I un be negre!

La sinceritat i la coherència sempre han estat banderes de la meva manera de ser. No he pogut mai actuar, ni dir el que no sento, el que no crec… No he pogut fer-ho mai, i tampoc puc fer-ho ara per molt que m’esforci. Per molt que ella m’ho demani, per molt que ella insisteixi i s’acosti, una sensació d’ofec surt del fons de la meva ànima revelant-se contra les paraules que surten dels meus llavis.

Pronunciar un “Jo també t’estimo”, fa que els meus propis sentiments es revoltin, i que el meu cor es faci cada cop més petit fins gairebé desaparèixer. No sé mentir, malgrat com si d’un actor es tractés, intento repassar el guió una vegada i una altra. Mentir m’enfonsa. Si ho intento tan sols es per aquell belluguet que cada dia quan arribo a casa, em ve a rebre amb els braços ben alçats per pujar a collibè.

A partir del moment que decideixi ser coherent amb mi mateix passaré a ser el be negre. Seré el blanc perfecte de tothom. Seré el pare que ha destrossat una família, el pare que ha abandonat a son fill, el marit malparit que deixa tirada a la seva muller…Seré tot això i moltes més coses totalment punibles a criteri dels mortals.

La vida ensenya, educa, i t’alliçona. Fins fa poc temps era incapaç de comprendre els motius que podien portar un pare, i segurament també una mare, a trencar una família per maximitzar el bé comú. Ara entenc que no es pot jutjar als teus semblants sense saber-ne els motius. Us demano perdó per haver-vos jutjat amb excessiva duresa tan lleugerament. El que properament pot haver de sotmetre’s a judici, i que segur que amb duresa serà reprovat, ara comprèn una faceta de la vida que es pensava que mai li tocaria viure en el seu món perfecte. Misericordia...