Desamor

Gairebé no puc sostenir-me dret del pes que cau sobre les meves espatlles. És tan feixuga la càrrega que no puc alçar el vol. Ara mateix un seguit de sensacions volen com corbs negres que anhelen la seva presa. A tort i a dret fan un vol picat rasant contra la meva ànima i aquesta crida i sagna de dolor. El crit es tan fort, la desolació es tan gran que fins i tot s’han clos algunes estrelles del firmament, atordides per la melangia que els rebota. A veure si trobo un coi de reflector blanc ben potent i espanto les mosques!

En un temps vaig ser jo l’abandonat i per partida doble. I em pensava que era la fi del món, i sentia una sensació de buidor brutal. Ara és diferent. Sóc jo el botxí. I al saber com està l’altre et fa molt mal. Saps que el que us unia s’ha acabat. Que ja no hi ha res. Però com a persona, no pots evitar sentir-te responsable de la seva desgràcia. Que no t’estimis a algú, que no puguis aguantar viure al seu costat...És una cosa. I voler-li mal n’és una altra de ben diferent. Sóc bona persona. L’únic crim que he comés es deixar d’estimar a la mare del meu fill. No li vull cap mal, però la meva vida segueix un altre camí. No m’agrada saber d’ella que navega a la deriva empesa per un núvol de tristor. Ella vol el meu cor. Però ai las! No li puc oferir.

Els corbs continuen l’escomesa. Poden amb mi. No sé com defensar-me. Sucumbiré...penso. I llavors s’obra el miracle. Una llum blanca s’encén a prop meu i foragita els fantasmes. Els estels tornen a brillar. I l’ànima somriu. Apareix aquell amic que no recordaves, que ni tan sols li havies pronunciat el nom en els últims mesos, i apareix armat de valor i puresa. Passa el meu braç per sobre la seves espatlles i m’aixeca del terra bo i malferit. Em mira de fit a fit i em recorda, per si me’n havia oblidat, que al món de bones persones no n’hi sobren...i que per ell jo en sóc una d’elles. Gràcies Jordi.