Tempo(II)

Els fets a la vida de les persones s’haurien d’encadenar harmoniosament de l’un a l’altre. Sense esperes innecessàries, sense dilacions doloroses. Com si d’una partitura magistral es tractés.

Una etapa de la vida s’acaba. Es fa un petit silenci de 4 temps, i tot seguit recomença la nova melodia. D’aquesta manera res es refreda, res es perd. No cal que la nova melodia sigui estrident, ni explosiva, ni espectacular…Simplement que sigui tan sols amable, acollidora, tendre…

Els llums s’han apagat. Estic sol dret davant l’escenari. La llum blanca I càlida dels llums m’il•luminen de dalt a baix. No veig la platea. No se ni si hi ha gent. Sento un “rum rum” de fons, i m’imagino que algú hi deu haver. Em sento sol. Noto la calidesa de la llum blanca, i una pau estranya, però hi ha una part de mi que necessita tenir alguna cosa més. Avui ningú em donarà l’entrada. La peça es a “cappella”. Només hi sóc jo i la meva trencada veu. No n’estic gens convençut però una part de mi sap el que ha de fer. Sap el que cal en aquell moment.
Tanco els ulls i omplo els pulmons d’aire. Quan noto les cordes vocals preparades començo a cantar les primeres notes. La meva veu ressona melòdica, càlida i com un miracle, mantinc l’afinació. Déu existeix, penso.
Vaig encadenant compassos, vaig desgranant la melodia. Sembla que tot va bé. Per dintre ploro. Noto les llàgrimes que em cauen galtes avall. Què deuen pensar els que seuen a les primeres files? Amb la il•luminació les llàgrimes brillen.

Començo a témer que l’emoció em podrà i se’m trencarà la veu. Però no. Les cordes vocals continuen vibrant a la perfecció i omplint tot l’auditori. Tota l’emoció que sento surt canalitzada per les meves notes. Tot i això em sento sol. Els compassos van passant. Tot sona molt bé. En un moment obro una mica els ulls i miro en direcció a la sala de so. Veig el tècnic que em mira amb ulls plorosos envaït per l’emoció. Sembla que la tristor melòdica esta calant fort a l’auditori.

Les llàgrimes continuen baixant galta avall. Però la meva veu no es trenca. Tot segueix anant bé. Segueixo compàs a compàs la partitura que tantes vegades he memoritzat i cantat. I començo a tenir por. Sé que al compàs 35 no hauria d’estar sol dalt de l’escenari. Una soprano de la que no sé segur el nom, vestida amb una fina túnica de seda vermella i un mocador al coll hauria de començar a cantar amb mi. No he vist ningú als “camerinos”. Estava tot fosc. No obstant m’han deixat cantar. Potser saben alguna cosa que jo no sé? No puc girar-me, no puc mirar enrere. Només puc continuar cantant tan fort com pugui fins al coi de compàs 35. I esperar sentir unes passes i una presencia que s’acosta just 4 silencis de negra abans de que ella comenci a cantar. Si això passa seré feliç. I continuarem cantant junts tota la peça. Els llums de platea s’encendran i el públic aplaudirà i serà feliç amb nosaltres i per nosaltres. Tan de bo!