiu el més lliure i adaptable.

No sembla que els existencialistes creguin en una vida anímica prèvia a la terrenal, com ho fan els neoplatònics. Però sí estan d'acord en el caràcter sobtat de l'existència, pel qual l'home experimenta el desempar. Aquest sentiment de desolació (el ‘vertigen' o la ‘nàusea') domina la nostra vida i ens fa éssers permanentment incomplets i abocats: ‘l'existència precedeix l'essència'.

El neoplatonisme explica aquesta angoixa per la nostàlgia del món de les idees, i el cristianisme per la llunyania de l'ésser diví. En l'existencialisme les interpretacions són variades. Una, la més propera a la visió religiosa, parla de la tensió que sofreix l'home per saber-se temporal: això implica que ha concebut (a diferència dels altres animals) les seves fronteres: la idea de la mort o la idea d'eternitat. La paradoxa entre temporalitat i eternitat es manifesta en el ‘salt de la fe' de Kierkegaard o en les ‘situacions límit' de Jaspers: el dolor, el fracàs, la desesperació.

L'existencialisme ateu s'expressa a la inversa. L'angoixa no prové de sentir-se arrencat de la divinitat, sinó de la certesa que no existeix Déu. Per a Sartre, aquesta notícia és un tràngol: l'home ja no pot abandonar-se ni consolar-se en la creença, i es veu obligat a madurar.

‘Estem condemnats a la llibertat': és així com el filòsof transforma el pessimisme existencial en una forma d'esperança. Si la llibertat és un llast i una font d'angoixa, també és la possibilitat que té l'ésser humà de fer-se a si mateix en la narrativa de les decisions.

Una tercera explicació de l'angoixa vital vol prescindir de les clàusules religioses (creients o atees) i traslladar el problema a la constitució biopsicològica de l'ésser humà. La idea prové de la psicoanàlisi i és la següent: si l'home se sent desemparat és per la nostàlgia de l'úter de la mare. La memòria del fetus s'activa a les primeres setmanes d'embaràs, i l'inconscient registra aquesta vivència de la protecció maternal.

D'aquí que una de les constants de la cultura sigui cercar llocs físics o simbòlics d'aixopluc: la cova i la casa o el matrimoni i la família. El drama de l'existència comença quan es talla el cordó umbilical.

Observem que el ventall interpretatiu és ampli pel que fa a un problema que es percep comú: l'humà és un ésser immadur que, sigui per nostàlgia d'una altra vida o per desig insaciat (o insaciable) de transcendència se sap inacabat. Sense aquesta carència, en última instància, ni la cultura ni la tecnologia donarien els fruits avui admirats, de tal manera que l'angoixa esdevé una font oberta de creativitat.