Divagació tipològica tipogràfica.

Tot va començar aquí, a Relats en Català, i més concretament a la categoria Poesia. Crec haver manifestat més d’una vegada que la meva relació amb la poesia es igual a l’atribuïda a Napoleó amb la música, però no m’hi resigno: segur d’estar-me perdent un dels goigs importants de la vida, he maldat per penetrar aquest univers misteriós però fins ara no me n’he sortit. De vegades ho he provat a Relats, però tampoc: deixo de banda les poesies comprensibles però carrinclonetes i miro d’endinsar-me en les altres, però hi patino. Sovint les obro en una finestra del navegador, ampliades amb un zoom d’aproximació per alternar-les més còmodament amb altres feines. L’altre dia estava absort, mirant-ne una però amb el cap en un altre lloc, quan tot d’una l’atenció erràtica es va deturar en una nimietat: el pal d’una t minúscula, de totes les t que hi havia, estava escapçat oblíquament, i aquesta característica encara era més perceptible en les negretes. Era l’únic cas: les altres extremitats i les de totes les altres lletres acabaven amb talls horitzontals, verticals o normals.

Vaig voler comprovar aquesta "anomalia" en altres àmbits i la descoberta encara va ser més inquietant: seleccionant vuit tipus de lletra diferents en el processador de textos i remenant llibres y revistes en suport paper, resultava que gairebé sempre la t era mès baixa que les majúscules i que les minúscules b, d, f, h, k i l, i només en uns pocs casos era igual d’alta i llavors l’extrem superior acabava oblíquament, com passava a Relats. ¿D’on sortia, doncs, la creença que de sempre havia sostingut: que la t era tan alta com les suara enumerades? ¿Que potser venia de les meves primeres passes en l’escriptura, quan amb una ploma sucada en el tinter feia pràctiques de caligrafia amb lletra cursiva anglesa, prenent com a model la primera línia de cada plana del quadern? Doncs francament no me’n recordo, de com hi figuraven les t en aquella primera línia, però he buscat en la xarxa mostres de caligrafia copperplate, que així en diuen ara, i si fa no fa he obtingut els mateixos resultats: gairebé sempre la t era mès baixa que les majúscules i que les minúscules b, d, f, h, k i l, i només en uns pocs casos era igual d’alta.

No se m’escapa que el tema del relat en si és una collonada difícilment homologable, però el que no pot deixar de sorprendre és com algú pot passar setanta anys veient lletra impressa sense adonar-se que la t quedava més curta que les altres minúscules amb pal cap amunt. I sort que en totes les minúscules amb pal o penjoll cap avall, g, j, p, q i y, aquest apèndix assoleix la mateixa altura; si no, el present relat encara seria més llarg.

Per acabar, una pregunta: algú més estava en el mateix error o se us en fot que la t sigui més o menys alta?