El tren dels acudits

Com cada dilluns al vespre m’assec tan confortablement com puc a la butaca. Procuro que l’esquena em quedi recta, i la pelvis ben col•locada. Creuo el cinturó de seguretat pel davant del meu pit i aquest m’abraça. Que atent, que dolç…Que emprenyador!, sobretot al baix ventre!

Giro la clau del pany de contacte i inicio la marxa. Conduiré 10 minuts entre matolls humitejats de rosada, i vinyes verdes encara, que ja han estat despullades del seu fruit. Fa 15 dies va ser la verema. El cotxe entra a l’aparcament flotant damunt la grava, que emet el seu “crec crec” característic. Aparco. Em dirigeixo cap a la porta de l’escola. Franquejo l’estança, i trobo el primer vagó de tren dels acudits.

És un tren que graciosament han ben retallat els nens amb un acudit musical a cada vagó. A cada pas vaig deixant a cada un d’ells les sensacions punyents per l’ànima. Del món, de la feina, de la vida… Ho faig jo i ho fem la resta dels adults que assistim a les classes. Per un moment tornem a ser nens i quan arribem a la locomotora ja només hi som nosaltres i la música. 75 minuts de glòria abans de tornar a la crua realitat.