Dia de difunts

Avui, dia de difunts, estic passejant vora el cementiri. No s'hi veu moviment, no especialment. Molta gent ja hi vam anar ahir, aprofitant que era festa.

Em ve el cap que hauria de deixar dit que m'incineressin quan morís. Sembla més asèptic, més higiènic... Fins i tot més modern. Bé, això últim és relatiu, perquè es veu que fa milers d'anys ja s'exhumaven els cadàvers per aquestes contrades. Potser, però, voler que em cremin comportarà més maldecaps a la família. Primer de tot, un desplaçament llarg, perquè per aquí a la vora no hi ha la possibilitat de la incineració. Això del desplaçament ja és un bon problema, perquè els pares i oncles ja són grans i cada vegada els costa més anar d'un lloc a l'altra. Després, cal tenir en compte què faran amb les cendres. Llançar-les al mar sempre sembla una bonica solució, gairebé romàntica. Però això tindria sentit si jo hagués estat un navegant o hagués viscut a la costa. El cas és que gairebé no sé ni nedar. I fa anys que no m'estic a vora el mar ni per unes curtes vacances. Penso que seria maco escampar les cendres als jardins on he treballat quasi tota la meva vida. Al costat de les flors i plantes de què vaig tenir cura tant de temps. No sé si l'Ajuntament s'hi avindria. Segons com els farien fer instàncies, contrainstàncies i recontrainstàncies... Clar que podrien desar l'urna a casa. Però cada vegada que els meus la vegin els farà pensar en mi. I això, que pot semblar maco, perquè voldria dir que em tenen present, viu a la memòria, també té el costat negatiu: en veure'm els vindrà el record de la meva mort, el trist sentiment de la meva partida... No sé, ja m'ho acabaré de rumiar. Si hi sóc a temps.

No us penseu que em sàpiga greu que m'apropi cada vegada més al túnel fosc. De vegades el veig com un repòs, com un refugi... Amb els anys he anat perdent la por i m'ha anat agradant més apropar-me al meu adéu. De mica en mica es va tenint la sensació que aquí ja ho has fet tot i que ja poca cosa de bo m'hi espera. Sobretot des de la mort de la Cristina. Allò sí que va ser un drama! Pobreta! A la flor de la vida! I mira que ens estimàvem! Però ara, amb els fills que viuen lluny... Ui, els fills, és veritat! Ja se me n'havia anat el cap! He d'anar a comprar el regal per a la Mireia i per a la Paula! No em puc pas presentar a casa del nen sense els presents! No em deixarien ni entrar els meus angelets! He, he, he!