Dibuixo un estel a l'escuma de la Guiness

Escuma espessa, molt espessa, de color beix. Per mi el color beix és el d'aquesta escuma que m'ha quedat damunt el llavi superior, amarant el lleu bigotis que trenca l'uniforme color pàl·lid de la meva cara.
Amb molt de cos i de color negre, un negre pur, que s'allunya del negre amarronat de la Coca Cola. És negre negre, com la nit més fosca de totes.
El gust és peculiar, únic, refrescant i amb un punt final d'amargor que no és persistent. Hi ha qui diu que té gust de regalèssia, jo no ho crec, la regalèssia és dolça, la Guiness no. Potser la falta d'imaginació gustativa els fa caure en una comparació condicionada pel color. Però la Guiness no té gust de regalèssia, que quedi clar.
Vaig començar amb mitges pintes amb la meva nòvia americana d'origen irlandès, recordo molt bé com feia dibuixos amb el dit petit en l'escuma, si els dibuixos restaven allà una bona estona és que la Guiness estava molt ben servida, si no arrufava el nas i se la bevia ràpid i a desgrat.
Algú, ara no recordo qui, em va dir que la Guiness es fa càrrec de l'aigua sanitària de tots els irlandesos, subvenciona un bé primari per netejar el seu expedient de cirrosi, alcoholisme, baralles, violència domèstica i desordres varis. El senyor Guiness, així, pot dormir tranquil.
Crec que hauria d'exigir al senyor Guiness que també es faci càrrec de la meva factura de l'aigua, porto molt de temps convertint el meu fetge en un especímen de pub dublinès fart de pintes de cervesa negra.
La meva panxa ha augmentat considerablement en els últims mesos. Quants mesos fa concretament? Fa més d'un any, són...dos anys! Sí, ja fa dos Onze de Setembre que els he acabat com avui. Carai, potser ja fa massa temps de beure Guiness al bar per poder dormir sense somnis pesants. La qüestió és dormir profundament ben intoxicat d'alcohol (borratxo, vaja) i despertar amb mals de cap considerables que no deixin pensar. Haig d'anestesiar el meu cervell fins a l'hora d'anar a la fàbrica, haig d'anul·lar-me per quan dini i quan agafi l'autobús per anar a treballar. Gràcies senyor Guiness, és molt efectiu.
Dibuixo un estel a l'escuma de la meva quarta pinta, el dibuix es desfà ràpidament, en aquest bar serveixen les Guiness de pena, però és l'únic local obert els dimecres en aquest poble perdut. Arrufo el nas i me la bec ràpid, alhora que sento com les parpelles es van carregant.